dijous, 14 novembre de 2013

Dispareu a la pianista

La meva veïna desafina de collons, però... importa?

Ni Prestige, ni Mas a Israel, ni el tifó a la conxinxina, ni tan sols la sandàlia del Fernànd-ez. Sens dubte la notícia que ha eclipsat l’actualitat setmanal i ha trasvalsat la societat catalana aquests dies ha estat el puto piano de Puigcerdà.

Si sou dels que viviu sempre en una òrbita extraplanetària i no us heu assabentat del tema, aquí van cinc cèntims: Una jove, guapa i prometedora estudiant de piano de la bella població de Puigcerdà s’ha dedicat durant cinc anys a torturar deleitar la seva [desequilibrada] veïna practicant 8 hores diàries, cinc dies la setmana, amb aquest noble instrument, pel què s’enfronta a una pena de set anys de presó i quatre d’inhabilitació.

Ben aviat han saltat els amants de la música, enfurismats pel què consideren un atac en tota regla a la CULTURA i a l’ART (així en majúscules) i indignats perquè la justícia gosi ja no només condemnar, sinó tan sols platejar-se jutjar algú per una cosa tant bella com és regalar a les orelles dels seus veïns l’execució incersant de boniques escales i repeticions fins l’extenuació de fragments d’obres durant 40 hores setmanals (més o manco 175 hores al mes o, si voleu, 2080 hores l’any).

Imagineu-vos-ho: des que us lleveu fins que us aneu a dormir gaudint de la cadència musical del do-re-mi-fa-sol-la-si —amb els seus sotinguts i bemols inclosos, les seves fuses i semifuses— de forma persistent, dia rera dia, setmana rera setmana, any rera any… cinc anys seguits. Qui voldria renunciar a aquest plaer?

Davant d’aquesta ofrena, la veïna —sens dubte una “ignoranta” de tres al quarto— no només va gosar queixar-se als veïns del “soroll” (soroll?), sinó que en diverses ocasions va trucar la policia municipal i l’Ajuntament, que van tenir els sant collons de demanar a la pianista i als seus pares que insonortizessin l’habitació on la jove tractava de convertir-se en el Grigory Sokolov de la Cerdanya.

Òbviament, els pares, tant generosos com la filla, van fer cas omís de les demandes municipals. Això sí, van posar unes mantes damunt del piano no fos cas que agafés fred. I és que a Puigcerdà, quan baixen les temperatures, no et trobes la tita fins ben entrat el maig.

Però… però… com poden tenir aquesta nul·la sensibilitat per privar al món l’audició de la bella música del piano? Com poden tancar ulls i orelles a l’art? Com poden, en paraules de molts dels comentaristes que han assaltat aquests dies els digitals, atemptar contra la música, CONDEMNAR L’ART?

Algú s’imagina l’ajuntament de Viena demanant a Mozart que insonoritzés la seva habitació? o a Beethoven que —poc que hi sentia ja— toqués més baix?

Serien poc més que acusats de terroristes musicals, de musicalicides!

Cada cop que la vaig a veure,
els veïns demanen que insonoritzem l'habitació.
I no és pel piano

Davant d’això, aquest matí he anat a comprar-me una serra circular i reprendre la meva afició de tallar rajoles decoratives, de 8 del matí a 8 del vespre, caps de setmana inclosos si cal. Ja friso per sentir el so de la serra lliscant per la ceràmica… el so de l’ART. En majúscules també.

I estic ben convençut que cap veí gosarà denunciar-me per dedicar-me a una ocupació que contribueix a dignificar artísticament l’espai urbà i els immobles del nostre país.

Per què… us imagineu que algú hagués prohibit a Gaudí martellejar la ceràmica per fer el seu famós trencadís? Impossible, perquè Gaudí, com el piano de la jove de la Cerdanya, també és ART en majúscules.

Qui gosa dir que el piano no és art?

dimarts, 9 juliol de 2013

Com deien les nostres àvies

Com deien les nostres àvies, dona finestrera, o puta o xafardera.

No descobriré pas la sopa d’all si ara i aquí afirmo que els periodistes d’aquest país són merda. Hi ha molts aspectes que podria destacar per justificar aquesta afirmació, però avui només en diré un.

Els locutors, presentadors, articulistes, periodistes, etc. d’aquest país, parlen i escriuen el català com el cul. I per si fos poc, lluny d’erigir-se com a principals defensors i difusors de la correcció lingüística, gramàtica i ortogràfica, estan esdevenint un dels principals elements que contribueixen a la destrucció de la nostra llengua.

Ús de castellanismes (per no dir, ús directament del castellà), utilització de la gramàtica a la babalà, incorreccions ortogràfiques… la competència lingüística dels comunicadors catalans és lamentable. Patètica. I preocupant.

A totes aquestes incorreccions cal afegir-hi, a més, la seva evident contribució a l’empobriment de la nostra llengua. El català utilitzat per la majoria de professionals de la informació i l’oci és cada cop més pobre, més light que diuen ells, més magre de paraules i expressions que haurien de tenir el deure de conèixer i, sobretot, emprar.

Bona mostra d’això és l’expressió “com deien les nostres àvies”. Cada cop que la sento, la ràbia em crema les venes i m’irrita l’anus.

“podríem parlar d’aquest nou tema, però com deien les nostres àvies, això són figues d’un altre paner
“última pregunta del concurs, pots endur-te 100.000 euros, però ull! com deien les nostres àvies, no diguis blat fins que sigui al sac…”
“si bé les reparacions han crescut un X % ja sabem que, com deien les nostres àvies, olla vella, o bony o forat…

I ho diuen entre riures. Perquè tots sabem que el riure és el recurs que els estúpids fan servir per amagar la seva ignorància.

Per a la majoria d’ells, es veu que això dels refranys, els adagis, les frases fetes i les dites és una cosa del passat. Una tradició folclòrico-lingüística que va desaparèixer de forma tan misteriosa com fulminant d’una generació a l’altra. Calculo, més o menys, que en deu fer trenta o quaranta anys d’això; seria bo posar-hi data per actualitzar la wikipedia: els refranys i les dites van desaparèixer l’any 1987 amb la mort de l’última nostra àvia”.

(I si per casualitat a algun d’ells se li escapa alguna frase feta —sense l’afegitó de les àvies— ja podeu ben comptar que és perquè l’estan dient en castellà)

Instal·lats en la república catanyola del seu locutori, escriptori o estudi, aquests comunicadors no se n’adonen que lentament i pausada estan destruint la nostra llengua.

Però ep! ells tan feliços.

Doncs bé amics comunicadors, com deien les nostres àvies, que us donin pel cul.

dilluns, 1 juliol de 2013

Independentisme amarg

"Bah, la tens molt petita" em deia.
Però ja fa tres dies que no pot recolzar el cul enlloc

D’independentistes n’hi ha de tota mena. Per sort, la majoria acostuma a ser gent normal, un gruix format per mestresses de casa, bancaris, professors, matricers, funcionaris, estudiants, esportistes… Alguns d'ells, independentistes de pedra picada que ja clamaven per la llibertat quan l’independentisme era vist per tothom com una cosa entre radical i utòpica i hasta delictiva; d’altres, nouvinguts a l’independentisme, però amb una força i il·lusió abassagadora.

Però a l’altra banda existeix una minoria eternament insatisfeta. Sortosament cada cop més minoritària, però força sorollosos, aixafaguitarres i torracollons, i terriblement molesta.

És l’independentisme amarg. O dat pel cul, com en díriem des de la correcció política.

Pessimistes de mena, són veritables especialistes a trobar pegues a tot, a veure sempre el costat fosc de les coses, a explorar amb lupa tots i cada un dels aspectes negatius de qualsevol cosa que es faci i magnificar-la fins a l'infinit. I si alguna cosa pot sortir malament, ells desitjaran que surti malament; encara que les probabilitats que això passi siguin del 0,00000000095%. Perquè del seu desig de fracàs n'han fet bandera i manera de viure.

“L’estelada és molt lletja”, “concert per la llibertat? no han tingut collons de dir independència”, “al final es tiraran enrera”, “sí, moltes enquestes a favor però al final veurem quants votaran sí”, “el subwoofer de l’altaveu inferior esquerre sonava fluix”, “per què 2014? per què no 2013, o 2012, o 2011, o 2010?”, “les manifestacions no serveixen per a res, els concerts no valen per a res, anar a votar no serveix per res, la consulta és una merda”, “ens fallaran”, “això no anirà bé, ja ho veureu”, “va, però si no hi toquen els [poseu el grup que vulgueu, fins i tot encara que hi toquin]”, “90.000 persones? bah, les mateixes que a un Barça-Madrid”, “la cosa s’afluixa, per l’Onze érem un milió i mig i ara només noranta mil”, “consultes? de què van servir?”...

És l’independentisme imbècil, incapaç de gaudir de les petites proeses i de les minses victòries, incapaç de veure res positiu en el procés amb sense aturador que ha engegat el poble català.

Uns es diuen Bianciotto, d’altres Zaballa, fins i tot n’hi ha que es fan dir Tracking… i tots coincideixen a tenir el seu immens ego impregnat de tant autoodi que a vegades fins i tot, potser sense adonar-se, comparteix argumentari amb l’enemic.

Gent que serà capaç de votar “no” al referèndum per poder dir la mateixa nit: “ho veieu, ha guanyat el no, ja us ho deia que la gent es tiraria enrera”.

Me’ls imagino llegint els resultats del futur referèndum per la independència “72% a favor del Sí? bah, quina merda, si hagués estat el 72,18 encara…”. ja els veig, asseguts davant de l’ordinador, just en el moment que el molt honorable de torn proclami la independència, tot piulant “Amb aquest #botifler no serem mai independents #fracas #botiflers #sempreseremespañols”

Independentisme amarg. I estúpid. I imbècil. Incapaç de moure un dit en favor d’aquesta independència que tant diuen desitjar, però que no dubten ni un segon a intentar destruir-ho tot i desmotivar tothom.

Els reconeixereu perquè sempre són el primer missatge que rebreu o el primer comentari que llegireu a una notícia, tot just hagi acabat algun acte de favor de la independència, ja sigui un Onze de Setembre, un concert, una cadena humana o un acte de l'ANC al barri de Ca n'Anglada de Terrassa.

No són perillosos. No els hem de témer. Però molesten, oitant que molesten. Quasi tant com en Duran. O més.

Això sí, quan deu anys més tard de proclamar la indepència, s’hagin convençut que el procés ha estat un èxit, llavors, amics meus, llavors serà quan diran que el mèrit va ser tot seu.


I és que ells sempre ho haurien fet millor.

dimecres, 24 abril de 2013

Els que es queden


Li van oferir una feina d'enginyera a la NASA, però ha preferit obrir una casa de massatges a l'Estartit. I el país n'està agraït.


En aquests foscos dies, qui més qui menys coneix algú que ha decidit marxar fora de les espanyes a buscar-se la vida.

És això que la ministra d’Ocupació (no és cap ironia el nom, tot i que pugui semblar-ho) va batejar com a ‘mobilitat exterior’. Sense reconèixer que les xifres d’atur sobrepassen el 25% i el de l’atur juvenil està per sobre del 50%. Bé, és el què té no tenir vergonya.

L’escena es repeteix diàriament a estacions i aeroports: famílies que s’acomiaden entre llàgrimes dels seus fills que, carregats de maletes, encaren un futur, a voltes desconegut, lluny de casa nostra.

Estats Units, el Québec, la Gran Bretanya, Holanda… països que sense la hipoteca del totxo i amb molts deures fets, o bé han superat la crisi econòmica o bé l’han sabuda entomar millor que aquí, són el destí d’aquests valents joves.

Milers de joves que, esperonats per la certesa d’un futur inexistent a casa, emprenen el camí de l’exili; paradoxalment, en molts casos, tal i com van fer molts dels seus avis anys abans.

Ara bé, a diferència del procés migratori que va poblar Catalunya als anys 60 i 70 del segle passat, els qui ara marxen no són la carn de canó del país. Marxen els més formats, els que tenen més títols, els més llegits: enginyers, químics, metges, etc.

Les possibilitats que algú d’ells tingui una feina adequada al nivell del seus estudis aquí, certament, és propera a zero en un país devastat per la crisi econòmica, per la incapacitat gestora i mental dels governants i pel constant espoli criminal d’Espanya.

I marxen. I ho fan moltes vegades envoltats d’una estela d’heroïcitat, de valentia i d’admiració. Perquè realment cal ser molt valent per agafar les maletes i viatjar a una realitat desconeguda i diferent a milers de quilòmetres de casa, deixant enrera tot allò que t’ha envoltat i t’ha acompanyat tota la vida.

Són les víctimes del sistema i a la vegada els herois nacionals que emprenen el viatge a la recerca del nou El Dorado.

Cada setmana en podem llegir més d’una història plena d'admiració a qualsevol diari del país.

Però alguns es queden. Alguns són aquí i no pensen marxar.

Molts tenen títols, d’altres no. Però tots plegats s’esforcen a intentar canviar les coses. Molts encara estan disposats a emprendre riscos, a assumir la responsabilitat de fer un tomb a la realitat i d’aixecar un país que, malgrat tot, està ple d’oportunitats i possibilitats.

Els que es queden. Els que encaren la proa contra l’adversitat. Els que planten cara a la situació. Els que encenen petites guspires enmig de la foscor.

Els que tenint-ho tot a la contra obren negocis, tenen idees, engeguen projectes, obren botigues… Se la juguen sense tenir ni paracaiguides ni coixí que els esmorteeixi la caiguda si les coses no van bé.

I d’aquests poc se’n parla. O gens.

I aquests, amics, són els autèntics herois.

Aquests són els que faran possible que els que han marxat, ho estan fent o ho faran algun dia torni.

Aquesta palla va per tots vosaltres.

PS. I a més, i enterrant qualsevol mite que es pugui tenir, les catalanes estan més bones, follen més i millor i la mengen infinitament més bé que cap guiri. No cal anar a buscar bestiar fora.








dilluns, 22 abril de 2013

Sóc nazi





Quan era nen i algú pronunciava la paraula nazi ràpidament em venien al cap les imatges que ens havien mostrat a l’escola dels camps d’extermini alemanys: Treblinka, Auschwitz-Birkenau, Belzec, Dachau…

M’imaginava aquells alts, rossos i a la vegada temibles comandants de les SS, que amb mà de ferro dirigien unes presons on morien —jueu amunt, jueu avall— unes 1000 persones diàries.

M’imaginava el terror patit per milions de persones en allò que els alemanys en van dir l’Endlösung i nosaltres, poc amants dels eufemismes, en diem Holocaust. Milers i milers de persones que morien incinerades, penjades, afusellades, congelades, gasejades, ofegades, electrocutades, esclafades… i de qualsevol altra manera que se li acudís a la coneguda creativitat i eficàcia alemanya.

En poques paraules, per a mi, ser nazi era molt pitjor que ser un assassí fill de la gran puta o que ser espanyol. Era l’horror en majúscules, és a dir, l'HORROR.

Anys després, quan era jove i algú deia la paraula nazi, a més dels camps i els soldats, pensava en aquells joves amb bótes del Dr. Martens, jersey Fred Perry, pantalons Levi’s i amb un cap tant pelat per dins com per fora que tenien com a entreteniment apallissar algú de qualsevol “tribu urbana” que els caigués malament; és a dir, totes. A més, és clar, de dedicar-se a perseguir qualsevol cosa que tingués una tonalitat diferent al color blanc o bé una sexualitat ambigua (o les dues coses a la vegada).

Uns joves tan profundament estúpids que adoptaren la forma de vestir d’un moviment que precisament tenia els seus origens a les antípodes del seu pensament: els skinheads, una subcultura apareguda als anys 60 a la Gran Bretanya amb origens obrers i multiracials. No debades els anomenaren boneheads, un terme que no traduïré perquè entenc que el nivell d’anglès adquirit pels meus lectors en l’eficaç sistema educatiu catalanoespanyol és excel·lent.


Què? Us pensàveu que avui no sortia la sagala, no?

En canvi, ara que ja pentino canes i començo a tenir els ous pelats, m’adono com d’equivocat estava.

I me n’adono gràcies a la col·laboració dels mai no prou valorats dirigents d’aquest país (‘país’ entès com a concepte adminisitratiu i de moment), com la senyora de Cospedal, en José Bono o el senyor Joan Josep Moreso, rector de la UPF.

Nazis són els que defensen el dret a l’habitatge, els que reivindiquen l’ús d’uns pisos buits per aquells que no tenen casa. Uns habitatges buits per cert, que els bancs van comprar als promotors urbanístics per salvar-los el cul i que nosaltres hem l’Estat ha finançat als bancs per salvar-los el cul i les pilotes, mentre els seus executius (els de les promotores i els bancs) es prejubilaben amb indemnitzacions multimilionàries. Uns pisos buits dels que, per cert, cap banc paga la quota de la comunitat de veïns. Uns habitatges buïts, per cert, que molts es troben en un estat lamentable d’abandonament i a punt de ruïna.

Nazis també són els estudiants que protesten contra les retallades a l’àmbit universitari, mentre la caterva de rectors i catedràtics continuen gaudint dels seus privilegis i malgastant indecents quantitats de diners en qüestions que poc o gens tenen a veure amb l’àmbit acadèmic.

Nazis són els que defensen el català a l’escola, al comerç, als cines, a la premsa… Els que reivindiquen poder utilitzar la seva llengua amb normalitat, en contra d’aquells que volen imposar el castellà arreu i voldrien veure com el nostre idioma desapareix del mapa de llengües vives del planeta.

Nazis són els que lluiten democràticament perquè el poble pugui decidir, també democràticament, el futur polític i administratiu del seu país.

Nazis som, simplement, tots els que no pensem com els que defensen, gestionen i administren l’status quo (whatever you want, whatever you like...) social, polític i econòmic actual.

Els que no som ni del PP, ni del PSOE, ni de Ciutadans; els que volem una educació pública de qualitat, els que volem viure plenament en català; els que volem decidir; els que volem una democràcia plena…

Vaja, que sóc nazi.

Doncs mireu, que em mengin el Schwanz tots plegats.

dimarts, 16 abril de 2013

El viatge a Canaan

"hi ha una opció que es basa a creure en la persona
iniciada des de l'amor, conduïda per l'amor i cap a l'amor"


Fa pocs dies, Crist nostrusenyó, brandant un calze quadribarrat, tregué de les aigües una monja i un pseudocapellà, i amb la seva característica veu forta i masculina anuncià al món que els escollits per portar-nos a Canaan i allunyar-nos de l’apocalíptica terra de Sefarad eren nats.

Llavors, els dos nou profetes del poble escollit, com un sol home pujaren al món Barberà —el nostre singular Sinaí—, i en baixaren portant les noves taules de la llei amb els deu manaments de la plenitud nacional i social, escrits per la mateixa mà de Déu. En un perfecte català, per cert:

- No especulis en fals
- No paguis el deute il·legítim
- No acomiadis a ningú i paga a tothom una bona nòmina
- No deixis ningú sense sostre
- No retallis
- Proclama la sobirania alimentària
- Obre les portes de casa teva a tothom
- “Exprópiese, exprópiese”
- No paguis per la cultura.
- No a la guerra. Sí a l’amor (sense condó, però, que el Papa no ens deixa).

El poble no entengué massa què era allò de la sobirania alimentària (fer Rei a un plàtan? es preguntava), però no gosaren dubtar de la paraula de Déu.

Així i tot, un autònom que havia perdut el 80% de la facturació per culpa de la crisi va dir que si no acomiadava ningú qui en pagaria les nómines, i el nou biMoisès va respondre: “Déu proveirà”.

Un altre adorador va preguntar com deixarien de retallar si Sefarad no ens pagava el què ens devia, i els dos nous mesies van respondre de nou: “Déu proveirà”. Sense aclarir ni com, ni quan, ni si seria a 30, 60 o 90.

Després, un músic i un escripor van preguntar qui els pagaria la nòmina si no es podia mercantilitzar la cultura, i la monja va dir: “Músic pagat fa mal so”.

Un altre parroquià va preguntar si també caldria retallar els privilegis i les subvencions a l’església. Els nous mesies van callar.

Un botiguer de la Seu va preguntar si no hi havia ja massa manifestos, massa decàlegs i massa coses amb pretensió d'unitàries, com SI, la CUP, l’ANC, ICV, ERC… i si calia fer-ne un altre. I ells, mentre muntaven una nova capelleta, van respondre: “Que vinguin amb nosaltres, la fe vertadera. Hem vingut a sumar i no pas a dividir.”.

Un ferrer de Vinaixa va dir que ell no estava per totes aquestes collonades i que es podien fotre totes les promeses al bell mig del Mar Roig. Llavors, la monja li preguntà:

— Benvolgut ferrer de Vinaixa, és que no estàs d’acord amb el què defensem?
— Mireu senyora monja, a casa sempre hem estat de dretes i a mi això de ressucitar el Chavez però a la catalana, de deixar entrar a tothom i totes aquestes collonades multicultis d’esquerres no em em plauen gens.

Llavors la monja se’l mirà de fit a fit i esbossant un somriure li mostrà l’entrevista del diari Ara on deia:

“No tothom que s’adhereixi al nostre manifest hi ha d’estar d’acord.”

I és que no passa res! Que no vols anar a Canaan i vols quedar-te a Sefarad? Que te la sua la democràcia participativa, que estàs a favor de la banca privada… res home, res, tu signa aquí i paga els 10 euros trimestrals i cap problema, la porta és oberta a tothom.

Després un pastor de Cornellà va preguntar si el nou sou digne li donaria per comprar-se la nova Play que estava a punt de sortir. I ells van dir que els deu manaments no eren inamobibles, només era una proposta que s’havia de millora i fer entre tots, i van afegir-hi l’onzè:

- Tindràs la nova Play

Llavors, un altre de Llagostera va dir que li agradaria que tothom portés un Opel, perquè havia tingut un Corsa que li havia donat molt bon resultat. I van afegir-hi el dotzè:

— Conduiràs un Nissan.

Finalment, un petit infant preguntà si no seria millor arribar primer a Canaan i després, un cop ben assentats, discutir-ho tot, perquè amb tanta conversa i discussió no veia pas clar que hi arribessin mai i mentrestant els egipcis ens continuarien escurant la butxaca i dant-nos pel darrere.

Els dos mesies es van mirar i després d’un moment de silenci van esclatar a riure. “A qui se li acudiria creuar el Jordà i establir-se a Canaan sense haver decidit abans fins i tot el color de les cortines!”

El nen va continuar pensant que sense tenir la casa feta a Canaan, el color de les cortines no era massa important.

Llavors, el poble escollit, oblidant velles divisions, van prometre seguir la sabata i la carbassa cap a Canaan, s’agenollà als peus dels dos escollits per Jehovà i van continuar discutint sobre els deu mamaments, que ara ja eren quinze, cinc havien estat esmenats, tres retirats i dos transaccionats per l’assemblea.

I ningú no recordà que Déu havia prohibit a Moisès creuar les aigües del Jordà i que pels seus sants collons, a més, va estar més de quaranta anys vagant pel desert amb el seu poble.

dilluns, 1 octubre de 2012

Sorayïsme II

Soraya, la causa de les pol·lucions diürnes

Quan era petit vaig llegir en un Muy Interesante que els testicles produeixen semen constantment. L’article deia que per tal que els collons no s’inflin com dues pilotes de platja, el cos humà ha previst una cosa anomenada  pol·lucions nocturnes, és a dir, que t’aixeques al matí amb el llençol i tots els pèls de la tita encartronats.

Aquestes escorregudes involuntàries passen sobretot a l’adolescència. Quan ets gran, es veu, poc importa que se’t facin grossos els collons, perquè ja hi ha moltes altres coses que te’ls inflen.

No tots els homes han experimentat aquest fenòmen fisiològic, de fet en són una minoria, perquè la majoria es maten a palles abans no es produeix aquest involuntari mecanisme regulador.

Jo, de fet, no recordo haver-me llevat mai amb els pèls de la tita enganxats com si se m’hi hagués vessat un pot de pegamento Imedio al damunt.

Fa uns dies, vaig recordar aquell article del Muy Interesante i, com a bon home de ciència que sóc, vaig decidir comprovar si allò que deia era veritat. Així que durant uns quants dies vaig resoldre deixar reposar la mà dreta i veure què passava.

I s’inflen. A fe de Déu que els collons s’inflen. No tant com per poder-hi seure al damunt, però sí que hom nota un cert increment conforme van passant els dies.

Aquests negritos de l'Àfrica tropical van desmentir
la teoria de les pol·lucions nocturnes
Hom a més, nota un augment de la sensibilitat a tot el què científicament s’anomena la collonada, així com a tot el perímetre de la cigala, fent que accions tant simples com posar-se els calçotets aixequin la bandera de forma immediata.

Donat que passaven els dies i les pol·lucions nocturnes no apareixien, i tot sospitant que aquell article del Muy Interesante tenia la mateixa credibilitat que les històries de «La mujer con vaginas en las orejas» o «Phaeton, el noveno planeta que desapareció en la nada», aquest matí he decidit donar sortida als milions d’espermatozous que s’acumulaven en els meus ous com els japonesos al metro en hora punta.

Així, que provist d’un got de Nocilla —sense Nocilla— mida familiar, he decidit comprovar si els ous se m’han inflat per l’acumulació de semen o bé per les declaracions que aquests darrers dies tots els amics polítics espanyols han dedicat al nostre procés d’alliberament nacional.

No m’han calgut més de dues manxades per comprovar-ho. Ple. Ple a vessar.

Llavors he anat a la cuina i n’he fet un flam.

Flam que aquest vespre portaré a la reunió de l’agrupació local del PP, perquè veient força improbable que algun dia faci realitat el somni de lefar-me a la cara de la Soraya, com a mínim els fatxes locals s’empassaran amb delit la llavor d’un independentista confés.

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails