Anar per la vida és rematadament avorrit. Caminar per un carrer, circular amb el cotxe, seure en un vagó de tren, són activitats absolutament tedioses.
Quilòmetres i quilòmetres de vials sense poder fer res més que mirar cap endavant. Clar que hi ha els aparadors, o el paisatge, o els plafons de les carreteres, però si l’itinerari és rutinari l'única és opció es mirar endavant i anar fent.
És llavors quan t’inventes el joc.
Localitzes al parabrisa del cotxe o a la finestra del tren alguna taca. T’hi concentres, fixant-hi la mirada prou com per no perdre-la de vista però no tant com per no veure el què hi ha a l’altra banda del vidre.
Ja ho tens, la taca s’ha convertit en un punt de mira.
Llavors, inclinant el cap a dreta i esquerra i movent-lo de dalt a baix, només cal buscar objectius i disparar amb la ment.
Pam, pam, pam! Una iaia, 10 punts. Una dona amb un cotxet de nen, 50 punts. Un senyor amb cadira de rodes, 75 punts.
I si convé, amb una aclucada d’ulls, pots canviar d’arma i agafar un llançagranades, perquè tothom sap que per a un tràiler o una multitud sortint de missa, amb bales del 9 no n’hi ha prou.
És la típica merda que no pots explicar en un dinar familiar perquè et prenen per boig. Tanmtaeix, després, quan enceta el camí de tornada, el teu tiet provarà d'entretenir-se aplicant el teu joc.
ResponEliminaHi ha un poble turístic d'estiu on també, quan l'avorriment s'apodera dels seus habitants, es diverteixen d'una manera força peculiar.
ResponEliminaEn aquest poble hi ha un carrer tallat, que només té per sortida un gir ben tancat i estret, on els turistes no giren si no hi tenen molta destresa. Cada cop que s'hi acosta un cotxe, els veïns surten a mirar si se'n sortirà. Els conductors més sensats fan marxa enrere, davant les riotes dels observadors i crits de "que no veies que el carrer és tallat, vestruç!!?", però els més orgullosos intenten fer el gir, i és ben divertit observar com cada dos per tres algun guiri o turista "de proximitat" es queda encallat entre les parets i s'hi deixa tot un sou en xapa i pintura.
Són una colla de fillsdeputa, però es diverteixen molt.
A vegades sap greu no poder passar de la ficció imaginativa a la realitat explosiva....
ResponEliminaSón clàssics. El que vostè diu, el de jugar a si la pròxima persona que entrarà al vagó és home o dona.
ResponEliminaAra n'hi ha un de nou. Als trens en què al vagó hi ha una pantalla amb dades sobre el viatge, entre d'elles la velocitat, es pot jugar a tractar d'accelerar el tren amb el poder de la ment...
Jo, com jugar al teto, res...
ResponEliminaPer cert, la iaiapunkarra m'ha fet riure molt amb el "vestruç", em semblava que era l'únic del planeta que coneixia aquest animal XDDD
Dins dels jocs de poder mental també hi ha el de "Intentar rebentar els mòbils que gent amb gorra i roba massa ampla fa servir de radiocassette".
ResponEliminaDOOM 3 !!
ResponEliminasHOOTERS DE LA MEVA ADOLESCENCIA ( I JOVENTUT HAHA que collons ) tornen !
ResponEliminaMerda, ja m'ha disparat vostè la imaginació! I no pot ser, que un canó d'assalt encara, però un 88mm a elevació zero no em cap si no trinxo mig vagó...
ResponEliminaNo he anat prou amb tren per tenir tanta punteria!! Però, sí, he viscut en un poble turístic, de carrers inviables, estrets, amb un de fort desnivell i tallat just davant de casa, el meu passatemps favorit i habitual, mirar com el típic turista espavilat intentava sortir-ne mentre ratllava el cotxe i hi deixava la xapa i la goma del pneumàtic. Distreu i no costa diners!
ResponEliminaNo deixen de ser jocs.
Un dels meus jocs estúpits era el de tancar el ulls mentre anava amb cotxe i imaginar-me mentalment el paissatge que anava recorrent. Llavors els obria i normalment no em trobava al lloc que jo pensava sinó més endevant o més enraderra. Això ho feia amb trajectes que em coneixia de memòria. Que interessant no?
ResponEliminaModgi: Aquests són dels pocs jocs que es transmeten de baix a dalt i no de dalt a baix, com és habitual.
ResponEliminaiaia: Bons els jocs d’observació! També hi ha el d’observar els cotxes quan passen per un sot inadvertit o una banda sonora d’aquestes modernes de mig metre d’alçada que o hi deixen els baixos o fan un salt impressionant.
O qui no ha jugat a deixar trons al mig del carrer a l’espera que els cotxes passin i els facin explotar amb els neumàtics? La frenada i la sortida del cotxe a veure si s’ha rebentat una roda és assegurada... El problema és que a vegades cal córrer cames ajudeu-me si el conductor és una bèstia i s’adona de la jugada.
Sra. Tiquisiquis: Bé, també podeu jugar-hi de veritat, qui us ho impedeix? I si us enganxa, declareu que us dieu Millet de cognom i potser en sortiu indemnes.
Remitjó: Jo jugo a la variant de sí la dona és o no follable.
surfzone: Depèn si guanyes o perds.
Llesca: Aquest és un dels jocs als que caldria jugar amb poder real, no mental. I amb el suport armamentístic de les forces de seguretat.
Super Felí: I més baratos! i sense que ni la SGAE, ni Ramoncin, ni les empreses de vídeojocs puguin acusar-nos de piratejar res!
Thera: No cal el tren, podeu jugar-hi en cotxe o fins i tot a peu. Només cal una taca al parabrisa i imaginar-se un punt de mira flotant davant vostre si aneu a peu.
Noa Literal: Certament, el vostre joc és força més estúpid que el meu. Però d’això es tracta.
En conec un de tant avançat que quan s'avorreix es dedica a comptar les lletres de els paraules dels aparadors. Li proposaré aquesta alternativa.
ResponEliminaJo jugo a imaginar-me la vida del que seu al davant meu. De que treballa, si te familia, si enganya a la seva dona,... Potser que alguna vegada el paio de davant meu estigui fent el mateix amb mi. Ves a saber
ResponEliminaOstres. Qui no ho ha fet, això. M'ha sorprès gratament troba-ho tan ben explicat. :)
ResponEliminaMerdeta!
és veritable, tothom ho ha fet aixo :)
ResponElimina