Autenticitat

Quan jo era petit els pares m’enviaven cada dia a la lleteria a comprar la llet, avui un petricó, demà mig litre, que després havíem de bullir.

També era força normal, a més de les fruiteries, trobar moltes cases amb caixes de fruites i verdures al portal. El marit, pagès, deixava el gènere que no havia venut a la cooperativa o al sindicat i, d’aquesta manera, es guanyaven un sobresou. Era fruita i verdura fresca, recent arribada de l’hort. I es notava.

Recordo també els venedors ambulants que arribaven als pobles portant el fato que les botigues no veien: cassoles, ungüents, melons, matalassos... Alguns s’anunciaven a crits, d’altres amb un xiulet, els altres amb una cantarella. I sorties al carrer a xafardejar, encara que no haguessis de comprar res.

I, al matí, en anar a comprar el pa per preparar l’esmorzar —perquè menjàvem pa del dia— el forn et rebia amb aquella olor de pa acabat de coure, de llenya, i de llevat. I per la porta de darrera el mostrador encara veies el forner amb la pala de fornejar com treia els darrers pans del dia, emmascarat de farina de cap a peus.

Quan anaves a comprar uns pantalons, recordo el sastre com amb un genoll falcat a terra et marcava la vora amb una mena de guix i una agulla de cap de les moltes que portava a la boca. Com t’ajustava la cintura i, sense ni tan sols mirar-te als ulls, et preguntava: «cap on carregues?».

Perquè la moda unisex no havia arribat enlloc, ni a les sastreries, ni a les perruqueries... Bé, als barbers, perquè les perruqueries eren de dones. Dos reialmes separats en què era impensable trobar-se un Lecturas i un Interviu compartint la mateixa taula. Cada revista al seu lloc; i al seu gènere.

I recordo els partits de futbol després d’escola a qualsevol plaça, sense que els pares s’haguessin de preocupar per on eres; i agafar el cotxe de línia —allò que ara en diuen autobús, i saludar al conductor i pagar al cobrador. I el senyor de la llanterna al cine, que ens feia callar quan fèiem massa xivarri. I la sessió contínua, amb dues pel·lícules. I els pantalons sargits i aquells pedaços rodons que les mares ens cosien als genolls i als colzes dels pantalons i les jaquetes per no desgastar la roba...

Avui tot això ha desaparegut en favor del progrés. Un progrés que —innegablement— ens ha portat moltes coses bones i que ha contribuït a millorar el nostre benestar i nivell de vida, però que a la vegada ens ha pres aquella autenticitat que tenien les nostres vides.

Per això, tot destapant la segona cervesa de la nit, no puc fer res més que emocionar-me quan premo el play de l’equip de música i salta la primera cançó de 'A veces cuesta llegar al estribillo', el darrer disc de Rosendo.

Perquè veig que, malgrat tot, encara resten coses veritablement autèntiques.

Amaina tempestad (A veces cuesta llegar al estribillo, 2010)

Pan de higo (Loco por incordiar, 1985)

PS: Serveixi també aquest humil article de sentit homenatge a Labordeta, un altre home autèntic.