dimarts, 21 de juny del 2011

Merdes contemporànies

Jo sóc més de figuratiu

L’art és aquella disciplina que és un 99% merda i un 1% de genialitat.

I és que des de temps immemorials, en aquest camp sempre hi ha hagut qui ens ha volgut donar gat per llebre i, valent-se d’una mena d’autoritat autoimposada i d’un merdós títol de belles arts o d’una plaça de crític d’art en un fanzine decrèpit, ens han volgut adoctrinar en l’estètica de la postmodernitat.

Perquè amics, des de fa ben bé un segle, el 99% de l'art que s’ha fet en el nostre món és merda. Millor en majúscules: MERDA.

La deriva merdosa, però, es magnifica a mitjan del segle XX, amb l’aparició de conceptes com postmodernitat, popart, opart, expressionisme abstracte i, sobretot, art contemporani.

És tan gran el mal que els estetes decadents de l’art modern han fet a la civilització que, algun dia, alguna ment preclara de l’Institut d’Estudis Catalans proposarà el mot ‘contemporani’ com a sinònim de ‘puta merda punxada en un pal’, només com a acte de justícia per tots els cagarros que crítics, artistes i marxants ens han fet menjar, des de Lichtenstein fins a Vasarely, des de Tàpies fins a Warhol.

I no contents en destruir tot criteri estètic en la pintura, aquests mercenaris de la contemporaneïtat han estès els seus tentacles cap a camps que hom creia inviolables i incorruptibles, com el cinema, la literatura, la poesia, la dansa, la música i les puntes de coixí.

La història és així: a la segona meitat del segle XX, una legió d’abanderats de la postmodernitat van engegar una croada per dilapidar el bon gust que encara imperava en el món en matèria artística, i van decidir elevar als altars qualsevol gargot fet per un simi amb una ploma i enfonsar als inferns segles i segles de realisme i de figurativisme.

Aquells precursors del fins ara ullerapastisme, actualment hipsterisme i fa vint anys postmodernisme, van abdicar de Monet i de Manet (si algun dia els havien distingit), de Van Eyck, de Bruegel, de Koninck, d’Emanuel de Witte, de Velazquez, d’Abbati, de Francesc Cuixart, d’Antoni Viladomat i de tants altres grans pintors de la història, en favor de la MERDA.

Van posar l’art figuratiu a l’alçada dels empestats per començar a idolatrar el gènere de l’absurd, en el que es valorava més la intensitat, la direcció i la intencionalitat d’un traç fet amb el cul, que no hores i hores de pràctica, d’experiència, de virtut i d’excel·lència; esdevenint, de forma volguda o no, un nou engranatge de la màquina d’idiotització col·lectiva.

I dins d’aquest corrent destructiu del seny, la decència i el bon gust no podem obviar els precursors del merdisme contemporani. Artistes sobrevalorats —però bons artistes en els seus inicis— com Miró, Picasso i Dalí, les primeres mamachicho de l’art modern.

És per això que cada cop que passo per davant de la Facultat de Belles Arts, de l’escola Massana o de qualsevol galeria d’art que tufeja contemporaneïtat em vénen ganes d’escupir-hi al crit de: Visca Bartolomeo della Gatta!

El problema és que encara m’aplaudirien, pensant que estic fent una performance contemporània.

dimarts, 14 de juny del 2011

Si la tita d’en Pere fos un país seria el Vaticà


«Té dos pits grans com dos melons»
Exemple de comparativa útil i entenedora


En un lloc o altre del món, cada dia algú publica una infografia amb dades comparatives sobre qualsevol cosa.

Aquestes comparatives busquen tangibilitzar la informació per tal de fer-la més propera i comprensible al lector, mitjançant el compliment de dues premises dades: aportar una informació útil i ser entenedores.

Per exemple, és evident que dir «té un tumor com una taronja» és molt més entenedor que dir «amb un perímetre de 31,41 cm».

Vist així, no hi ha cap dubte possible de la utilitat de les gràfiques i les dades comparatives.

Però què passa quan les dades a comparar excedeixen de molt la comprensió del lector? Doncs que es busquen elements comparatius que també excedeixen de molt aquesta comprensió i és llavors quan simplement cauen en l’absurd i la inutilitat.

Vegem-ne casos pràctics vistos aquest cap de setmana a diversos mitjans:

Si Facebook fos un país, seria el tercer del món
Aquest és un exemple de comparativa recurrent. I no per recurrent menys inútil i absurd. De la mateixa manera podríem dir: «Si Facebook fos una puça, seria l’insecte més gran del món» o «si Facebook fos un meló, seria la fruita més gran del món». Comparacions boniques, cridaneres, però que no aporten absolutament res.

El nombre de seguidors de Lady Gaga a Twitter és superior a la població de Suècia
Dues dades comparatives que, si bé van en la direcció correcta, no exemplifiquen absolutament res, perquè per a fer-ho caldria que la població del món conegués quants habitants té Suècia, una dada que no crec que coneguin ni els mateixos suecs sense consultar la Wikipedia.

El tràfic de dades del 2015 equivaldrà a la quantitat d’informació emmagatzemada dgitalment el 2010
Mande? Lo cualo? Algú sap quanta informació ha estat emmagatzemada al món en format digital durant el 2010? Si jo amb prou feines sé els CD que he gravat!

Si la Wikipedia fos un llibre, es tardarien 123 anys a llegir-lo
Una altra mostra de comparativa absurda, sense cap mena d'utilitat i fins i tot despreciable. Especialment perquè no només la comparativa, sinó la mateixa dada esdevé absolutament inútil. Té alguna utilitat saber quant temps tardaria una persona a llegir-se la Wikipedia sencera? Cap ni una.

Si poséssim tots els emails que s’envien durant un any un damunt de l’altre, la pila arribaria fins la lluna
Una dada simpàtica, curiosa i excepcionalment creativa però que ni aporta absolutament res ni és mentalment comprensible. O és que algú té la capacitat d’imaginar-se una pila de papers tant alta com per arribar a la lluna? Posats a fer, perquè no la fem més grossa? «Si poséssim emails que s’envien durant un any, impresos en cartró de 400gr, posats un damunt de l’altre, la pila arribaria a Mart; i si els fulls s’apilessin en vertical, llavors arribaria fins als anells de Saturn».

La capitalització bursàtil d’Apple és una vegda i mitja el PIB de Catalunya
Gran comparativa de dades macroeconòmiques que topa amb dues dificultats principals: 1) Algú sap què nassos és una capitalització bursàtil? 2) Algú sap què és el PIB?


Aquestes comparatives, de ben segur que ens faran exclamar més d’un «oh!» i un «ah!», i fins i tot algun «lo flipas, neng» però esdevenen tant solemnement inútils com les dades que ens il·lustren i que no són res més que una altra mostra que el periodisme és el pitjor i més lamentable ofici del món, especialment quan vol ser seriós.

dilluns, 6 de juny del 2011

Autoservei

No calen paraules

Mai no he amagat que una de les coses que més m’agrada del món és que em mamin la cigala. És còmode, descansat, plaent i, si ella és de les que s’ho empassen, net i polit. En definitiva, l’acte sexual perfecte si tenim en compte que, a més, durant aquesta estona ella no parla.

A més, a priori és un acte que no té massa complicació: obrir la boca, ficar-hi una cigala i  xarrupar.

Si és així, per què hi ha tan poques bones fel·latrius?

Fruit de la meva experiència personal, puc afirmar només una de cada quinze dones que ha baixat a l’abeurador de la meva fava es mereixeria d’un notable en endavant. La resta, si bé han conclòs la feina amb èxit (això és, treure’m la lleterada), s’han limitat a llepar i xarrupar de forma mecànica, sense gràcia, tal com ho faria un pekinès. O pitjor.

I és que, benvolguts amics, totes les dones creuen que xarrupar una titola és senzill.

Doncs no, amigues meves. Mamar una cigala per dur el seu propietari a l’èxtasi més brutal no és tasca fàcil. Cal habilitat, cal mestratge, cal art. I de tot això, no totes les dones en poden presumir.

En el fons, és com fer-se una palla. La majoria d’homes que em llegeixen coincidiran amb mi que les millors palles que han gaudit són les que s’han fet ells mateixos. Abaixar-se als pantalosn, estirar-se al llit, deixar un parell de mocadors de paper a l’abast de la mà, apujar-se la samarreta i deixar-se anar. Hi ha alguna dona que hagi pogut superar aquesta experiència?

És per això que sospito que les millors mamades deuen de ser les que es fa un mateix.

El problema és que si bé per una palla s’arriba amb certa facilitat a la cigala (a no ser que et faltin els braços o les mans), pocs homes poden presumir de poder-hi fer arribar la boca.

Jo mateix, per exemple.

La meva especial configuració anatòmica, sumat a un lleuger sobrepès i a una manca total i absoluta de flexibilitat de l’espina dorsal, m’han impedit sempre gaudir d’aquesta experiència.

I no us penseu que no ho he intentat. Però malgrat haver provat fins i tot de passar per un gimnàs per guanyar elasticitat, la soca de la cigala es manté sempre a uns cinquanta centímetres de la meva boca. Massa lluny, en efecte, per poder-me la encabir tota a la cavitat bucal.

És per això que si mai m’apareix un geni en una làmpada, el primer desig que li demanaré és que me la faci créixer com a mínim els vint centímetres que em falten per, ni que tan sols sigui, poder-me llepar la punta de la fava.

PS. Mentre això no arriba, si alguna dona vol rebre classes per perfeccionar l'experiència i sorprendre a les seves parelles amb la millor mamada del món, us informo que el període de matriculació a la meva acadèmia particular és obert durant tot l'any.

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails