diumenge, 19 de setembre de 2010

Autenticitat


Quan jo era petit els pares m’enviaven cada dia a la lleteria a comprar la llet, avui un petricó, demà mig litre, que després havíem de bullir.

També era força normal, a més de les fruiteries, trobar moltes cases amb caixes de fruites i verdures al portal. El marit, pagès, deixava el gènere que no havia venut a la cooperativa o al sindicat i, d’aquesta manera, es guanyaven un sobresou. Era fruita i verdura fresca, recent arribada de l’hort. I es notava.

Recordo també els venedors ambulants que arribaven als pobles portant el fato que les botigues no veien: cassoles, ungüents, melons, matalassos... Alguns s’anunciaven a crits, d’altres amb un xiulet, els altres amb una cantarella. I sorties al carrer a xafardejar, encara que no haguessis de comprar res.

I, al matí, en anar a comprar el pa per preparar l’esmorzar —perquè menjàvem pa del dia— el forn et rebia amb aquella olor de pa acabat de coure, de llenya, i de llevat. I per la porta de darrera el mostrador encara veies el forner amb la pala de fornejar com treia els darrers pans del dia, emmascarat de farina de cap a peus.

Quan anaves a comprar uns pantalons, recordo el sastre com amb un genoll falcat a terra et marcava la vora amb una mena de guix i una agulla de cap de les moltes que portava a la boca. Com t’ajustava la cintura i, sense ni tan sols mirar-te als ulls, et preguntava: «cap on carregues?».

Perquè la moda unisex no havia arribat enlloc, ni a les sastreries, ni a les perruqueries... Bé, als barbers, perquè les perruqueries eren de dones. Dos reialmes separats en què era impensable trobar-se un Lecturas i un Interviu compartint la mateixa taula. Cada revista al seu lloc; i al seu gènere.

I recordo els partits de futbol després d’escola a qualsevol plaça, sense que els pares s’haguessin de preocupar per on eres; i agafar el cotxe de línia —allò que ara en diuen autobús, i saludar al conductor i pagar al cobrador. I el senyor de la llanterna al cine, que ens feia callar quan fèiem massa xivarri. I la sessió contínua, amb dues pel·lícules. I els pantalons sargits i aquells pedaços rodons que les mares ens cosien als genolls i als colzes dels pantalons i les jaquetes per no desgastar la roba...

Avui tot això ha desaparegut en favor del progrés. Un progrés que —innegablement— ens ha portat moltes coses bones i que ha contribuït a millorar el nostre benestar i nivell de vida, però que a la vegada ens ha pres aquella autenticitat que tenien les nostres vides.

Per això, tot destapant la segona cervesa de la nit, no puc fer res més que emocionar-me quan premo el play de l’equip de música i salta la primera cançó de 'A veces cuesta llegar al estribillo', el darrer disc de Rosendo.

Perquè veig que, malgrat tot, encara resten coses veritablement autèntiques.

Amaina tempestad (A veces cuesta llegar al estribillo, 2010)


Pan de higo (Loco por incordiar, 1985)



PS: Serveixi també aquest humil article de sentit homenatge a Labordeta, un altre home autèntic.

21 comentaris:

  1. Jo encara recordo el cobrador del bus, i ma mare diu que és impossible, que jo era massa petita... demà escoltaré les cançons (ara no puc)

    ResponElimina
  2. D'aquestes coses que vostè explica en vaig viure poques, ja que moltes estaven quasi extingides quan jo era petita, i més a Barcelona ciutat. Però en quedaven algunes que recordo perfectament: l'esmolador (o "el afilaó", que deia ell mateix), els vints duros que et donaven els pares o la iaia, els pedaços a la roba, nens jugant al carrer, les festes d'aniversari amb olives, patates fregides, "ganchitos", entrepanets de nocilla i de pernil i formatge... Els petits fillsdeputa actuals poden veure o fer alguna d'aquestes coses encara?

    Ah, i si barrejo infantesa amb Labordeta, em surt "Un país en la mochila". El solia veure (a la 2 el feien, oi?) i m'agradava molt; trobava molt divertida la idea d'anar de poble en poble bastó en mà. Crec que el van començar a fer quan servidora no tenia ni 10 anys.

    ResponElimina
  3. Denoto un aire de nostàlgia pròpia de mariques... d'aquells que quan es casen foten el nom de la dona abans que el seu a la bústia de casa.
    Jo, donada la meva elevadíssima edat recordo també els crits de la gent cridant "aigua!" quan abocaven els pixats per la finestra, i la veritat, no ho enyoro pas... merda de temps passats!

    ResponElimina
  4. collons, la llesca! deu ser de casa bona! VIN DUROS li donaven??
    Veig que jo també vaig tenir una infància autèntica, tot i que encara no s'ha acabat perquè l'olor del pa i la llenya, els pantalons sargits i els pedaços encara segueixen presents.
    Molt autèntic l'article, i el blog és de puta mare!

    ResponElimina
  5. Per aquest apunt ple de nostàlgia és escaient aquesta banda sonora...

    Per altra banda, supose que el seu sastre, en preguntar-li cap on carregava... no anava més enllà, no? És a dir, que no ho comprovava amb les seves mans...

    ResponElimina
  6. Sr. Josep, fer-se vell no...òstia, no. En tot cas fer-se gran, o madurar, ...

    Sr. Llufa, en Rosendo és, i perdoni la deformació professional, ja no un valor segur (que també), sinó un valor refugi on invertir-hi no causa mai ensurts. En definitiva, un perfil conservador, apte només per especialistes en la inversió musical.

    D'altra banda, els putos mosquits dels que ens parlava l'altra dia, deuen haver picat a uns quants amb el virus de la nostàlgia aquest cap de setmana, òstia, merda de mosquits...

    ResponElimina
  7. Peaso de Rosendo!. Que s'aparti el marica d'en Mike Rivers!

    ResponElimina
  8. Sr. Pere Llufa. La meva admiració pel seu escrit.

    Ara, els petits van a cagar amb una alarma polifònica que es dipara si el cabal expulsat supera la mitjana de la darrera setmana en un 5%. No anem bé ...

    ResponElimina
  9. Tan sols fa uns dies que sóc lector del seu (collonut) blog i fins ara m'ho passat molt bé (me he partido la caja). Però hui, el seu article m'ha fotut el dia, Sr. Llufa, que jo sí m'en recorde de tot lo que conta. Per a dir que Rosendo és autèntic no calia anar-se'n tan enrere, no home no.
    Si m'ho permet m'unisc al seu homenatge a Labordeta.

    ResponElimina
  10. Jo també anava a buscar llet fresca i la feiem bullir. M'agradava molt menjar-me el tel a culerades, sense sucre ni res. També jugavem al carrer amb caixes de cartaró i anavem a tocar timbres. Ens enfilavem a les roques del costat de mar, els dies de tramuntana, tot esperant que una onada ens fotés a terra. Ara és impensable veure nens i nenes sols pels carrers fents aquest tipus de bestieses. Allò sí que era llibertat. L'enyoro tant...

    ResponElimina
  11. Benvolguts tots, sembla que només dues o tres persones han captat l'homenatge subliminal al gran mestre de mestres, Rosendo Mercado.

    Efectivament, com apunta en Jpmerch, la resta era faramalla —necessària— per arribar a l'objectiu.

    Penyabogarde Aneu a espamejar el cony de la vostra mare. Sigui dit amb tots els respectes.

    ResponElimina
  12. una postgeurra haurien de passar tots vostès per saber el que era la vida!

    ResponElimina
  13. Sra. Tiquismiquis: La vostra mare té raó. Si sou una post-adolescent! Encara em direu ara que recordeu els bitllets de cartró del tren, o els vagons de primera i de segona!

    Llesca: Vos pertanyeu a una generació afortunada. Vint duros i olives als aniversaris, qui les pogues heure!

    Dr. Muerte: No us enganyeu, aquesta gir nostàlgic en els meus escrits no és res més que una estatègia per veure si funciona amb les dones, donat que fins ara no he obtingut ni feed ni back.

    eudald: Gràcies per la mamadeta final. Vos no deveu viure a ciutat, cert?

    Remitjó: El meu sastre tenia la virtud de saber prendre mides amb la llengua.

    En tot cas m’identifico més amb qualsevol de les tres següents. Estames costumistes d’una infància que ja no tornarà:

    - Hoy es domingo
    - Falangista
    - Manolito

    Josep: Envellir autènticament.

    Sr. Gerent: No em titlli en Rosendo de «perfil conservador», home!

    Txisky: Sembla mentida que mentre alguns ens ensenyaven les virtuts del bon Rock’n’Roll, d’altres s’entretinguessin amb mariconades.

    Marvel: Acabo de veure un clauer amb alarma que es dispara quan el nen es separa 10 metres del seu portador... Què estem creant? Monstres de cotó fluix?

    Jpmerch: Disculpeu-me senyor, la nostàlgia és una filla de puta, que ens recorda dia a dia que no hi ha marxa enrera.

    Malsònia: El tel de la llet sempre m’ha produït un fàstic vomitiu. I que els vostres fills tinguin més o menys llibertat només depèn de vos. Segur que tracteu a la vostra filla amb pinces.

    sufzone: Pesen els anys... i els quilos!

    penyabogarde: Us he contestat ja, no? Per si de cas, a fer la mà amb el puto spam, home!

    esmegmatitzat: i bombardejos sobre les seves llars!

    ResponElimina
  14. A mi també em passa això d'explicar batalletes als meus nens i em mirant como jo mirava al vell quan m'explicava que havia fet la mili amb el Juanca. Ara, el rotllo esta a la play, a la wii i parlant molt raro aquest jovent. Ah, el Rosendo. Jo fins i tot el vaig veure per la Merce del 85? la festa del treball del 86? a la recta de l'estadi?

    ResponElimina
  15. Sí home, sí. I també em deixo donar pel sac. Escolta, que per molt pàmfila o gilipolles que em vegis, tinc les coses molt clares pel que fa a l'educació de la meva petita gremling. I sàpiga sr. Llufa, que no n'hi deixo passar ni una i que si li he de fotre una bofetada pedagògica, li foto!

    ResponElimina
  16. Està molt bé tot això, però... Cap on carregues?

    ResponElimina
  17. iaia i helena: Senyores, quines preguntes més indiscretes! Carrego cap a l'esquerra, com ha de ser, i descarrego allà on puc.

    ResponElimina

Fes la teva caca

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails