Avui, mentre els carrers de Bilbao s'omplien amb milers de persones cridant a favor dels drets humans, civils i polítics...
Avui, mentre neixen noves esperances de pau i s'obre la possibilitat real d'establir ja i de manera definitiva un nou escenari de democràcia i llibertat plenes al País Basc...
Avui, mentre el poble basc comença a caminar de forma inexorable cap a un futur de pau, malgrat les traves que de ben segur posaran aquells a qui no interessa aquesta nova etapa.
Avui... quan veig que Catalunya i Euskadi estan més a prop que mai d'assolir l'anhelada llibertat, no he pogut evitar mirar enrere, recordar els anys de lluita i de dolor, i recuperar —després de remoure la col·lecció de vinils— 564 d'Hertzainak.
Una vegada i una altra.
564
Hotz amaigabe bat baino latzago
Ta urteak egun baino geiho
Bostehun eta hirurogeitalau ohe huts
Samiña zabaltzen
Batzuen ustez ordaintzen
Dagokien zigorra
Maite dutenentzat berriz
Askatasun haizea
Baina hori nork ulertarazi
Etxean zai bakarrik denari
Bostehun eta hirurogeitalau taupada
Gehiago gure bihotzean.
——
Més dures que el fred etern
i més que dies té l'any
hi ha 564 llits buits
estenent dolor
segons alguns paguen la pena que mereixen
pels que els estimen en canvi
són vent de llibertat
però com fer comprendre això
a qui espera sol a casa
són 564 batecs més
al nostre cor
Està passant per una ratxa de nostàlgia, mestre?
ResponEliminaEn qualsevol cas, vostè sempre tan entendridor, ja sigui parlant de la pàtria o parlant de tetes.
Estic d'acord amb la Llesca en la diagnosi que es dedueix de la pregunta que fa.
ResponEliminaLa nostàlgia, últimament, ve a veure'm molt sovint i en reconec els símptomes.
No he entès mai perquè a Catalunya admirem tant amb la gent del Nord. Ells tenen els seus problemes i nosaltres els nostres. Ells tenen uns condicionants i nosaltres uns altres de molt diferents. Solidaritat?... també necessiten solidaritat a Etiopia o al Sudan...
ResponEliminaPerdoni, però jo era més d'Eskorbuto.
Senyor Gerent: Per molt estrany que us sembli, jo tampoc no ho he entès mai aquesta admiració pels bascos que s'ha professat històricament al nostre país.
ResponEliminaAixò no treu que per una banda, sigui solidari amb la seva lluita, i per una altra, m'alegri del final de la lluita armada i el final del patiment de tanta gent de tots els bàndols en conflicte.
D'altra banda, és cert que també necessiten solidaritat a altres indrets del món, però a diferència d'Etiòpia i el Sudan i per molt diferents que siguin les nostres realitats, Euskadi i Catalunya tenim una cosa en comú, compartim invasor i enemic.
I és inevitable que compartir la mateixa cigala al cul acabi creant uns llaços d'amistat, solidaritat i comprensió més forts.
Llesca i Jpmerch: M'estaré amariconant? m'estaré fent gran? Estaré enamorat? Començo a estar preocupat per aquesta tongada nostàlgica que he engegat.
ResponEliminaNo us preocupeu amics, prometo fer propòsit d'esmena, i reprendre el bon camí.
Abans però vaig a fer-me una palla, que acabo de trobar un vell poster de la Samantha Fox.
De fet, mentre els catalans estem fent bombolles de sabó amb un canuto, ells trien l'acció directa,...
ResponEliminamentre els catalans ens hem estat mirant el melic continuament durant més de 25 anys, ells aconsegueixen un concert econòmic que va molt més enllà del que nosaltres podem somniar mai...
Mentres Catalunya és odiada pel resto d'Espanya,
Euskadi és com el pati de recreiu dels madrilenys...
Coincideixo amb vostè que l'opressor d'uns i altres és el mateix, però no crec, ni de broma, que catalans i bascos tinguem el mateixos problemes (salvo el gran problema espanyol)
Per això, quan veig ikurrinyes a les manis catalanes, m'agafen ganes d'ostiar qui les porta, doncs prefereix fer propaganda per altres pobles que no pas pel seu.
ea aibáòstia!
Foti el refotut favor de pendre liti senyor meu, que de tanta nostàlgia i collonades acabarà recitant Tirant lo Blanc vestit amb malles blanques i fent saltirons per les Rambles amb una arpa a la mà. I de maricons ja en tenim massa.
ResponEliminaQuanta passió!
ResponEliminaAquest tipus de mariconeig bèlico-nostàlgic és l'únic que li puc arribar a tolerar a un home perquè no m'assequi la figa. Però faci el favor de canviar la foto del facebook, si us plau.
ResponEliminaTota la tristesa de la nostalgia val la pena si tot acaba en una palla tot recordant Samantha Fox. Espero que l'hagi gaudit!
ResponEliminaEls temps estan canviant.
ResponElimina