El tio bo de la classe

«Ja se la fotrà, ja... Temps al temps...»

Ara no sé com és, però quan jo era petit a totes les classes hi havia el «tio bo». Com a mínim un, tot i que a vegades n’hi havia tres o quatre.

El «tio bo» era el guapo de la classe, el que sempre estava rodejat de nenes. Acostumava a ser el primer en tot en el què en aquella edat ens importava: el primer a sortir amb una noia, el primer a morrejar-se, el primer a magrejar, el primer a emborratxar-se, el primer a tenir moto, el primer a follar... I tot, tot, molt abans que la resta.

Era un puto triomfador.

En els estudis, en canvi, no era el primer. Ni tan sols el segon. Ni el tercer. Més aviat acostumava a estar pels últims o nedant en la mediocritat.

I a tall de consol pensaves que tard o d’hora se la fotria. Que a la vida, sent un tio bo no n’hi havia prou, calia formar-se, calia estudiar, calia exercitar més el cap que el cos.

I ara, vint-i-cinc anys més tard, te’l trobes en un sopar d’exalumnes.

Arriba amb un Audi impressionant, amb un vestit impressionant, una dona de bandera i una cartera que a simple vista sembla molt més plena que la teva.

I conforme us aneu explicant la vida te n’adones que potser sí que n’hi havia prou sent un «tio bo», perquè continua sent un puto triomfador.