Qui no té un all té una ceba

Qui vulgui peix que es mulli el cul
O us pensàveu que hi posaria una foto del Gaspar?

Permeteu-me avui aquest petit article per excretar de forma ràpida i violenta la ràbia que des d’ahir em corca les entranyes.

Com ja sabeu, tinc el dial de la ràdio espatllat. Es va quedar clavat a Catalunya Ràdio força mesos enrere (encara sort que no fou a Intereconomia) i només puc escoltar els programes d’aquesta emissora. O cap.

Serveixi això de preàmbul per justificar que ahir vaig escoltar l'Ofici de viure.

Doncs bé, ahir, l’il·luminat d’en Gaspar Hernàndez, a qui algun dia haurem de dedicar un solemne article, va deixar anar aquesta joia:

«Com diuen a pagès, ‘qui no té un all té una ceba’».


Benvolgut locutor mongoloide,

Els refranys, les dites populars i les frases fetes no són d’ús exclusiu del món rural. Jo mateix, que visc en un un entorn urbà, els empro, perquè formen part del meu patrimoni cultural, que m’ha estat transmès pels meus pares i pels meus avis a qui a la vegada fou llegat pels seus pares i avis.

Pensar que els refranys són «de pagès» com dieu, només demostra una immensa ignorància per la nostra llengua i per la nostra cultura, a part d’una mostra de cosmopolitisme i urbanisme imbècil.

A més de preocupar-vos pel benestar del vostre esperit no seria pas sobrer que us preocupéssiu també pel del vostre cervell, potser us va fugir del cos en alguna d’aquestes meditacions transcendentals que tan divulgueu, o bé s'ha mort definitivament en un dels vostres habituals exercicis de relaxació.

PS: Un altre dia parlarem de l’expressió «a pagès». També mereix un article exclusiu.