Els que es queden

Li van oferir una feina d'enginyera a la NASA, però ha preferit obrir una casa de massatges a l'Estartit. I el país n'està agraït.

En aquests foscos dies, qui més qui menys coneix algú que ha decidit marxar fora de les espanyes a buscar-se la vida.

És això que la ministra d’Ocupació (no és cap ironia el nom, tot i que pugui semblar-ho) va batejar com a ‘mobilitat exterior’. Sense reconèixer que les xifres d’atur sobrepassen el 25% i el de l’atur juvenil està per sobre del 50%. Bé, és el què té no tenir vergonya.

L’escena es repeteix diàriament a estacions i aeroports: famílies que s’acomiaden entre llàgrimes dels seus fills que, carregats de maletes, encaren un futur, a voltes desconegut, lluny de casa nostra.

Estats Units, el Québec, la Gran Bretanya, Holanda… països que sense la hipoteca del totxo i amb molts deures fets, o bé han superat la crisi econòmica o bé l’han sabuda entomar millor que aquí, són el destí d’aquests valents joves.

Milers de joves que, esperonats per la certesa d’un futur inexistent a casa, emprenen el camí de l’exili; paradoxalment, en molts casos, tal i com van fer molts dels seus avis anys abans.

Ara bé, a diferència del procés migratori que va poblar Catalunya als anys 60 i 70 del segle passat, els qui ara marxen no són la carn de canó del país. Marxen els més formats, els que tenen més títols, els més llegits: enginyers, químics, metges, etc.

Les possibilitats que algú d’ells tingui una feina adequada al nivell del seus estudis aquí, certament, és propera a zero en un país devastat per la crisi econòmica, per la incapacitat gestora i mental dels governants i pel constant espoli criminal d’Espanya.

I marxen. I ho fan moltes vegades envoltats d’una estela d’heroïcitat, de valentia i d’admiració. Perquè realment cal ser molt valent per agafar les maletes i viatjar a una realitat desconeguda i diferent a milers de quilòmetres de casa, deixant enrera tot allò que t’ha envoltat i t’ha acompanyat tota la vida.

Són les víctimes del sistema i a la vegada els herois nacionals que emprenen el viatge a la recerca del nou El Dorado.

Cada setmana en podem llegir més d’una història plena d'admiració a qualsevol diari del país.

Però alguns es queden. Alguns són aquí i no pensen marxar.

Molts tenen títols, d’altres no. Però tots plegats s’esforcen a intentar canviar les coses. Molts encara estan disposats a emprendre riscos, a assumir la responsabilitat de fer un tomb a la realitat i d’aixecar un país que, malgrat tot, està ple d’oportunitats i possibilitats.

Els que es queden. Els que encaren la proa contra l’adversitat. Els que planten cara a la situació. Els que encenen petites guspires enmig de la foscor.

Els que tenint-ho tot a la contra obren negocis, tenen idees, engeguen projectes, obren botigues… Se la juguen sense tenir ni paracaiguides ni coixí que els esmorteeixi la caiguda si les coses no van bé.

I d’aquests poc se’n parla. O gens.

I aquests, amics, són els autèntics herois.

Aquests són els que faran possible que els que han marxat, ho estan fent o ho faran algun dia torni.

Aquesta palla va per tots vosaltres.

PS. I a més, i enterrant qualsevol mite que es pugui tenir, les catalanes estan més bones, follen més i millor i la mengen infinitament més bé que cap guiri. No cal anar a buscar bestiar fora.

Sóc nazi

Quan era nen i algú pronunciava la paraula nazi ràpidament em venien al cap les imatges que ens havien mostrat a l’escola dels camps d’extermini alemanys: Treblinka, Auschwitz-Birkenau, Belzec, Dachau…

M’imaginava aquells alts, rossos i a la vegada temibles comandants de les SS, que amb mà de ferro dirigien unes presons on morien —jueu amunt, jueu avall— unes 1000 persones diàries.

M’imaginava el terror patit per milions de persones en allò que els alemanys en van dir l’Endlösung i nosaltres, poc amants dels eufemismes, en diem Holocaust. Milers i milers de persones que morien incinerades, penjades, afusellades, congelades, gasejades, ofegades, electrocutades, esclafades… i de qualsevol altra manera que se li acudís a la coneguda creativitat i eficàcia alemanya.

En poques paraules, per a mi, ser nazi era molt pitjor que ser un assassí fill de la gran puta o que ser espanyol. Era l’horror en majúscules, és a dir, l'HORROR.

Anys després, quan era jove i algú deia la paraula nazi, a més dels camps i els soldats, pensava en aquells joves amb bótes del Dr. Martens, jersey Fred Perry, pantalons Levi’s i amb un cap tant pelat per dins com per fora que tenien com a entreteniment apallissar algú de qualsevol “tribu urbana” que els caigués malament; és a dir, totes. A més, és clar, de dedicar-se a perseguir qualsevol cosa que tingués una tonalitat diferent al color blanc o bé una sexualitat ambigua (o les dues coses a la vegada).

Uns joves tan profundament estúpids que adoptaren la forma de vestir d’un moviment que precisament tenia els seus origens a les antípodes del seu pensament: els skinheads, una subcultura apareguda als anys 60 a la Gran Bretanya amb origens obrers i multiracials. No debades els anomenaren boneheads, un terme que no traduïré perquè entenc que el nivell d’anglès adquirit pels meus lectors en l’eficaç sistema educatiu catalanoespanyol és excel·lent.

Què? Us pensàveu que avui no sortia la sagala, no?

En canvi, ara que ja pentino canes i començo a tenir els ous pelats, m’adono com d’equivocat estava.

I me n’adono gràcies a la col·laboració dels mai no prou valorats dirigents d’aquest país (‘país’ entès com a concepte adminisitratiu i de moment), com la senyora de Cospedal, en José Bono o el senyor Joan Josep Moreso, rector de la UPF.

Nazis són els que defensen el dret a l’habitatge, els que reivindiquen l’ús d’uns pisos buits per aquells que no tenen casa. Uns habitatges buits per cert, que els bancs van comprar als promotors urbanístics per salvar-los el cul i que nosaltres hem l’Estat ha finançat als bancs per salvar-los el cul i les pilotes, mentre els seus executius (els de les promotores i els bancs) es prejubilaben amb indemnitzacions multimilionàries. Uns pisos buits dels que, per cert, cap banc paga la quota de la comunitat de veïns. Uns habitatges buïts, per cert, que molts es troben en un estat lamentable d’abandonament i a punt de ruïna.

Nazis també són els estudiants que protesten contra les retallades a l’àmbit universitari, mentre la caterva de rectors i catedràtics continuen gaudint dels seus privilegis i malgastant indecents quantitats de diners en qüestions que poc o gens tenen a veure amb l’àmbit acadèmic.

Nazis són els que defensen el català a l’escola, al comerç, als cines, a la premsa… Els que reivindiquen poder utilitzar la seva llengua amb normalitat, en contra d’aquells que volen imposar el castellà arreu i voldrien veure com el nostre idioma desapareix del mapa de llengües vives del planeta.

Nazis són els que lluiten democràticament perquè el poble pugui decidir, també democràticament, el futur polític i administratiu del seu país.

Nazis som, simplement, tots els que no pensem com els que defensen, gestionen i administren l’status quo (whatever you want, whatever you like...) social, polític i econòmic actual.

Els que no som ni del PP, ni del PSOE, ni de Ciutadans; els que volem una educació pública de qualitat, els que volem viure plenament en català; els que volem decidir; els que volem una democràcia plena…

Vaja, que sóc nazi.

Doncs mireu, que em mengin el Schwanz tots plegats.

El viatge a Canaan

"hi ha una opció que es basa a creure en la persona
iniciada des de l'amor, conduïda per l'amor i cap a l'amor"

Fa pocs dies, Crist nostrusenyó, brandant un calze quadribarrat, tregué de les aigües una monja i un pseudocapellà, i amb la seva característica veu forta i masculina anuncià al món que els escollits per portar-nos a Canaan i allunyar-nos de l’apocalíptica terra de Sefarad eren nats.

Llavors, els dos nou profetes del poble escollit, com un sol home pujaren al món Barberà —el nostre singular Sinaí—, i en baixaren portant les noves taules de la llei amb els deu manaments de la plenitud nacional i social, escrits per la mateixa mà de Déu. En un perfecte català, per cert:

- No especulis en fals
- No paguis el deute il·legítim
- No acomiadis a ningú i paga a tothom una bona nòmina
- No deixis ningú sense sostre
- No retallis
- Proclama la sobirania alimentària
- Obre les portes de casa teva a tothom
- “Exprópiese, exprópiese”
- No paguis per la cultura.
- No a la guerra. Sí a l’amor (sense condó, però, que el Papa no ens deixa).

El poble no entengué massa què era allò de la sobirania alimentària (fer Rei a un plàtan? es preguntava), però no gosaren dubtar de la paraula de Déu.

Així i tot, un autònom que havia perdut el 80% de la facturació per culpa de la crisi va dir que si no acomiadava ningú qui en pagaria les nómines, i el nou biMoisès va respondre: “Déu proveirà”.

Un altre adorador va preguntar com deixarien de retallar si Sefarad no ens pagava el què ens devia, i els dos nous mesies van respondre de nou: “Déu proveirà”. Sense aclarir ni com, ni quan, ni si seria a 30, 60 o 90.

Després, un músic i un escripor van preguntar qui els pagaria la nòmina si no es podia mercantilitzar la cultura, i la monja va dir: “Músic pagat fa mal so”.

Un altre parroquià va preguntar si també caldria retallar els privilegis i les subvencions a l’església. Els nous mesies van callar.

Un botiguer de la Seu va preguntar si no hi havia ja massa manifestos, massa decàlegs i massa coses amb pretensió d'unitàries, com SI, la CUP, l’ANC, ICV, ERC… i si calia fer-ne un altre. I ells, mentre muntaven una nova capelleta, van respondre: “Que vinguin amb nosaltres, la fe vertadera. Hem vingut a sumar i no pas a dividir.”.

Un ferrer de Vinaixa va dir que ell no estava per totes aquestes collonades i que es podien fotre totes les promeses al bell mig del Mar Roig. Llavors, la monja li preguntà:

— Benvolgut ferrer de Vinaixa, és que no estàs d’acord amb el què defensem?
— Mireu senyora monja, a casa sempre hem estat de dretes i a mi això de ressucitar el Chavez però a la catalana, de deixar entrar a tothom i totes aquestes collonades multicultis d’esquerres no em em plauen gens.

Llavors la monja se’l mirà de fit a fit i esbossant un somriure li mostrà l’entrevista del diari Ara on deia:

“No tothom que s’adhereixi al nostre manifest hi ha d’estar d’acord.”

I és que no passa res! Que no vols anar a Canaan i vols quedar-te a Sefarad? Que te la sua la democràcia participativa, que estàs a favor de la banca privada… res home, res, tu signa aquí i paga els 10 euros trimestrals i cap problema, la porta és oberta a tothom.

Després un pastor de Cornellà va preguntar si el nou sou digne li donaria per comprar-se la nova Play que estava a punt de sortir. I ells van dir que els deu manaments no eren inamobibles, només era una proposta que s’havia de millora i fer entre tots, i van afegir-hi l’onzè:

- Tindràs la nova Play

Llavors, un altre de Llagostera va dir que li agradaria que tothom portés un Opel, perquè havia tingut un Corsa que li havia donat molt bon resultat. I van afegir-hi el dotzè:

— Conduiràs un Nissan.

Finalment, un petit infant preguntà si no seria millor arribar primer a Canaan i després, un cop ben assentats, discutir-ho tot, perquè amb tanta conversa i discussió no veia pas clar que hi arribessin mai i mentrestant els egipcis ens continuarien escurant la butxaca i dant-nos pel darrere.

Els dos mesies es van mirar i després d’un moment de silenci van esclatar a riure. “A qui se li acudiria creuar el Jordà i establir-se a Canaan sense haver decidit abans fins i tot el color de les cortines!”

El nen va continuar pensant que sense tenir la casa feta a Canaan, el color de les cortines no era massa important.

Llavors, el poble escollit, oblidant velles divisions, van prometre seguir la sabata i la carbassa cap a Canaan, s’agenollà als peus dels dos escollits per Jehovà i van continuar discutint sobre els deu mamaments, que ara ja eren quinze, cinc havien estat esmenats, tres retirats i dos transaccionats per l’assemblea.

I ningú no recordà que Déu havia prohibit a Moisès creuar les aigües del Jordà i que pels seus sants collons, a més, va estar més de quaranta anys vagant pel desert amb el seu poble.

Sorayïsme II

Soraya, la causa de les pol·lucions diürnes

Quan era petit vaig llegir en un Muy Interesante que els testicles produeixen semen constantment. L’article deia que per tal que els collons no s’inflin com dues pilotes de platja, el cos humà ha previst una cosa anomenada  pol·lucions nocturnes, és a dir, que t’aixeques al matí amb el llençol i tots els pèls de la tita encartronats.

Aquestes escorregudes involuntàries passen sobretot a l’adolescència. Quan ets gran, es veu, poc importa que se’t facin grossos els collons, perquè ja hi ha moltes altres coses que te’ls inflen.

No tots els homes han experimentat aquest fenòmen fisiològic, de fet en són una minoria, perquè la majoria es maten a palles abans no es produeix aquest involuntari mecanisme regulador.

Jo, de fet, no recordo haver-me llevat mai amb els pèls de la tita enganxats com si se m’hi hagués vessat un pot de pegamento Imedio al damunt.

Fa uns dies, vaig recordar aquell article del Muy Interesante i, com a bon home de ciència que sóc, vaig decidir comprovar si allò que deia era veritat. Així que durant uns quants dies vaig resoldre deixar reposar la mà dreta i veure què passava.

I s’inflen. A fe de Déu que els collons s’inflen. No tant com per poder-hi seure al damunt, però sí que hom nota un cert increment conforme van passant els dies.

Aquests negritos de l'Àfrica tropical van desmentir
la teoria de les pol·lucions nocturnes

Hom a més, nota un augment de la sensibilitat a tot el què científicament s’anomena la collonada, així com a tot el perímetre de la cigala, fent que accions tant simples com posar-se els calçotets aixequin la bandera de forma immediata.

Donat que passaven els dies i les pol·lucions nocturnes no apareixien, i tot sospitant que aquell article del Muy Interesante tenia la mateixa credibilitat que les històries de «La mujer con vaginas en las orejas» o «Phaeton, el noveno planeta que desapareció en la nada», aquest matí he decidit donar sortida als milions d’espermatozous que s’acumulaven en els meus ous com els japonesos al metro en hora punta.

Així, que provist d’un got de Nocilla —sense Nocilla— mida familiar, he decidit comprovar si els ous se m’han inflat per l’acumulació de semen o bé per les declaracions que aquests darrers dies tots els amics polítics espanyols han dedicat al nostre procés d’alliberament nacional.

No m’han calgut més de dues manxades per comprovar-ho. Ple. Ple a vessar.

Llavors he anat a la cuina i n’he fet un flam.

Flam que aquest vespre portaré a la reunió de l’agrupació local del PP, perquè veient força improbable que algun dia faci realitat el somni de lefar-me a la cara de la Soraya, com a mínim els fatxes locals s’empassaran amb delit la llavor d’un independentista confés.

Sorayïsme

Soraya

Hi ha un moment de la vida, a partir de certa edat, en el que la monotonia passa a prendre les regnes del nostre timeline real.

El nostre cicle vital entra en un bucle infinit en el que tots els homes i les dones ens reencarnem en Bill Murray a Punxstawnwey per reviure cada dia el dia anterior, però sense marmota ni l'Andie MacDowell:

Despertador, dutxa, palla, nens al cole, feina (atur), feina (atur), feina (atur), dinar, feina (atur), feina (atur), nens a casa, sopar, tele, tele, tele, dormir, despertador, dutxa...

Amb l’excepció d’algun dissabte escadusser, en el que abans de dormir introduïm una nova seqüència amb l’ajuda de la parella: palla, palla, palla, mamada, mamada, posa’t al damunt, em corro, em corro, em corro, dormir.

És per això que, també a partir de certa edat, eclosiona la necessitat de viure noves experiències que ens facin sortir de la monotonia imperant. És allò que en diuen necessitar sentir-se viu, altrament dit ‘m’avorreixo’.

Així, alguns comencen a anar d’excursió els caps de setmana (‘aquest estiu faré el Camí de Sant Jaume’), a ballar country, es compren un gos o s'apunten al gimnàs o a cursets de cuina, sabó artesanal, scrapbooking*, sabó artesanal, amigurumi** o patchwork.

* No em pregunteu què polles és.
** No us he dit que no preguntéssiu?

Els més aventurers s’atreveixen a tirar-se en parapent, pujar en globus, fer escalada o tenir una aventura amb un altre pare/mare de l’escola dels nens, tan avorrida i monòtona com la seva parella, però amb una altra cara, un altre cony o una altra cigala (o les dues coses a la vegada).

Llavors, la vida continua igual d’avorrida que abans, però això sí, amb obligacions diferents, en la que el sexe del dissabte ha estat substituït pel patchwork o el ball en línia a qualsevol discoteca decadent.

Però encara no hi ha res perdut. Podem ser encara més aventurers i entrar al grup dels que en mirar enrera veuen amb claredat la vida de merda que han viscut i decideixen viure experiències realment vitals.

Res de country, res de fer galetes amb formes d’animals, res d’excursions al Montseny… Sexe dur.

I és aquí on apareix el bondage, el sadomaso, el fetitxisme, l’asfixiofilia, el fisting, les joguines o el follar-se negres o animals. Pràctiques que ens permeten treure l’animal que portem dins (o ficar-ne algun que tinguem fora) i experimentar noves sensacions.

Però hi ha vegades que fins i tot aquestes pràctiques més extremes tampoc aconsegueixen fer-nos sortir del tedi, fer-nos sentir vius i encara necessitem més.

I què hi ha al final del túnel del tedi, preguntareu?

No sé vosaltres, amics, però jo finalment he trobat allò que me la manté i mantindrà dura pels segles dels segles.

I tot ha vingut gràcies a l’empenta d’un poble que ja donava per perdut, gràcies als milers de persones que el passat #onzeS2012 (òjut! hashtag!) (òjut! l'Onze de Setembre s’escriu amb lletres i no amb números, capsigranys) van convulsionar la vida del nostre país i de passada la meva vida sexual i no sexual.

Parlem, amics, del sorayïsme. Perquè no sé a vosaltres, però cada cop que sento la Soraya Sáez de Santamaría amenaçar-nos amb la Constitució em ve una erecció descomunal.

I no puc deixar d’imaginar-me-la agenollada al meu davant, amb les mans lligades a l’esquena, menjant-me els ous amb fruició i amb un vibrador al cul, mentre li crido “toma 23 cm de pacto fiscal! toma independencia! toma estado propio! toma constitución!”.

I ella xala de valent mentre el semen se li escola per la comissura dels llavis i li amara uns mugrons tan durs com les seves amenaces constitucionals.

El Llufa la tiene así.
Se nota que es catalan, me lo ha dado todo;
me ha puesto el culo como la bandera de Japón.

Vull ser espanyol

Jo també vull anar amb la roja

Envejo la tranquil·litat amb la que viuen els manxecs. Allunyats de qualsevol problema identitari, gaudeixen la vida amb plenitud, amb una plenitud espanyola.

Envejo com s’omplen la boca quan pronuncien la paraula Espanya i l’orgull que senten quan pel món diuen que són espanyols. Aquella satisfacció davant la rojigualda, amb els triomfs de la selección de Puyol i Xavi o amb les cistelles de Pau Gasol. Aquell tatarejar superb de l’himne sense lletra…

Envejo el llevar-se al matí sense conflictes ideològics, sense haver de qüestionar-se la seva identitat dia sí dia també, sense més problemes identitaris que la sobirania del Penyal de Gibraltar.

Aquella admiració per la cabra de la legió, aquell amor paternal per en Felip i l’admiració profunda per la futura reina Letizia.

I maleeixo haver nascut català. I sentir-me’n. I veure com la llengua, la cultura, el país sencer s’escola per l’embornal de les clavegueres d’Espanya, sense que res ni ningú hi pugui fer res.

Perquè aquest país, Catalunya, no té futur. Una classe política i una societat civil claudicant ens mena cap a una inevitable desaparició, en un procés autodestructiu que em genera impotència, neguit, mala llet, tristesa i mal de ventre.

I qui vulgui veure en les darreres mobilitzacions de l’independentisme català un bri d’esperança, que se n’oblidi. No és res més que aquell revifar que el malalt terminal fa pocs dies abans de morir. La metàstasi espanyolista està masa estesa en el nostre organisme com per fer-hi res. Som catalanament morts, però espanyolíssimament vius.

Perquè som catalans, i està en el nostre ADN ser receptors entre les anques de tots els mals de la humanitat i acceptar amb capteniment i un punt de satisfacció com el fal·lus espanyolista ens perfora l’anus un i altre cop.

Per això vull ser espanyol, com els manxecs, com els lleonesos, com els madrilenys. Un més. Un més d’aquella grande y libre, d’aquella Espanya donde nunca se ponía el sol.

Jo també vull gaudir dels triomfs de la roja, vull cridar amb fervor a les curses de Fernando Alonso, vull pintar-me la cara amb dues franges vermelles i una de groga, vull indignar-me amb Argentina i cridar sense complexes viva el Rey!

Amic Rajoy, no em facis patir més, acaba amb nosaltres, assimila’ns, fes la feina que els teus avantpassats no han sabut fer els darrers tres-cents anys. Rajor, fes-me espanyol.

Aquí t’espero, amb les dents netes i els genolls clavats a terra, amb el cul en pompa i les natges ben obertes per sentir tota la teva espanyolitat dins meu.

Vinga, repetiu amb mi:

Viva España! Viva el Rey!

So long, and thanks for all the fish

Ella també forma part de l'1%

Expliquen els llibres secrets d'història de la política internacional —aquella que detalla les menjades de cigala d’en Tejero al borbó abans del cop d’estat— que en un dels habituals sopars que mantenien Winston Leonard Spencer-Churchill, Iósif Vissariónovitx Djugaixvili —àlies Stalin— i Adolf Hitler, l’anglès va declarar: “el 99% de la gent és imbècil”.

Stalin i Hitler van comprendre ràpidament la rotunditat d’aquella afirmació i van decidir posar-hi remei. Nogensmeny, amb el temps que en Churchill es fumava una capsa de puros van esborrar del mapa prop de 14 milions de persones.

A en Churchill no li va agrada massa aquell excés de zel dels dos companys de sobretaula, pel què va decidir muntar una guerra, coneguda arreu per Segona Guerra Mundial, no pas perquè hi participés tot el món, sinó perquè va saber enredar hàbilment a Franklin D. Roosvelt amb la promesa que si entrava en guerra contra Alemanya li enviaria quatre putes escoceses, que ja sabem que són lletges com el dimoni, però per aquell llavors la mamaven com els àngels.

El resultat de tot plegat van ser entre 50 i 60 milions de persones mortes. Un 3% de la població mundial de l’època, molt lluny encara del 99% de Churchill.

I és que, benvolguts amics, resoldre el problema de la imbecil·litat mundial no és tasca fàcil. Ja ho veieu, ni Churchill, Roosvelt, Hitler, Stalin i Hideki Tojo junts no van ni tan sols apropar-se al percentatge ideal.

Descartada una tercera guerra mundial com a solució, alguns optimistes mal informats mantenen l’esperança que un meteorit de característiques similars al que va acabar amb els grans saures caigui al nostre planeta i provoqui una nova extinció, en aquest cas la nostra.

L’esperança, però, és vana, perquè l’asteroide que més a prop ha passat de la terra els darrers anys ho va fer a 70.000 quilòmetres, que és com dir a prendre pel cul. I el que més s’hi ha apropat al llarg de la història va ser el 2004FU162, que ho va fer a 6.500 quilòmetres, però no era res més que una roca que s’hagués desintegrat en entrar a l’atmosfera.

Les possibilitats que un asteroide com Déu mana faci la feina els propers anys també és escassa. El 2004MN4, de 320 metres, passarà a una distància d’entre 24.000 y 40.000 quilòmetres dels nostres caps el 2034; i el 2036 passarà arran l’Apofis, un bitxo de 120 metres que tot i així ni ens despentinarà.

També podem excloure l’estúpida teoria de la fi del món pronosticada pels maies per aquest 2012. És ben sabut —i empíricament demostrat— que els espanyols van aplicar un ERO definitiu a l’artesà que esculpia el calendari just el dia que cisellava el 21 de desembre i l’home, és clar, no va poder continuar la faraònica tasca. A partir d’aquí, la mateixa ignorància dels espanyols ha fet la resta.

Així què ens queda?

Només l’esperança que aquells qui no pertanyem al 99% (és a dir, l’1% per als que aneu fluixos de números), tampoc no formem part de a la raça humana, sinó que siguem descendents d’alguna civilització extraterrestre que centenars d’anys enrera van escampar la seva llavor en aquest planeta.

Una teoria que pren força quan veiem la superioritat moral, ètica, intel·lectual i sexual que jo mateix tinc davant la majoria de la gent que m’envolta.

Aferrat doncs a aquesta hipòtesi, estic convençut que el dia abans que els imbècils d’aquest planeta trobeu la manera definitiva d’autodestruïr-vos, una immensa nau nodrissa recollirà al privilegiat 1% del que parlava Churchill i llavors, amb veu ferma però un punt condescendent, podré cridar:

“So long, and thanks for all the fish”.

The fish 

Another fish