Servidora!

— L'última? — Servidora*

Sabia que tenia la batalla perduda abans de començar, però calia intentar-ho i veure si per un cop a la vida m’alçava amb la victòria. La podia aconseguir, només calia ser perseverant, dur, inamovible, Steven Seagal.

Després de dies d’ostracisme involuntari, ahir vaig anar a comprar. La salut mental i l’amenaça de dimissió de la meva nevera així m’ho aconsellaven. Necessitava veure el sol, la llum del dia, relacionar-me amb la gent i, de passada, aconseguir la soma que em manté viu.

Així que «ni cort ni peretzòs» vaig fer cap cap al meu supermercat habitual.

A la secció de carnisseria, dues iaies fent cua. Semblava que estaven acabant, així que vaig decidir fer cua per no arriscar-me que vingués algú altre i m’hagués d’esperar més. El metge m’ha recomanat que no passi més d’un parell d’hores dret al dia, així que em convenia donar-me pressa.

— L’última?
— Servidora

«Anem bé. Només una al meu davant», vaig pensar.

...

...

No us imagineu el temps que poden tardar dues iaies per comprar tres unces de pernil dolç i mitja lliura de vedella. Sobretot si es tenen confiança amb la carnissera.

Crec que amb poc més de vint minuts van fer inventari del magatzem de la farmàcia del costat (que el tenen replicat a casa seva), van escriure un corpus sencer de medicina geriàtrica i van repassar mig veïnat i les seves vergonyes.

Però finalment, les paraules màgiques:

— Apa nena, adéu, fins demà.
— Adéu, Maria, adéu... A qui li toca ara?
— A mi.

I aquí començà la batalla.

De cop, una senyora aparegué del no res com si d’un truc d’en David Copperfield es tractés, cridant com una esperitada.

— No, no, em toca a mi!
— Perdoneu, però em toca a mi.
— Ja, però jo havia demanat tanda.
— Pot ser, però quan he arribat aquí no hi havia pas ningú.
— Sí, és que he aprofitat per anar a fer uns encàrrecs.
— Disculpeu-me de nou, però fa més de mitja hora que m’espero i la tanda és meva.
— No, no, noi [fa ràbia quan et diuen noi], jo ja li havia demanat tanda a la Maria, oi Maria?

A partir d’aquí, les dues dones del meu davant, la carnissera, la de la tanda, i les tres dones que anaven al meu darrere van conjurar-se en contra meva. «Sí, sí, l’Antònia havia demanat tanda», «aquest jovent...», «li toca a ella»...

— Però, vos no compreneu que no podeu entrar, demanar tanda i anar-vos-en a fer encàrrecs com si res? Si tothom fes igual això seria una olla de grills. La cua és la cua i quan jo he arribat només tenia al davant la senyora Maria. I ningú més.

«Sí, sí, l’Antònia havia demanat tanda», «aquest jovent...», «li toca a ella», «he demanat tanda i he anat fer uns encàrrecs».

Havia caigut en un niu d’escurçons i només la força d’esperit de Chuck Norris, l’agilitat de Jackie Chan i la contundència de Bruce Willis me’n podien treure.

— Disculpeu senyores. Així, això de la tanda funciona d’aquesta manera, no? Jo puc demanar tanda i anar-me’n a pendre pel sac una estona i després tornar quan em roti i reclamar-la, no?

[Silenci]

Doncs mireu... Recorda senyora Maria que fa una setmana li vaig demanar tanda? Sí, veritat? Doncs vaig anar a fer uns encàrrecs i ja he tornat. Així que em toca a mi.


Només volia comprar una mica de pernil i un parell d’hamburgueses, però vaig decidir allargar la meva compra tant de temps com l’esquena m’ho permetés. Va ser una de les mitges hores més glorioses de la meva vida.

* Sóc conscient que la imatge que acompanya l'article no hi té res a veure. Però creieu-me, gallina vella no fa bon caldo, així que millor enriquim-lo amb avecrem.