dijous, 16 de desembre del 2010

El dit al cul


Fa temps que no em deixo caure pel blog. Ho sabeu prou bé.

El motiu no és la falta de temps ni de ganes, sinó de temes. Tothom sap que des de la victòria electoral d’Artur ‘Buzz Lightyear’ Mas i la derrota de l’eix del mal, Catalunya ha deixat de tenir problemes i aquest petit tros del nostre país ha tornat a ser una bassa d’oli on difícilment l’odi, el renec i la ràbia hi tenen cabuda.

L’atur, la crisi, l’encaix amb Espanya, el finançament, els controladors aeris, les dones lletges i la manca de sexe regular formen ja part del passat.

És per això que si volem continuar la nostra carrera de laments, no ens quedarà més remei que furgar en les pròpies misèries.

Jo, prudent i amb una profunda aversió al risc, sóc dels que desconfia enormement de la promesa de fiabilitat que a priori ens ofereix el paper de triple capa. És per això, que abans de procedir a la ingrata però necessària tasca de netejar-me el cul sempre acostumo a retallar un tros prou llarg de paper per poder-ne fer tres plecs. 9 capes sí que són fiables. O ho haurien de ser.

Avui, tota aquesta confiança ha quedat esmicolada quan, en una de les múltiples passades un dels dits ha vençut la resistència del paper i s’ha entaforat furtivament en el forat del cul.

La maldestra operació ha donat com a resultat un dit tenyit de color marró amb lleugeres incrustacions de matèria fecal sota l’ungla —d’aquelles que costen de treure— i una subtil aroma que malgrat l’esforç del sabó encara m’acompanya cada cop que m’apropo el dit al nas.

Això m’ha fet reflexionar sobre a) la necessitat de canviar de marca de paper, b) la necessitat de reduir la pressió del meu dit sobre la cel·lulosa i c) que, malgrat la fe cega en el lideratge del nou gran, omnipotent i omipresent Mesíes, hi ha coses de les encara convé refiar-se d’un mateix.

divendres, 3 de desembre del 2010

ET

A mi, si els extraterrestres no són així, doncs no m'interessen


L’Agència Espacial Nord-Americana (NASA) té un pressupost anual de 19.000 milions de dòlars. Això, per a tots aquells que no estigueu avesats a treballar amb divises, són 14.484,7 milions d’euros al canvi d’avui mateix.

Molts d’aquests milions estan destinats a la investigació en astrobiologia, que és la disciplina científica que estudia l’origen i la presència de la vida a l’Univers, més enllà de la Terra. És a dir, ras i curt, si existeixen els marcians.

I avui, després d’anys i anys d’investigació i milions d’euros invertits en centenars i milers d’estudis, amb una gran expectació mundial la directora del programa d’Astrobiologia de la NASA ha presentat la primera prova que permet creure en la possibilitat que existeixi vida extraterrestre.

Jo creia que presentarien públicamet un humanoide de color verd, cap gros i sense titola. Però no. Tot el què han mostrat és un bacteri que viu en arsènic en un estany de Califòrnia anomenat Mono.

Senyors de la NASA, siguem seriosos.

En primer lloc, només han descobert un organisme unicel·lular, no el puto ET en bicicleta.

En segon lloc, Califòrnia es troba als Estats Units i aquest país, com a mínim fa un minut, encara era al planeta Terra. Ergo, el bacteri és terrestre i no d’origen extraterrestre (detall insignificant que potser han passat per alt).

En tercer lloc, que visqui en arsènic és intrascendent. Jo conec gent que viu a Badia del Vallès en condicions molt pitjors que aquest bacteri i mai cap astrobiòleg els ha analitzat.

I finalment, presentar un estudi amb l’expressió «això permetria pensar en la possibilitat que hi hagi vida en planetes amb atmosferes molt diferents de la terrestre» s’allunya molt del què hauria de ser una investigació de la NASA, suposo que amb un cert rigor i una certa base empírica.

Per presentar el què han presentat avui, no calien tants anys d’investigació. Per arribar a la conclusió que és possible l'exstència de marcians només us hauria calgut donar una ullada a això. I sense tant dispendi de recursos humans, tecnològics i econòmics.

dimecres, 1 de desembre del 2010

Caspa n'hi ha a tot arreu



a fora...

 


...i dins


dissabte, 30 d’octubre del 2010

El 'pueblo'

Com enyoro les excursions a los bancales amb la prima del pueblo.

Quan jo era petit acostumàvem a passar els estius al pueblo. Cada 1 d’agost, puntuals com un rellotge, carregàvem el seat fulaco del pare com si s’hagués d’acabar el món i enfilàvem l’autopista cap al sud.

Al principi em costava entendre perquè, si la majoria de nens de la classe marxàvem de vacances al Pueblo, no ens hi trobàvem. Fins que vaig descobrir que de pueblos n’hi havia molts.

El ritual sempre era el mateix, pujar al cotxe i viatjar com sardines centenars de quilòmetres durant hores i hores, amb els vidres abaixats per fer córrer l’aire i carregats de carmanyoles de truita de patates i llom arrebossat per resoldre els diferents àpats que hauríem de fer durant el llarg trajecte, aturats a peu de carretera.

L’arribada al pueblo també era invariable; petons, abraçades, més petons i ruta per les diferents cases per saludar familiars i coneguts que, jo, ni coneixia ni tenia cap interès per fer-ho: la chacha, el chaho, la tata, el tete, los primos...

Llavors s’obrien al davant trenta llarguíssims dies sense fer res. En una rutina que només s’alterava per la visita a una nova chacha, a un nou tío o a uns altres primos. Perquè si alguna cosa tenia la família del pueblo és que era immensa.

I arribava el dia de la tornada a Catalunya. La família d'allà s’aplegava al voltant del cotxe per acomiadar los catalanes, encara que molts no sabessin ni conjugar un sol verb en la llengua de Llull. Més petons, abraçades, algunes llàgrimes, molts buen viaje i hasta el año que viene mentre ens tornàvem a encabir al seat per emprendre el camí de retorn.

Amb el cap girat enrera ens acomiadàvem dels familiars amb la mà. I no podíem evitar percebre, en les cares colrades pel sol, una mirada d'enveja per aquells parents —desertores del arao— que havíem triomfat a Catalunya, mentre intentàvem acomodar-nos entre les bosses plenes de les ametlles, les taronges, els embotits i les garrafes d’oli que ens treurien el ventre de pena durant una bona temporada i que amb tanta dedicació i amor ens havien preparat els parents ‘pobres’ del pueblo.

Beneïts imbècils.

dijous, 28 d’octubre del 2010

La mort de l'avi

Ella també plora la mort de l'avi. I fila prim, creieu-me.

La ment humana és ben misteriosa, i la gestió que fa dels sentiments encara més.

Per exemple, si demà caigués una bomba termonuclear a Igualada i l’esborrés del mapa no sentiria ni fred ni calor. O si una plaga biblíca assolés Mollerussa la meva cara no expressaria res més que uan fredor impassible.

En canvi, la mort ara fa dos dies d’en Llàtzer Escarceller m’ha deixat tocat. Sí amics, el traspàs de l’avi del Filiprim quasi em fa vessar una llàgrima, i encara no sabria ben bé dir-vos el perquè.

Potser aquella aparença de vellet entranyable amb certs aires de filldeputisme me’l va fer apreciar. Contràriament al què em passa amb la majoria de la gent, aquest petit avi em queia bé; m’era simpàtic, collons.

La seva mort, però, només em deixa una incògnita per resoldre.

Els mitjans han dit que en Llàtzer ha mort a l’edat de 96 anys. Però jo estic ben convençut que aquesta edat ja la sobrepassava quan tancava la paradeta al costat del sr. Bachs, ara ja fa més de vint anys.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

De Brummel, calçotets, mitjons i altres bèsties nadalenques

Ep, que jo encara jugo amb nines! Foteu-vos la colònia pel cul.
Si hi ha alguna cosa que marca la frontera entre ser petit i ser un adult sens dubte són els regals.

Perquè sempre arriba un moment en què, sense saber ben bé el motiu, hom deixa de rebre bons regals per ser objectiu de tota mena de fato considerat útil per a l’edat adulta.

Els mitjons, els calçotets, les colònies, les corbates i altres complements de vestir substitueixen les joguines, els vídeojocs, els CD, els DVD, els llibres i tot allò que soni divertit.

Per això, tres mesos abans de les festes de Nadal permeteu-me aprofitar aquest espai per llançar un missatge als meus familiars, amics, coneguts i saludats:

Benvolguts fills de puta, els mitjons i els calçotets ja me’ls compro jo; la colònia també i de corbata no en porto.

Voleu fer-me el podrit favor de regalar-me una PS3, una Wii o qualsevol altra collonada que em permeti gaudir com un gos?

PS: És curiós que ningú consideri els condons com un d’aquests regals útils de l’edat adulta. Que m’hi deixo un dineral!

dimarts, 5 d’octubre del 2010

The sound of silence


Na Margalida ara pot dormir amb sa finestra oberta
L’activitat normal de l’ésser humà provoca un nivell de soroll de 55 decibels. Quan se superen els 65, el soroll comença a ser molest, i si se sobrepassen els 85 pot ser perjudicial per a la salut.

Quan el nivell de soroll supera els 80-90 dB, es fa difícil sentir el què una altra persona ens diu, fins i tot cridant. Quan supera els 120 dB, el soroll comença a ser irresistible i un cop passada la barrera dels 130 dB començarem a sentir dolor a les orelles.

A partir dels 140 dB, l’oïda patirà lesions permanents i si el soroll ariba als 180 dB es cremarà el timpà i quedarem sords per sempre.

Desconec a quants decibels va arribar la música dels tres individus de moralitat dubtosa al carrer Pare Francesc Molina de Palma el passat mes d’agost, però per una vegada i sense que serveixi de precedent, em trec el barret davant del jove Jorge Ignacio G.G., de 23 anys, per la seva actitud paradoxalment cívica.

Si la gent normal apliquéssim els mateixos correctius a tots aquells qui ens estaborneixen les oïdes amb els mòbils al transport públic o amb el cotxe sota la finestra de casa, Simon i Garfunkel ejacularien contra la tapa dels seus taüts.

dissabte, 2 d’octubre del 2010

564

Avui, mentre els carrers de Bilbao s'omplien amb milers de persones cridant a favor dels drets humans, civils i polítics...

Avui, mentre neixen noves esperances de pau i s'obre la possibilitat real d'establir ja i de manera definitiva un nou escenari de democràcia i llibertat plenes al País Basc...

Avui, mentre el poble basc comença a caminar de forma inexorable cap a un futur de pau, malgrat les traves que de ben segur posaran aquells a qui no interessa aquesta nova etapa.

Avui... quan veig que Catalunya i Euskadi estan més a prop que mai d'assolir l'anhelada llibertat, no he pogut evitar mirar enrere, recordar els anys de lluita i de dolor, i recuperar —després de remoure la col·lecció de vinils— 564 d'Hertzainak.

Una vegada i una altra.



564

Hotz amaigabe bat baino latzago
Ta urteak egun baino geiho
Bostehun eta hirurogeitalau ohe huts
Samiña zabaltzen
Batzuen ustez ordaintzen
Dagokien zigorra
Maite dutenentzat berriz
Askatasun haizea
Baina hori nork ulertarazi
Etxean zai bakarrik denari
Bostehun eta hirurogeitalau taupada
Gehiago gure bihotzean.

——

Més dures que el fred etern
i més que dies té l'any
hi ha 564 llits buits
estenent dolor
segons alguns paguen la pena que mereixen
pels que els estimen en canvi
són vent de llibertat
però com fer comprendre això
a qui espera sol a casa
són 564 batecs més
al nostre cor

diumenge, 19 de setembre del 2010

Autenticitat


Quan jo era petit els pares m’enviaven cada dia a la lleteria a comprar la llet, avui un petricó, demà mig litre, que després havíem de bullir.

També era força normal, a més de les fruiteries, trobar moltes cases amb caixes de fruites i verdures al portal. El marit, pagès, deixava el gènere que no havia venut a la cooperativa o al sindicat i, d’aquesta manera, es guanyaven un sobresou. Era fruita i verdura fresca, recent arribada de l’hort. I es notava.

Recordo també els venedors ambulants que arribaven als pobles portant el fato que les botigues no veien: cassoles, ungüents, melons, matalassos... Alguns s’anunciaven a crits, d’altres amb un xiulet, els altres amb una cantarella. I sorties al carrer a xafardejar, encara que no haguessis de comprar res.

I, al matí, en anar a comprar el pa per preparar l’esmorzar —perquè menjàvem pa del dia— el forn et rebia amb aquella olor de pa acabat de coure, de llenya, i de llevat. I per la porta de darrera el mostrador encara veies el forner amb la pala de fornejar com treia els darrers pans del dia, emmascarat de farina de cap a peus.

Quan anaves a comprar uns pantalons, recordo el sastre com amb un genoll falcat a terra et marcava la vora amb una mena de guix i una agulla de cap de les moltes que portava a la boca. Com t’ajustava la cintura i, sense ni tan sols mirar-te als ulls, et preguntava: «cap on carregues?».

Perquè la moda unisex no havia arribat enlloc, ni a les sastreries, ni a les perruqueries... Bé, als barbers, perquè les perruqueries eren de dones. Dos reialmes separats en què era impensable trobar-se un Lecturas i un Interviu compartint la mateixa taula. Cada revista al seu lloc; i al seu gènere.

I recordo els partits de futbol després d’escola a qualsevol plaça, sense que els pares s’haguessin de preocupar per on eres; i agafar el cotxe de línia —allò que ara en diuen autobús, i saludar al conductor i pagar al cobrador. I el senyor de la llanterna al cine, que ens feia callar quan fèiem massa xivarri. I la sessió contínua, amb dues pel·lícules. I els pantalons sargits i aquells pedaços rodons que les mares ens cosien als genolls i als colzes dels pantalons i les jaquetes per no desgastar la roba...

Avui tot això ha desaparegut en favor del progrés. Un progrés que —innegablement— ens ha portat moltes coses bones i que ha contribuït a millorar el nostre benestar i nivell de vida, però que a la vegada ens ha pres aquella autenticitat que tenien les nostres vides.

Per això, tot destapant la segona cervesa de la nit, no puc fer res més que emocionar-me quan premo el play de l’equip de música i salta la primera cançó de 'A veces cuesta llegar al estribillo', el darrer disc de Rosendo.

Perquè veig que, malgrat tot, encara resten coses veritablement autèntiques.

Amaina tempestad (A veces cuesta llegar al estribillo, 2010)


Pan de higo (Loco por incordiar, 1985)



PS: Serveixi també aquest humil article de sentit homenatge a Labordeta, un altre home autèntic.

dissabte, 18 de setembre del 2010

2 mm de fill de puta

Mosquit tigre «picant-se» la veïna. Fill de puta.

No sé si vosaltres compartireu amb mi aquesta mateixa afirmació, però estic convençut que aquest estiu els mosquits han estat molt més fills de puta que els anys anteriors. I no és cosa del mosquit tigre, perquè aquí ja fa temps que en tenim, simplement crec que n’hi ha més i més cabrons.

A casa, aquest any semblem malalts de xarrampió. No crec que hi hagi cap membre de la família que no tingui menys de quatre o cinc picades de mosquit a cada una de les seves extremitats.

I creieu-me que ens defensem. Ho hem intentat tot: flit, flit industrial, repel·lent, aparells elèctrics difusors, aparells d’ultrasons, gas mostassa i agent taronja. Però enguany els fills de la gran puta tenen una resistència que no havia vist mai.

Avui, després de ruixar-me tot el cos amb un repel·lent tan intens que els veïns han cridat als Mossos pensant que teníem un cadàver putrefacte a casa, m’han picat. I no una vegada, sinó tres.

Em sembla que se’l mengen el repel·lent.

A l’habitació on sóc hi tinc instal·lats dos aparells elèctrics antimosquits —dels del potet amb líquid— i just ara, un mosquit s’ha apalancat sobre un d’ells. Ep! i tan panxo! Com qui treu una cadira al carrer per prendre la fresca amb els veïns.

Sembla mentida que una bèstia de només 2 mm pugui putejar-te un estiu com ho han estat fent aquests insectes del dimoni.

I després diran que la mida importa.

dijous, 2 de setembre del 2010

Sóc esclau del pa amb tomàquet

Com enyoro la cuina catalana!

Amb una pota i una punteta de la cigala ficada al Kazakhstan no tinc més remei que tornar. No és per falta de collons ni de ganes, perquè de bona gana m’estaria tota la vida gratant-me l’ullera del cul sense fotre ni brot, sinó que diverses circumstàncies m’han fet estroncar l’aventura.

El fill de puta del jefe [sí, llegeix aquest blog] m’ha requerit amb urgència tornar a l’empresa. Hi ha oberta una crisi descomunal i la meva presència és imprescindible per sortir del forat.

El molt subnormal s’ha donat compte ara del rol que ocupo a l’empresa. I és que de la cinquantena de dropos que hi treballen, inclòs ell, probablement jo sigui l’únic que sap com funciona tot. De fet, si ara mateix caigués un llamp sobre algun dels treballadors i el fulminés a l’instant, només notaríem la seva absència per la pila de cendra i la intensa olor de carn rostida.

És una de les pegues de ser un «encarregat» de la vella escola.

Un altre motiu són els diners. M’he gastat més del què podia. He estirat més el braç que la màniga i tinc el compte corrent escurat. Perquè en contra del què es pugui pensar, les putes són cares a tot arreu, les que cobren en metàl·lic i les que s’ho fan pagar.

I el viatge què? us preguntareu.

En gran part decebedor. Tret del paisatge i l’idioma, poca cosa diferencia ja un país d’un altre. La globalització —simbolitzada sobretot en el Kentucky Fried Chicken— s’ha anat imposant arreu i la cultura de les aletes de pollastre ocupa les places més cèntriques de qualsevol ciutat del món.

He viscut experiències extraordinàries, he vist paratges increïbles, he fet intercanvis culturals amb més d’una meuca d’arreu del món, però sincerament, de tot el què he vist em quedo amb el què ja tenia quan vaig sortir de casa.

No dic que res del què hagi vist no hagi valgut la pena, però m’he adonat que sóc esclau del pa amb tomàquet, de l’arròs negre, de la ratafia i dels vins del Pla de Bages. I no tenir res d’això a l’abast de la mà suposa una angoixa i un trauma més grans que veure-li la xona a una kazakhstana, amb tan pèl que podries omplir un matalàs.

Això sí, estic content perquè he anat més enllà del què en un principi, malgrat l’acurada planificació i l’objectiu marcat, pensava que arribaria. He vençut els pronòstics més negatius que aventuraven que no passaria de Cadaqués o de la Catalunya Nord.

I ara, assegut a la terrassa d'un bar d'Astana, la capital kazakhstanesa, mentre espero el subnormal que m’ha comprat el cotxe, aprofito per llançar la darrera mirada a tot el què deixo enrere i començo a marcar el telèfon de casa perquè em comencin a posar a taula una bona vianda.

Ara ja només compto les hores que em queden per tornar a la meva —nostra— dolça Catalunya, pàtria del meu cor, i poder-li clavar queixalada a algun saborós conill català. Jo ja tinc l’allioli preparat.

dilluns, 16 d’agost del 2010

El nacionalisme es cura viatjant


Benvolguts fills de puta.

A aquestes alçades de l’aventura més d’un deveu pensar que he estat devorat pels caníbals i que el meu cap reduït penja de la llança d’un salvatge qualsevol.

Doncs no, sóc ben viu; però trobar algun lloc amb internet gratis en aquests móns de deu és més difícil que trobar-se una kazakhstana depilada. Heus aquí el meu silenci.

Així doncs, com que us escric amb un modem 3G que m’ha deixat una amable canadenca, aniré ràpid per no gastar-li la tarifa de dades d’una tacada, no sigui que després em castigui sense cap més connexió.

Vet aquí un petit resum del trajecte fet fins ara:

França
Una puta merda de país del que convé destacar:
1. Els francesos no saben anglès.
2. Les franceses no saben francès.

Alemanya
1. La cervesa no està malament, però acabes enyorant la Moritz.
2. Els alemanys no saben vestir-se.
3. Les alemanyes sí saben desvestir-se, però la majoria millor que no ho facin.

Txèquia
És sentir noms com Kundera, Kafka i Forman i ja saps que no t’espera res de bo. Però mira, Cesky Krumlov encara se salva.

Eslovàquia
Molts castells, molta natura, molts balnearis... Una merda només apta per jubilats, vaja.

I ara entraré a Hongria, passant —espero— per una breu incursió a Canadà.


El balanç del viatge

Menjar: Una merda
Beguda: Normal
Gent: Merdosa, especialment els francesos
Idioma: Com al Baix Llobregat, enlloc entenen el català
Dones: Esranyament i vencent els tòpics, com més a l’Est més bones, però més catòliques i menys follen.


Conclusió fins ara

Com més viatjo, més enyoro la nostra terra. Sobretot el mam i el menjar.


Apunt de viatge

És aconsellable recollir totes les autoestopistes que et trobis pel camí (a partir del 7), especialment si vas al volant d'un Range Rover HSE. A voltes és gratificant.

dijous, 29 de juliol del 2010

Willy Fog

Fer turisme és fer amics

Benvolguts fills de puta. Mongolodies tots.

Fa una setmana que en Pere està de vacances i ho ha fet per la porta grossa: un mes i mig sencer, com si fos un nen acabat de sortir d’escola.

A més, tenia tants dies acumulats de festa a l’empresa que he decidit sumar-los a les vacances i fer en total 90 (noranta) dies seguits de tocar-me els ous.

Digueu-me fill de puta.

...

Gràcies. Jo també us estimo.

Com que noranta dies donen per molt i la meva vida necessita d’emocions fortes que trenquin la rutina a la que estic cada dia sotmès he decidit tirar-me a l’aventura. No, l’aventura no és la veïna, malgrat que té un nom igual d’extravagant.

Així, que en una demostració de coratge, valentia i funky groove, fa uns dies vaig omplir el dipòsit de benzina del cotxe i vaig començar a tirar milles sense un destí concret. Emulant el gran Willy Fog i el seu company Rigodón, m’he marcat l’objectiu donar la volta al món en noranta dies. Deu més que ells, és cert, però l’objectiu no és pas superar la magna obra dels mestres.

França, Alemanya, Txèquia, Eslovàquia, Hongria, Romania, Ucraïna, Rússia, Kazakhstan, Mongòlia, Rússia, Estats Units, Mèxic, Guatemala, Hondures, Nicaragua, Costa Rica, Panamà, Colòmbia, Veneçuela, Marroc, Algèria i Catalunya. I Espanya? A Espanya que la donin pel sac.

Un objectiu ambiciós, certament. Potser massa. Per això no us estranyi si d’aquí uns dies us escric des d’un cibercafè alemany dient-vos que el meu viatge s’ha acabat mentre m’amorro alternativament en una gerra de cervesa i en el mamellam d’una voluptuosa bavaresa.

De moment, ja m’he aturat uns dies a Cadaqués per degustar per darrer cop en molt temps els plats de la nostra terra, els vins dels nostres cellers i algun conill que em deixi el flaire i el regust per acompanyar-me i donar-me forces en aquest llarg viatge.

dissabte, 10 de juliol del 2010

dimarts, 6 de juliol del 2010

Sistema de punts


«Ep, un nou setanta-cinc!»

Amb l’arribada de l’estiu, la proliferació de noies seminues pels carrers de viles i ciutats ha obligat els homes a dotar-nos d’un sistema eficient per classificar les femelles segons les seves virtuts. Un sistema que amb el pas dels anys hem anat millorant i perfeccionant, dotant-lo cada cop de major efectivitat i precisió.

A la pre-adolescència, quan el nostre bigoti començà a poblar-se dels primers pèls escadussers conformant el què llavors en dèiem la frenada de bicicleta, adoptàrem un sistema bàsic, senzill, però efectiu per la seva simplicitat: hi havia ties bones i ties lletges. I entre les dues, «el montón».

Per ex. «La Gemma està bona»

Més endavant, ja en plena adolescència, vam anar perfeccionant el sistema. Ja no era binari, sinó decimal, amb puntuacions del 0 al 10, on 0 representava la lletjor feta persona i 10 la deessa dels nostres somnis, la Kelly LeBrock de les nostres nits de clínex i simbomba.

Per ex. «Mira, allà va un 8»

Però no n’hi havia prou, ens mancava precisió, així que tot just entrar a la joventut vam introduir-hi els decimals, sobretot a les xifres altes. Un 7’2, un 8’9, un 9’5... I a més, vam inventar el primer sistema de geoposicionament, basat en les agulles del rellotge.

Per ex. «Ep! un 7'5 a les 3!»

Però, ai las! tot és millorable i encara podíem donar una quart de volta més al sistema per fer-lo perfecte, superb. Ens hem fet adults i hem trobat el sistema definitiu.

I sortim al carrer, i d’una hora lluny som capaços d’albirar uns pantalons curts que s’endinsen parrús amunt i que dibuixen un cul esfèric, rodó, perfecte, combinats amb una samarreta de lli que defineix uns pits joves, tendres i desafiants.

I és llavors quan hi clavem la mirada i amb una precisió matemàtica exclamem: «Aquesta melafo».

dijous, 1 de juliol del 2010

Dia de la teta: La mamella catalana

La teta catalana, un exemple de generositat

De mamelles n’hi ha de molts tipus: grans, petites, dures, tobes, flàcides, terses, suaus, aspres. Amb el mugró gran com un ou ferrat, o petit com un botó, relaxat o de punta.

Però si n’hi ha alguna que destaca pel seu caràcter acollidor, amable i generós és la teta catalana.

Prou ho saben els espanyols que des de fa més de 300 anys s’hi han estat alletant, que l’han espremut per treure-li tota la llet possible.

La teta catalana, la dida d’Espanya, que ha alletat a milions d’espanyols, sense repòs, incansable, inesgotable, generació rere generació.

Però la teta catalana està cansada. Ja no és aquella teta jove, innocent, jovial, sempre oberta a què tothom s’hi amorrés, sempre a punt per acollir qualsevol boca assedegada de nutrients.

Finalment la teta catalana s’ha vist el cul i no està disposada a continuar sent la font d’aliment d’aquells que durant tant de temps l’han maltractada, l’han insultada i l’han vexada.

Ara ja té molt clar que no vol que cap veí continuï aprofitant-se de l’esforç que li suposa haver de tenir el pit a punt cada dia, ple a vessar, perquè tothom qui vulgui s’hi amorri a plaer, sense donar-li ni tant sols les gràcies.

Per això, la teta catalana s’ha alçat, amb els mugrons enlaire, desafiant el cel, per cridar ben fort:

Adéu Espanya! Aneu a mamar-la a un altre lloc.

dilluns, 28 de juny del 2010

Amors bitals

D'això sí ens podem enamorar.

Sempre m’havien dit que allò que diferencia els homes dels animals és la capacitat de raonar (tot i que jo, fins fa ben poc, entenia ‘enraonar’), de pensar, de discernir. Una teoria, però, llençada a les escombreries per fets com els de la passada revetlla de Sant Joan o per qualsevol dels guardons que cada any otorguen els Premis Darwin.

Sinó és la raó, doncs, què és allò que ens diferencia de les bèsties?

L’amor, amics meus. La capacitat d’enamorar-se.

Algú ara podrà dir que els animals també s’enamoren i que les plantes tenen sentiments. Si sou d’aquests «alguns» us convido a anar passant cap a un altre blog mentre recordeu la darrera prova d’amor que un ésser humà va rebre d’un animal [SFW].

L’amor és aquella capacitat només coneguda en els ésser humans que fa que hom senti una affecció viva envers una persona o una cosa.

Podem enamorar-nos d’una dona, de la nostra cunyada, de la nostra germana, de la dona del nostre millor amic; podem enamorar-nos d’un quadre, d’una pel·lícula, d’un llibre. Podem enamorar-nos d’un plat, d’un país, d’un cendrer o d’un senyor clavat en una creu. Fins i tot podem estar completament enamorats de nosaltres mateixos.

Tots, per estranys que siguin, són comprensibles.

«Ep, en conec un que està perdudament enamorat d’un segell del Rei d’Espanya». Sí, no és normal, però és possible, comprensible i racional.

Al capdavall, «el roce hace el cariño» que diuen els nostres veïns.

Però què passa quan l’amor sorgeix de forma estúpida i incomprensible envers allò intangible i desconegut? Quan l’amor esdevé il·lògic i irracional?

L’amor cibernètic, per exemple.

Internet està ple de casos de gent enamorada d’altra gent que no ha vist en sa vida. Persones que s’enamoren d’altres persones simplement per llegir quatre textos estúpids que pengen en un blog, o per quatre comentaris que hi deixen com a rèplica. Internautes enamorats de simples avatars, de textos de 140 caràcters, de falsos perfils socials.

No cal anar gaire lluny per conèixer algun cas d’aquests, a la nostra petita comunitat n’hi ha algun, capaç fins i tot de superar la llarga distància entre la costa oest d’Estats Units amb un idíl·lic poble pescador de l’Empordà.

Amors sense cap mena de fonament més enllà d’un somni, d’una imatge forjada a cops de teclat, d’una esperança idíl·lica basada en la transmissió de bits i megabytes. Amors bitals. Il·lògics. Irracionals.

I paradoxalment, aquesta capacitat d’enamorar-nos irracionalment, aquesta capacitat d’actuar sense cap lògica ni raó, és la que més ens diferencia dels animals.

dilluns, 21 de juny del 2010

Déu no folla

S'acaba de guanyar el cel

Déunostrusenyor no folla. Si ho fes no ho hauria posat tan complicat.

Un cop passada l’eufòria adolescent que et fa donar com a bones les condicions més adverses a canvi de fotre un clau, amb el pas dels anys te n’adones que això de la morfologia humana i el sexe no estan gaire ben muntats.

És cansat. El moviment pèlvic obligat per l’activitat sexual, conegut popularment com a manxar, és esgotador. Malucs, esquena, cames i braços es veuen obligats a suportar una càrrega muscular massa feixuga per a la recompensa que es rep a canvi.

És incòmode. La situació dels òrgans sexuals no ajuda massa a fer de la pràctica sexual una activitat plenament satisfactòria. El missioner, el gos, el vaquer, de genolls... poden ser postures divertides, enginyoses, plaents, però totes incòmodes.

És brut. I no em refereixo als fluids que expulsen els genitals, sinó a la suor. L’esforç físic provoca sudoració i hi ha poques coses més fastigoses que la suor d’altri gotegi damunt teu.

No hi ha dubte que si Déu hagués follat hagués disposat la cigala i el cony en un altre lloc que permetés gaudir del plaer sexual sense entrebancs i sense acabar baldat, com a la mà o al front, per exemple.

Però això sí, a Déu se la mamaven. I molt.

Perquè no hi ha res més còmode i més plaent que seure al sofà mentre t’estan menjant la polla (o el cony). Una activitat que complementada amb un gintònic mentre mires la televisió o els darrers moments de la creació et fa elevar per damunt de la cúpula celestial.

I sense suar.

dijous, 10 de juny del 2010

Qui no té un all té una ceba


Qui vulgui peix que es mulli el cul
O us pensàveu que hi posaria una foto del Gaspar?


Permeteu-me avui aquest petit article per excretar de forma ràpida i violenta la ràbia que des d’ahir em corca les entranyes.

Com ja sabeu, tinc el dial de la ràdio espatllat. Es va quedar clavat a Catalunya Ràdio força mesos enrere (encara sort que no fou a Intereconomia) i només puc escoltar els programes d’aquesta emissora. O cap.

Serveixi això de preàmbul per justificar que ahir vaig escoltar l'Ofici de viure.

Doncs bé, ahir, l’il·luminat d’en Gaspar Hernàndez, a qui algun dia haurem de dedicar un solemne article, va deixar anar aquesta joia:

«Com diuen a pagès, ‘qui no té un all té una ceba’».


Benvolgut locutor mongoloide,

Els refranys, les dites populars i les frases fetes no són d’ús exclusiu del món rural. Jo mateix, que visc en un un entorn urbà, els empro, perquè formen part del meu patrimoni cultural, que m’ha estat transmès pels meus pares i pels meus avis a qui a la vegada fou llegat pels seus pares i avis.

Pensar que els refranys són «de pagès» com dieu, només demostra una immensa ignorància per la nostra llengua i per la nostra cultura, a part d’una mostra de cosmopolitisme i urbanisme imbècil.

A més de preocupar-vos pel benestar del vostre esperit no seria pas sobrer que us preocupéssiu també pel del vostre cervell, potser us va fugir del cos en alguna d’aquestes meditacions transcendentals que tan divulgueu, o bé s'ha mort definitivament en un dels vostres habituals exercicis de relaxació.

PS: Un altre dia parlarem de l’expressió «a pagès». També mereix un article exclusiu.

dilluns, 7 de juny del 2010

Tal com m'hauria agradat trobar-lo


Volíeu dir així, fills de puta?

No és gens estrany entrar als lavabos de qualsevol lloc públic i trobar-hi un cartellet penjat a la paret amb més o menys la següent petició:

«Si us plau, deixeu el lavabo tal com us hauria agradat trobar-lo»

Un missatge elegant, cordial i educat, sens dubte; però, admetem-ho, totalment ineficaç per la seva indefinició.

Pensem-hi: «tal com us hauria agradat trobar-lo».

Això vol dir que jo, home avesat a la lectura evacuatòria, hauré de posar-hi un revister amb Interviu i Penthouse?

O que una amiga meva, addicta al ganxet, haurà de posar fundes de llana als rotlles de paper de vàter?

I si no m’agrada l’enrajolat? hauré d'agafar un paleta, anar a triar rajoles del meu agrat i canviar-lo?

D’altra banda, conec gent que conviu amb lavabos més bruts que els serveis d’una autopista després del pas d’un autobús de marroquins cap a Algecires. Vol dir això que tenen carta blanca per pixar-se fora de la tassa, cagar-se per les parets i vomitar a la pica?

Parlem clar senyors. Si el que volíeu dir-nos era que el deixéssim net, digueu-nos-ho amb totes les lletres: «Al que es pixi o cagui fora li tallarem la cigala. Gràcies»

(o en versió femenina, per no ser acusat de quelcomfòbic: «A la que llenci un sol tàmpax fora de la paperera, li arrencarem el clítoris. Gràcies»)

Mentrestant, cada vegada que us trobeu un cartellet com aquest us convido a fer-ne cas i deixar-lo «tal com us hauria agradat trobar-lo».

No deixem que l'eufemisme ens arrabassi el seny.

dissabte, 5 de juny del 2010

Minuts musicals



Cada uno que haga lo que quiera,
que viva a su manera,
sea la que sea.

Cada uno que viva en su tierra,
y que hable en su lengua,
sea la que sea.

Cada uno que pinte su bandera,
y que plante su bandera,
sea la que sea.

(...)

«Sea lo que sea»
TODOS TUS MUERTOS
Crisis Mundial

dimarts, 1 de juny del 2010

Vull ser Bon Jovi


«Ep, tranquil tio, que la bellesa està a l'interior»

Tot i que reconec que sóc un home amb moltes grans virtuts —entre elles la modèstia—, no em raca admetre que quan déunostrusenyor va repartir els atributs de la bellesa em va deixar fora de l’aula.

Sóc lleig, i la meva semblança més propera a un «cos danone» és que el meu sembla el pot del iogurt. És així, perquè negar-ho.

Des de ben petit, quan veia que el tio bo de la classe portava totes les nenes de cul i que a mi —com a molt— em tenien per un bon amic, he renegat de la meva condició física.

No és que estigui traumatitzat, perquè afortunadament hi ha dones (poques) que encara creuen en el tòpic que la bellesa està a l’interior, i perquè amb el pas dels anys et vas acostumant a veure la teva imatge reflectida en el mirall.

Però collons! Una mica de bellesa no m’hagués anat malament. Sobretot a l’adolescència, quan veies que els teus amics guapos pescaven el què volien a les discoteques i tu marxaves sempre de buit cap a casa.

Per als lletjos, lligar, seduir i ja no dic sucar el melindro sempre han estat curses de fons. Haver de demostrar que darrera aquella malaurada façana hi havia un tipus fantàstic, una bellíssima persona, un paio fabulós... és cansat i no sempre té el resultat desitjat. La majoria de vegades t’acabaves convertint en l’home amb qui totes es voldrien casar, però no amb el que voldrien follar.

Perquè no hi ha res més trist a la vida que després d’hores, dies i fins i tot mesos de llençar la canya, una dona et digui: «El dia que em casi, vull trobar un tio com tu». «Gràcies, llavors millor vaig tirant cap a casa a pelar-me-la al lavabo abans no m’agafi el son, no?».

Per això sempre he pensat que si algun dia em trobés una llàntia màgica amb un geni que em concedís tres desitjos el primer seria:

«Geni, vull ser com en Bon Jovi»

dijous, 20 de maig del 2010

Amb el cul en remull



Encara se’n venen. No m’ho pensava pas, però encara hi ha qui en posa un a casa.

Afortunadament, cada vegada més la gent opta per prescindir-ne, perquè la seva utilitat no és gens clara i, mirant-ho fredament, l’únic que fa és prendre lloc.

Per què de que serveix el bidet?

Després d’una ràpida consulta en el meu entorn més immediat, no he trobat cap home que consideri el bidet d’utilitat. Al contrari, la majoria ha manifestat que resulta força incòmode rentar-s’hi els peus.

En canvi, entre la població femella, he trobat algun exemplar que n’ha defensat la possessió justificant la seva utilitat per a rentar-s’hi la xona, especialment durant la menstruació.

Amiga menstruant, si amb el paper de vàter, les tovalloletes humides i les perfumades no en tens prou per fer net, dutxa’t si us plau. És ràpid, còmode i extremadament net. I no, no cal rentar-se el cap cada vegada.

Però per l’amor de Déu, no t’eixarranquis sobre una galleda de porcellana esquitxant-te el parrús com un ànec, perquè això, a més de ser poc estètic, fa brut.

dimecres, 19 de maig del 2010

Un article de premi


Una vista, oh oh, un comentari, ah ah!

El blogaire, ho hem dit en més d’una ocasió, és un ésser miserable. Gent amb l’ego més gran que les carències afectives de Mariano Rajoy però amb menys habilitat per a les relacions socials que Zapatero per a l’economia.

I com pot compensar aquest maremàgnum de carències afectives, manca d’amistats, ego disparat i orgull infinit? També ho hem dit, amb les visites.

Cada visita que un blogaire rep al seu blog és una carícia al clítoris del seu ego cibernètic. Cada comentari que li escriuen suposa una esquitxada seminal al teclat o haver de canviar el coixí de la cadira per l’excés de secreció de fluxos vaginals.

Però un dia descobreix que amb les visites i els comentaris no n’hi ha prou. Si bé cada cop que entra al Google Analitics o que respon un comentari els dits se li en van cap als genitals, cada vegada hi troba menys plaer.

Perquè sent tant bo, rebre moltes visites és una evidència; i sent tant brillant, rebre comentaris als articles és un fet normal.

Li cal reconeixement. Un reconeixement públic, notori, que pugui lluir i del que pugui presumir davant de les seves amistats virtuals.

I llavors troba la solució, inventar-se un premi i donar-lo als seus companys de l’endogàmica cibernètica.

— Premio diamante al mejor blog de narración amorosa
— Premio Torrebruno de oro al mejor blog amigo de los niños
— Premio Blog de Titanio al mejor blog intrascendente
— Premio Latino al blog más chévere
— Premio Bogavante al blog más echao p’alante

I el millor de tot és el mètode. No cal que un comitè d’experts internacional es reuneixi per valorar quins blogs destaquen sobre la resta. No cal obrir una consulta popular a internet perquè milers d’internautes votin els seus blogaires preferits. Només cal que un mònguer lliuri a un altre mònguer una merda d’estampeta dissenyada per un aprenent de Paint perquè la clavi en algun racó de la seva bitàcola virtual.

I és després, amb la columna lateral del seu blog farcida de premis horteres, quan el blogaire pot relaxar-se i tornar a masturbar-se l’orgull cibernètic.

Perquè el seu ego ja té premi.

divendres, 7 de maig del 2010

Preguntes sense resposta

L'expressió forat negre, no és una redundància? Hi ha forats de colors?

De vegades la meva vida té un nivell d'absurditat tan gran que em passen coses com que des de fa més o menys un mes tinc un parell de preguntes que em ronden pel cap amb tanta intensitat que passo les nits en vetlla buscant una resposta que sé que possiblement mai arribaré a trobar. Haver trobat un signe de puntuació per a la frase anterior també hagués estat una bona cosa.

Pregunta 1:
Fins quan seran noves les «noves tecnologies»?

Pregunta 2:
Segons el DIEC, el significat de ‘contemporani’ és: 1. Que és del mateix temps, de la mateixa època que un altre. 2. De l’època actual.

Segons els historiadors la història de la humanitat es divideix en: Prehistòria (des dels primer homínids fins al sorgiment de l’escriptura), Edat Antiga (des de la difusió de l’escriptura al segle V, Edat Mitjana (des del segle V al XV), Edat Moderna (des del segle XVI al XVIII) i Edat Contemporània (des del segle XIX fins ara).

No creieu que algú hauria de començar a redefinir o bé el concepte ‘contemporani’ o bé el nom de l’Edat Contemporània? Perquè entre nosaltres, el segle XIX, per ser 'de la mateixa època' nostra o 'de l'època actual', comença a caure una mica lluny.

dijous, 22 d’abril del 2010

dimarts, 20 d’abril del 2010

Jocs estúpids



Anar per la vida és rematadament avorrit. Caminar per un carrer, circular amb el cotxe, seure en un vagó de tren, són activitats absolutament tedioses.

Quilòmetres i quilòmetres de vials sense poder fer res més que mirar cap endavant. Clar que hi ha els aparadors, o el paisatge, o els plafons de les carreteres, però si l’itinerari és rutinari l'única és opció es mirar endavant i anar fent.

És llavors quan t’inventes el joc.

Localitzes al parabrisa del cotxe o a la finestra del tren alguna taca. T’hi concentres, fixant-hi la mirada prou com per no perdre-la de vista però no tant com per no veure el què hi ha a l’altra banda del vidre.

Ja ho tens, la taca s’ha convertit en un punt de mira.

Llavors, inclinant el cap a dreta i esquerra i movent-lo de dalt a baix, només cal buscar objectius i disparar amb la ment.

Pam, pam, pam! Una iaia, 10 punts. Una dona amb un cotxet de nen, 50 punts. Un senyor amb cadira de rodes, 75 punts.

I si convé, amb una aclucada d’ulls, pots canviar d’arma i agafar un llançagranades, perquè tothom sap que per a un tràiler o una multitud sortint de missa, amb bales del 9 no n’hi ha prou.

dissabte, 17 d’abril del 2010

Tanquem la paradeta



Des de fa quatre o cinc anys sembla haver-se generalitzat l'opinió que TV3, la teva, ha esdevingut una merda.

D’uns anys ençà, és ben habitual sentir afirmacions com «va de capa caiguda», «ha perdut molt», «va a pitjor», «TV3 ja no és el què era»...

I jo em pregunto... què era?

Filiprim, Betes i films, Blanc i negre, Bona cuina, Tres senyores i un senyor, 7 de notícies, Dinamita, Tot per l’audiència, Àngel Casas Show, La Lloll, Quico el Progre, Tres pics i repicó, Teresina SA...

Benvolguts pendons, qualsevol temps passat no va ser millor. Però ja no ho recordem.

I ara, tanquem la paradeta que avui és Sant Elies, Sant Pau, Sant Isidor, Sant Anicet i Sant Robert.


Bola extra: Per a tots aquells que diuen que TV3 a més d'empitjorar, s'ha espanyolitzat, un vell amic del nostre blog m'ha fet arribar la programació de la segona emissió de TV3, el 20 de novembre del 1983, amb els catalaníssims reportatges El Fary i Informació del viatge del Rei Juan Carles a Tunísia, El Zaire i el Congo Brazzaville. Dos programes amb una clara vocació nacional.

dijous, 15 d’abril del 2010

En la cabeza no, que estoy estudiando


Obertura del XIX Congrés Internacional d'Investigació Universitaria en Cardiologia Vascular. Rotterdam, 2010

Quan ens lamentem del mal ús que sovint es fa dels nostres impostos tendim a fixar-nos només en l’administració pública, això és ajuntaments, consells comarcals, diputacions i Generalitat. Així, surten a relluir els informes demanats per la Generalitat, les diferents corrupteles que han anat apareixent els darrers mesos o com es llencen els diners en actes, iniciatives i projectes inútils.

Avui, buscant una informació que no hi tenia res a veure, Google m’ha adreçat a diverses pàgines de concessions de beques i ajuts per a estudis. Això m’ha fet adonar que cada any les universitats catalanes (ja sigui elles mateixes o a través de diversos organismes públics) destinen milers i milers d'euros en beques i ajuts a estudiants, doctorands, postdoctorands, professors i catedràtics per a la realització d’estades i estudis d’una evident utilitat pública.

Vegem-ne alguns exemples:
  • «Judicialització del federalisme: la conflictivitat constitucional en estats compostos en perspectiva comparada» 9.000 euros
  • «Descentralització de les escoles bressol: experiència del Regne Unit» 13.500 euros
  • «Els drets humans socials en el nou Estatut d'autonomia de Catalunya: la dignitat en el paradigma de la nació» 6.000 euros
  • «El nivell supramunicipal de govern local a Alemanya» 10.200 euros
  • «Ajuts per a la creació, el desenvolupament i la consolidació de xarxes temàtiques dinamitzadores de recerca i desenvolupament i de transferència de tecnologia per l'any 2003.» 4.100 euros
  • «Construcción de una escala de ansiedad para personas ciegas» 13.204 euros
  • «La reciprocitat com a recurs humà: l’ús de relacions informals obertes en els àmbits de la economia i de la política» 22.838 euros
  • «Commensality rituals in the Prehistoric societies of Europe» 4.500 euros
  • «Estudi dels espais de reflexió compartida entre professorat novell i expert que brollen a partir de la creació conjunta de material didàctic per a l'aprenentatge integrat de continguts i llengua en aules inclusives» 7.500 euros
  • «El desenvolupament i la interpretació literària d'àlbums il·lustrats amb alumnes nouvinguts» 9.000 euros

I així, i anualment, ad infinitum.

A tot això cal sumar-hi el finançament d’estades pre i postdoctorals a les universitats més cool del món, amb imports entre 60.000 i 80.000 euros per cap, molts dels quals mai no arriben a tornar a Catalunya per, com a mínim, retornar la inversió en forma de matèria gris.

Parlant-ne amb un amic docent universitari m’ha advertit també dels diners que totes i cada una de les facultats de totes les universitats catalanes «llencen a la paperera anualment», com per exemple en:
  • grups d’investigació que «no serveixen per a res»
  • trobades i viatges internacionals («cada any, els grups fan quatre o cinc trobades internacionals que no són més que farres encobertes, doncs el treball en grup ocupa poques hores i es podria resoldre perfectament per internet»)
  • assistència a congressos internacionals «totalment inútils i absurds»
  • publicacions «sense cap mena d’utilitat pràctica ni evident»
  • etc. etc.

Em sembla inconcebible que en el món universitari, que tan plora de manca de recursos, no hi hagi ningú ni disposat ni amb la gosadia suficient per fiscalitzar-lo, per analitzar la utilitat d’aquests estudis de milers d’euros, per garantir que la formació a l’estranger dels nostres acadèmics tindrà un retorn per al país, per esbrinar la utilitat de tan viatge arreu del món... Per saber, en definitiva, a què es destinen i per a què serveixen els diners que els contribuents públics dediquem a l’àmbit universitari.

Deu ser que és intocable. Em recorda allò de «no me pegues en la cabeza que estoy estudiando».

dimecres, 7 d’abril del 2010

El tio bo de la classe

«Ja se la fotrà, ja... Temps al temps...»

Ara no sé com és, però quan jo era petit a totes les classes hi havia el «tio bo». Com a mínim un, tot i que a vegades n’hi havia tres o quatre.

El «tio bo» era el guapo de la classe, el que sempre estava rodejat de nenes. Acostumava a ser el primer en tot en el què en aquella edat ens importava: el primer a sortir amb una noia, el primer a morrejar-se, el primer a magrejar, el primer a emborratxar-se, el primer a tenir moto, el primer a follar... I tot, tot, molt abans que la resta.

Era un puto triomfador.

En els estudis, en canvi, no era el primer. Ni tan sols el segon. Ni el tercer. Més aviat acostumava a estar pels últims o nedant en la mediocritat.

I a tall de consol pensaves que tard o d’hora se la fotria. Que a la vida, sent un tio bo no n’hi havia prou, calia formar-se, calia estudiar, calia exercitar més el cap que el cos.

I ara, vint-i-cinc anys més tard, te’l trobes en un sopar d’exalumnes.

Arriba amb un Audi impressionant, amb un vestit impressionant, una dona de bandera i una cartera que a simple vista sembla molt més plena que la teva.

I conforme us aneu explicant la vida te n’adones que potser sí que n’hi havia prou sent un «tio bo», perquè continua sent un puto triomfador.

divendres, 2 d’abril del 2010

«T'agrada, gossa?»

Aquí ho tenen clar
Hi ha dues coses que per sobre de tot odio de la feina:

1. El comercial simpàtic
Que vingui el comercial de torn (traje, camisa blau cel, cabell engominat endarrera. somriure d'orella a orella) i que segui a una de les cantonades de la taula.

No és un seure complet, té mitja galta fora de la taula, un peu arrepenjat a terra i normalment té una de les mans ocupades amb una tassa de cafè, un bolígraf (Montblanc) o una agenda que fa temps que hauria de ser electrònica.

No vol res en especial, donar conversa o, si ets dona i estàs mínimament bona (això moltes vegades vegades vol dir tenir simplement un bon parell de mamelles), flirtejar una estona.

No has d’anar a buscar clients, fill de puta? No has d’anar a guanyar-te la teva miserable comissió? No has de portar l’Audi a passar la ITV?


2. L’alè a l’orella

Acostuma a ser un superior. Arriba, es posa darrera teu, s’inclina endavant, es recolza al respatller de la cadira i, amb el cap a l’alçada del teu (i a 5 cm de la teva orella), observa la pantalla del teu ordinador.

Habitualment sol acompanyar aquesta acció de frases com: «Com va?», «Què estàs fent?», «No et fa res que miri, oi?», «Mmmmmmmm...»

O la més odiosa: «Amb què estàs?». O la més molesta: simplement el silenci.

No em costa imaginar-lo en la mateixa posició, sense cadira pel mig, enganxat a la seva dona o a qualsevol puteta, i mentre manxa desenfrenadament, dient-li a cau d’orella: «què... T’agrada, gossa?».

dimarts, 30 de març del 2010

Servidora!


— L'última? — Servidora*

Sabia que tenia la batalla perduda abans de començar, però calia intentar-ho i veure si per un cop a la vida m’alçava amb la victòria. La podia aconseguir, només calia ser perseverant, dur, inamovible, Steven Seagal.

Després de dies d’ostracisme involuntari, ahir vaig anar a comprar. La salut mental i l’amenaça de dimissió de la meva nevera així m’ho aconsellaven. Necessitava veure el sol, la llum del dia, relacionar-me amb la gent i, de passada, aconseguir la soma que em manté viu.

Així que «ni cort ni peretzòs» vaig fer cap cap al meu supermercat habitual.

A la secció de carnisseria, dues iaies fent cua. Semblava que estaven acabant, així que vaig decidir fer cua per no arriscar-me que vingués algú altre i m’hagués d’esperar més. El metge m’ha recomanat que no passi més d’un parell d’hores dret al dia, així que em convenia donar-me pressa.

— L’última?
Servidora

«Anem bé. Només una al meu davant», vaig pensar.

...

...

No us imagineu el temps que poden tardar dues iaies per comprar tres unces de pernil dolç i mitja lliura de vedella. Sobretot si es tenen confiança amb la carnissera.

Crec que amb poc més de vint minuts van fer inventari del magatzem de la farmàcia del costat (que el tenen replicat a casa seva), van escriure un corpus sencer de medicina geriàtrica i van repassar mig veïnat i les seves vergonyes.

Però finalment, les paraules màgiques:

— Apa nena, adéu, fins demà.
— Adéu, Maria, adéu... A qui li toca ara?
— A mi.

I aquí començà la batalla.

De cop, una senyora aparegué del no res com si d’un truc d’en David Copperfield es tractés, cridant com una esperitada.

No, no, em toca a mi!
— Perdoneu, però em toca a mi.
— Ja, però jo havia demanat tanda.
— Pot ser, però quan he arribat aquí no hi havia pas ningú.
— Sí, és que he aprofitat per anar a fer uns encàrrecs.
— Disculpeu-me de nou, però fa més de mitja hora que m’espero i la tanda és meva.
— No, no, noi [fa ràbia quan et diuen noi], jo ja li havia demanat tanda a la Maria, oi Maria?

A partir d’aquí, les dues dones del meu davant, la carnissera, la de la tanda, i les tres dones que anaven al meu darrere van conjurar-se en contra meva. «Sí, sí, l’Antònia havia demanat tanda», «aquest jovent...», «li toca a ella»...

— Però, vos no compreneu que no podeu entrar, demanar tanda i anar-vos-en a fer encàrrecs com si res? Si tothom fes igual això seria una olla de grills. La cua és la cua i quan jo he arribat només tenia al davant la senyora Maria. I ningú més.

«Sí, sí, l’Antònia havia demanat tanda», «aquest jovent...», «li toca a ella», «he demanat tanda i he anat fer uns encàrrecs».

Havia caigut en un niu d’escurçons i només la força d’esperit de Chuck Norris, l’agilitat de Jackie Chan i la contundència de Bruce Willis me’n podien treure.

— Disculpeu senyores. Així, això de la tanda funciona d’aquesta manera, no? Jo puc demanar tanda i anar-me’n a pendre pel sac una estona i després tornar quan em roti i reclamar-la, no?

[Silenci]

Doncs mireu... Recorda senyora Maria que fa una setmana li vaig demanar tanda? Sí, veritat? Doncs vaig anar a fer uns encàrrecs i ja he tornat. Així que em toca a mi.


Només volia comprar una mica de pernil i un parell d’hamburgueses, però vaig decidir allargar la meva compra tant de temps com l’esquena m’ho permetés. Va ser una de les mitges hores més glorioses de la meva vida.

* Sóc conscient que la imatge que acompanya l'article no hi té res a veure. Però creieu-me, gallina vella no fa bon caldo, així que millor enriquim-lo amb avecrem.

dilluns, 22 de març del 2010

Rogamos disculpen...

Rogamos disculpen las molestias por esta interrupción*. Esperamos reanudar nuestra emisión en breves momentos. Mientras tanto, les dejamos con unos minutos musicales.





Quina ràbia que feien els putos Minutos musicales, oi?

* Després d'un petit incident relacionat amb l'electricitat, estic carregant piles. De botó, no fos cas. Tornaré aviat.

dijous, 4 de març del 2010

On planta la cuca en Carles Puyol?


Volem tomàquet!

Durant els anys 80 del segle passat, amb la recuperació de la democràcia, els llavors governants del nostre país van iniciar una croada que també ens permetés recuperar-nos com a país.

La idea era teixir unes mínimes estructures d’Estat encara que continuéssim sotmesos a Espanya.

Fruit d’aquesta voluntat van néixer TV3 i els Mossos d’Esquadra. I posteriorment es va impulsar el què es va anomenar ‘rock català’, amb la voluntat de normalitzar la nostra llengua entre un jovent que res tenia a veure amb els setze jutges i els cantants de Xàtiva.

Però enmig d’aquesta tasca normalitzadora es van oblidar de l’element més important de normalització i cohesió d’un país:
la premsa rosa.

Catalunya disposa d’un nodrit repertori de revistes de totes les temàtiques imaginables i per imaginar (naturisme, agroecologia, psicopedagogia, cunicultura, medievalisme, pensament cristià, caramelles...), però cap, cap, dedicada a escampar les interioritats i les vergonyes del famoseig català.

Volem saber on planta la cuca en Carles Puyol, quins són els embolics extraconjugals de n'Emma Vilarasau i a qui se la xupa na Marta Torné. Volem conèixer les fílies sexuals de n’Espartac Peran i veure la casa d’en Xavier Coral. Volem un «robat» de na Núria Roca en top-less i de na Pilar Rahola en una platja nudista.

Volem saber fins l’últim detall del currículum «professional» de na Mari Pau Janer i conèixer quines substàncies ingereix en Joel Joan. Volem veure la col·lecció de llenceria de na Montserrat Nebrera, saber on planta el cul en Josep Cuní i què se n’ha fet d’en Josmar.

Les marujes catalanes són un percentatge altíssim de la població i tenen dret a ser informades des d’una òptica catalanocèntrica com a via per assumir una veritable consciència nacional.

Perquè elles també voten, Catalunya rosa.

dimarts, 2 de març del 2010

No crec en aquesta democràcia



Jo no crec en aquesta democràcia que [birra, birra] no representa a [porro, porro] ningú i que no ens deixa [sofà, sofà] ser partíceps ni col·lectivament [play, play] ni individualment [passejar el gos] amb uns polítics que no ens representen [festa alternativa] i que només busquen alienar [megavideo, megavideo] les nostres consciències [clapar, clapar] i subjugar la nostra iniciativa [pare, encara no m’has fet la transferència d’aquest mes...] esdevenint còmplices d’un sistema [assemblea, birres, festa] que coarta la nostra llibertat individual [gespa de l’autònoma] en benefici propi [quedem al bar?]...

A cagar!

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails