dimarts, 29 de desembre del 2009

Emborratxa’t en català


La ressaca catalana, la millor del món

Tots aquells que seguiu aquest blog des de fa un cert temps us haureu adonat de dues coses: 1. M’agrada menjar, 2. m’agrada beure i 3. sóc un ferm defensor dels productes de la terra. Sí, d’acord, són tres coses en comptes de dues, però em feia mandra fer córrer el cursor per esmenar-ho.

En contra del què podria semblar, la meva defensa dels productes nostrats no té res a veure amb cap qüestió ideològica, ni nacional. Ni política. És una puta evidència: el menjar i el beure català són els millors del món. Punt i ratlla. I el que no pensi el mateix és un solemne imbècil.

Del menjar ja n’he parlat abastament, però si encara dubteu de les bondats de la cuina catalana, siusplau, llegiu en veu alta i a poc a poc: pa amb tomàquet, allioli, vedella amb bolets, arròs amb fesols i naps, fricandó, bacallà amb samfaina, olla de magre, trinxat, esqueixada, coques de recapte, civet de senglar, llom ofegat amb bolets, cargols, platillo de peus de xai amb pèsols, cargols a la llauna, fideuà, salmorra...

Quina salivera, no? I és que a l’hora de cuinar, els Països Catalans som els putos amos i no tenim competència.

Algú em podrà dir que al País Basc i a Galícia també es menja bé, que a Andalusia hi ha bona cuina. I jo li respondré amablement i amb molt criteri gastronòmic: «Vine i xarrupa’m l’ullera que hi tinc sobres del dinar». Perquè això només demostra que quant a cuina, aquest algú és un podrit analfabet.

I què hi ha del beure? Doncs tres quarts del mateix, amics meus. Els beuratges de la nostra maltractada terra mereixerien tenir un monument d’homenatge a la plaça major de tots i cadascun dels pobles que van de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

I quan parlo de beure no em refereixo només a la sobrevalorada Aigua de València o als ara tan alabats vins del Priorat, sinó a tots els vins, destil·lats, licors i combinats amb denominació d’origen catalana. Repeteixo, a tots.

Parlo dels bons caldos del Pla de Bages i de la Terra Alta, del xampany (sí, xampany) del Penedès, de la garnatxa de l’Empordà, de la ratafia de la Garrotxa (Russet, evidentment), del gin menorquí, del cafè-licor de l’Alcoià i del Comtat, de les herbes eivissenques, del palo mallorquí, de l’aiguardent de la Val d’Aran, de l’aiguanaf de Sant Quirze de Besora, dels aromes de la Segarra (i dels de de Montserrat), de les calderines Flors del Remei, del vermut Yzaguirre del Morell, de l’herber de la Vall d’Albaida, de la cassalla de La Safor, de la murtra de l’Alguer...

Parlo també dels combinats. No dels cubalibres, ni dels mojitos, ni d’altres merdes d’importació que acostumeu a demanar a qualsevol barra. Parlo del mau-mau, del burret i de la mentideta, de la pomada, de la mamadeta, de l’aigua de la Torre, de la barreja de Patum, del xiflis i de la pallofa, del rebentat, del masclet, del canari i la castanyeta...

Per això, quan veig algú que presumeix de beure malibú amb pinya, vodka amb llimona, jb amb cola, cointreau amb llima o qualsevol d’aquestes merdes que anomenen cocktails, em recorre el cos un sentiment de tristesa tan gran que enviaria els maulets del general Basset a rebentar tota aquesta botiflerada alcohòlica.

Perquè com veieu, no hi ha res comparable a emborratxar-se en català, ni cap raó que ens excusi de fer-ho.

I és que la millor cuina del món, havia de tenir sens dubte les millors begudes del planeta.

dilluns, 28 de desembre del 2009

Un Nadal extraordinari


Aquí em teniu, amb la dona, els nens i la veïna de les mamades, preparats per a rebre el Nadal.

Introducció: Disculpeu-me en aquesta ocasió la prosa decadent, però encara arrossego una ressaca descomunal des de diumenge i he cregut adient sacrificar l'estil en favor del relat.

S’han acabat les festes de Nadal i, tot esperant el què pugui passar per Cap d’Any, puc dir que el balanç ha estat extraordinari. I és que a casa vivim aquests dies amb intensitat.

Tot comença el dia 24 de desembre, quan tota la família ens reunim a casa els avis, un mas perdut enmig de la Cerdanya amb desenes d’hectàrees que algun dia haurem de requalificar en sòl industrial.

Avis, fills, néts, besnéts, joves, sogres, gendres, marits, dones, cosins, tietes i l’oncle conco. En total 62 éssers assedegats de festa. Poca broma.

La festa comença a la tarda, amb la matança del porc. En un clos deixem anar un parell de garrins i els nanos els persegueixen fins que els aclofen a cops de roc. Fa goig de veure, l’home contra la bèstia. I la cara de felicitat dels nens quan veuen com els porcs cauen estesos al mig de l’herba no es paga amb diners.

No cal ni dir que els grans ens ho mirem amb enveja, però aquesta és una tradició que reservem als més petits. Nosaltres ens hem de conformar amb les habituals pràctiques de tir amb les escopetes de caça amb els quatre cabrits que ens menjarem la mateixa nit. Però com que els lliguem perquè la carn no perdi la tendresa, ja no fa tanta gràcia.

Cap a les 9 del vespre comença el sopar, a l’antic estable on teníem els cavalls, ara reconvertit en gran saló que, després, es transforma en dormitori per a tota la família.

La festa ja us la podeu imaginar, menjar i beure com cabrons, acudits verds, rots, pets i algun coma etílic prematur d’algú amb poca resistència a la ratafia i a l’aiguanaf.

Cap a les 12, missa del gall. Mentres les dones enfilen cap a l’església, els homes ens apropem al puticlub de Bellver. Més ratafia, més aiguanaf, algun gotet d’aiguardent, i algú que sempre aconsegueix enclotar-la de franc.

El dia de Nadal no difereix massa al que passen la majoria de catalans. Llevar-se tard (els homes, perquè les dones han d’acabar el dinar) i fer cagar el tió. Un gran tronc que un parell de setmanes abans hem anat a buscar al bosc i que n’Evarist, un cosí solter que va estudiar Belles Arts i que amb 48 anys encara no ha tastat dona (pel què tots sospitem que és maricón), s’ha encarregat d’abillar.

Escudella de galets, carn d’olla, rostit, gambes a la planxa, torrons, cafès, copa i puro i a fer la migdiada, a veure si amb sort cau alguna mamadeta abans de caure mort al llit.

De nou, a la nit sopar. Aquest el cuinem els homes, que les dones mereixen un descans. Una bona brasa i a coure butifarres, careta de porc, cansalada, xai (si en va sobrar la nit abans), llonzes i costelles. Tot acompanyat amb fesols de Santa Pau, el vi que encara fa l'avi, garnatxa de l'Empordà i licors de tota mena.

I després, el ball. El meu germà, en Claudi, que de jove va ser disc-jockey s’encarrega de la música (dels ’70 i dels ’80) i, és clar, la festa és assegurada.

Tot acaba cap a les quatre o les cinc de la matinada, quan els que encara resistim, sortim a l’era de davant del mas i cantem a cor América de Nino Bravo abans d’anar a dormir. No sé perquè, però així ho hem fet tota la vida.

I per Sant Esteve, com diu la dita, cadascú a casa seva. Perquè tampoc és qüestió de trencar-ho tot per Nadal, que la nit de Cap d’Any ens tornem a trobar i convé reservar les forces.

Així doncs, bones festes a tots amables lectors.


dimecres, 23 de desembre del 2009

Clàxons i bales


L'AKM, el preferit de Bin Laden

Amb una cadència de tir de 600 bales per minut i un abast efectiu de 400 metres, l’AKM (Автомат Калашникова модернизированный) ha estat probablement el millor fusell d’assalt del món. No debades, ha estat el preferit per la majoria de guerrillers del món per impartir justícia.

Confós sovint amb l’AK-47, del que n’és successor, l’AKM pesa un quilogram menys que el seu predecessor. Amb un baix cost de fabricació, calibre 7,62x39 mm i 30 bales al carregador, l’AKM pot disparar en qualsevol condició: mullat, rovellat, ronyós... sense perdre l’efectivitat. Et cagues i et pixes dins del canó i l’AKM dispara amb la mateixa precisió que quan va sortir de fàbrica.

L’AKM és l’arma preferida per Bin Laden. Amb això ja ho hem dit tot.

Tot i així, existeix una versió més pràctica: l’AKMS. El mateix fusell però amb la culata plegable. I fins i tot l’AKMSU, una versió més curta de l’AKM, amb només 35 cm.

Tant l’AKMS com l’AKMSU són una elecció perfecta per dur sota el seient del cotxe.

Hi ha cinc situacions que justifiquen aquesta decisió.

1. La gent que toca el clàxon mil·lèssimes de segon després que el semàfor es posi en verd.

2. La gent que toca el clàxon perquè algú interromp momentàniament el trànsit per aparcar.

3. La gent que toca el clàxon perquè hi ha algun cotxe que s’ha aturat en un pas zebra per deixar passar els vianants.

4. La gent que toca el clàxon en un embús de trànsit pensant que així resoldrà alguna cosa.

5. La gent que toca el clàxon perquè el Madrid ha guanyat un partit de futbol.

Hi ha una llei no escrita que permet, en qualsevol d’aquestes cinc situacions, treure l’AKMS de sota del seient del cotxe i buidar les 30 bales del carregador a través del parabrisa del torracollons en qüestió, en una operació que no dura més de 3 segons.

divendres, 18 de desembre del 2009

Sigles i acrònims


I això què és, un ceuela, fill de puta?

Hi ha gent que es fa odiar. Molta. La majoria. I moltes vegades no hi ha cap motiu concret que aparentment provoqui aquesta ràbia.

Però n’hi ha d’altres que et donen motius concrets i de sobres perquè et vinguin ganes d’estampar-los una tapa de claveguera a la boca cada cop que l’obren per parlar: els que llegeixen els acrònims com si fossin sigles.

Com tots sabreu un acrònim és una sigla pronunciable com un mot ordinari. UNESCO i ONU serien dos bons exemples. Pronunciem ‘unesco’ i ‘onu’.

Doncs no. Hi ha un tipus de fill de puta que ha cregut que els acrònims no mereixen existir en la nostra llengua i els pronuncia com si fossin sigles, és a dir, lletra a lletra.

Posaré diversos exemples perquè ho veieu més clar, amb la corresponent equivalència al costat per si no vau passar de primària.

— He votat a eerracé (ERC)
— He votat a ceiú (CiU)
— Aquest no és el president de la oenaú? (ONU)
— Catalunya entrarà a la oteaena (OTAN)
— Tu, has vist com ha baixat l’ibeexeix35! (IBEX35)

La ràbia us corca per dins, oi?

Doncs encara n'hi ha de pitjors, els que han convertit l’abreviatura d’etcètera en una nova sigla i que per tant la pronuncien com a tal.

Sí, són els que acaben les frases dient «etecé, etecé...».

Fills de puta. Fills de peutea tots. Haurien de morir lentament, lletra a lletra.

divendres, 11 de desembre del 2009

NObel



Distingits senyors de Suècia:

He vist diplomes mil vegades més dignes en cursos CCC de Cómo aprender vietnamita en 10 días que no pas el vostre, que, si em disculpeu l'expressió, és un puto cagarro.

Jo sóc l'Obama i us el càrdut pel cul.

dijous, 3 de desembre del 2009

Unisex



Avui, camí de la feina he passat davant d’un centre d’estètica en construcció. Al vidre, en lletres de vinil hi posava: UNISEX.

Una paraula que feia anys que no veia (o bé no m’hi fixava).

Quan era petit hi havia barbers, on anaven els homes, perruqueries, on anaven les dones, i perruqueries unisex, on hi podies veure tan carn com peix. I jo no ho entenia —i, creieu-me, encara no ho entenc massa.

Si eren unisex, com és que hi anava gent d’ambdós sexes? No hauria de voler dir que només hi podien anar o bé homes o bé dones? La meva lògica infantil almenys m’ho feia pensar.

Avui consulto el diccionari i em diu que unisex és un adjectiu per definir les coses que són per a homes i dones indistintament. Però en canvi, també diu que unisexual és un adjectiu per definir l’organisme que només té un aparell reproductor, masculí o bé femení.

El mateix diccionari deixa clar que uni- és un prefix que significa ‘un de sol’, ‘que no té sinó un’. Per exemple: uniaxial, univalent.

Per tant, la lògica hauria de ser clara: unisex, un sol sexe. O bé homes o bé dones. Com jo creia de petit.

Qui és doncs el fill de puta responsable d’aquesta confusió que encara ara arrossego i que fins i tot els diccionaris han hagut d’admetre?

En tot cas, no em negareu que veure de nou la paraula unisex escrita en un rètol no té un cert aire caduc i florit, de butaques vermelles d’skay i rajoles pop a les parets. De bata blanca amb la butxaca farcida de tisores i pintes i de pot de laca sobre el moble de fòrmica. De crepats, mostatxos, hombreres i exercicis aeròbics d’Eva Nasarre.

Un concepte, per a mi, tan demodé com la mateixa paraula demodé.

Però calla, perquè amb tan fill de puta modernet corrent pel món, potser la paraula unisex torna a estar de moda, i posar-la al rètol o a l’aparador s’ha convertit en vintage i per tant absolutament actual. I sóc jo qui realment está demodé.

Ja només falta que tornin les esses apostrofades (jennifer’s, vanessa’s, carlo’s) i ja podré afirmar amb rotunditat que jo no pertanyo a aquest segle.

dimarts, 1 de desembre del 2009

Menjar figues


A finals d'estiu és a millor època

Sempre he cregut que quan hom és ben fel·lat té el deure de correspondre.

Per això, jo que em considero una persona justa i generosa, sempre que he rebut un bon tracte m’ha agradat respondre-hi baixant a la font. I no només per ella, sinó perquè descobrir amb la llengua i els llavis els racons més íntims d’una dona i fer possible que es retorci de plaer és una experiència sempre enriquidora i sorprenent.

Però no és una tasca fàcil. Si la ment de les dones ja és d’una gran complexitat, imagineu-vos-en el cony. Hi ha homes que diuen que n’hi ha prou amb una bona tècnica per aconseguir que una dona arribi al clímax. Però s’equivoquen. No es tracta de baixar a l’abeurador a llepar com qui escura un plat de sopa. És art, experiència, habilitat, generositat i saber estar amatent a les reaccions. Perquè cada dona requereix d’atencions diferents i allò que val per a una no val per a la següent.

Hi ha dones que volen sentir l’alè càlid i la la humitat dels llavis sobre el clítoris, suaument, com qui hi passa de puntetes. N’hi ha que demanen més passió, i n’hi ha fins i tot que volen sentir-hi el frec de les dents. N’hi ha de viscerals, que volen ser posseïdes per un frenetisme de llepades amb la mateixa passió que qui es menja un tall de síndria amb cinc segons.

N’hi ha que requereixen tota l’atenció en un sol punt i n’hi ha que volen que ho abarquis tot d’una volada.

També hi ha la dona que gaudeix sentint la llengua a dins. I la que la vol tan endins que només Gene Simmons seria capaç de complaure-la.

Hi ha la que vol que acompanyis la feina amb un dit i la que en vol dos. I tres. Hi ha la que s’estira en el llit, receptiva, i la que necessita cavalcar-te la boca.

Hi ha la que...

En tots els casos, però, no hi ha millor recompensa que veure com acaba amb les cames tremoloses al voltant del teu coll, exausta com si hagués corregut una marató i amb aquella mirada i aquell mig somriure d’agraïment impossible de descriure.

Per això no entenc la dona que —bo i neta*—, en veure com la teva boca abandona els seus llavis en direcció als altres, un cop superat els pits i encarat l’estómac, t’agafa el cap amb les dues mans i et diu «no, això no».

Què els passa pel cap? Per què aquesta renúncia a una experiència tan vital i plaent com aquesta?


* Sento trencar l’encant, però això m’ha fet recordar l’acudit de la gitana que seia espaterrada al carrer menjant un tall de meló i una veïna li deia: «Maria, cierra las piernas que se te ve todo». «Sí hombre, y que se me vayan las moscas al melón».

dilluns, 30 de novembre del 2009

Natura intel·ligent: la rodona


La rodona, figura perfecta

«La natura és intel·ligent». Quantes vegades haurem sentit pronunciar aquesta típica i tòpica frase com a referència a coses que, de forma natural, tenen una forma i un funcionament perfecte? Moltes. Infinites.

La cadena tròfica, el procés d’oxigenació de les plantes, el cicle de l’aigua... són coses que donen veracitat a aquesta afirmació.

Però si hi ha un concepte que demostra aquesta «intel·ligència natural» per damunt de totes les altres, aquest és la rodona.

Fixeu-vos-hi. Una figura perfecta, sense angles, equilibrada, simètrica.

Ara, imagineu-vos un món sense la rodona. La cigala per exemple. Imagineu-vos la dificultat que suposaria la còpula si la polla fos quadrada o hexàgonal. O pitjor encara, en forma de trapezi. Us imagineu follant amb una titola trapezoidal?

O els dits. Intenteu imaginar-vos teclejant l’ordinador amb uns dits en forma d’estrella, o introduint uns dits rectangulars en una vagina heptagonal.

No debades, l’home, que històricament s’ha fixat en la natura per al seu desenvolupament social, tecnològic i cultural, ha adoptat la rodona com a eina de progrés. I amb èxit.

Feu la prova. Agafeu un rotlle de paper del vàter i pressioneu-lo lleugerament. Transformeu la rodona en una forma ovoide. Ja no roda igual, oi? Ja no és tan fàcil fer girar el rotlle, no?

Ara aneu més enllà. Inferiu-li una lleugera pressió per tots els costats fins transformar-lo en un element quadrangular. Fins i tot fent coincidir cada costat amb la línia de tall dels trossos de paper, fet que a priori sembla del tot lògic i funcional, l’experiència d’eixugar-se el cul esdevé una merda.

Ah, la rodona!

divendres, 27 de novembre del 2009

«És d’ells»



Recordo amb nostàlgia aquells dissabtes a casa els avis, quan era petit, mirant la tele. Dibuixos animats al matí o alguna pel·lícula de l’Oest a la tarda. Un televisor en blanc i negre amb una roda que et permetia escollir entre la UHF i la VHF sempre que tinguessis ganes d’aixecar-te del sofà.

De tant en tant, però, en John Wayne o en Super Ratón desapareixien de la pantalla i donaven pas a una imatge plena de gra, amb un soroll com de fregit.

Tocava llavors aixecar-se del sofà, fer girar les dues rodes, tocar l’antena o donar uns cops a sobre de l’aparell de televisió. Si cap d’aquells trucs donava resultat l’expressió era solemne i concloent:

«És d’ells».

I tornàvem a seure al sofà, tranquil·lament, sense esverar-nos, a esperar amb parsimònia que retornés la imatge. Conformats. El problema no era nostre, era «d’ells».

Avui enyoro l’ús d’aquella fórmula màgica que ens permetia afrontar tots els problemes. Que feia possible seure davant l’adversitat i esperar que tot es resolgués. Al capdavall, la culpa era «d’ells».

— Que no va l’Estatut?
— És d’ells.

— Que no ens accepten el pressupost?
— És d’ells.

— Que no van els trens?
— És d’ells.

— Per què el Barça ha perdut?
— És d’ells.

— Per què ja no follem tan sovint?
— És d’ells

I seure al voltant de la taula, treure les cartes i jugar una partida a la butifarra o al set i mig.

dimecres, 25 de novembre del 2009

El segle XXI és una estafa


On és la meva nau familiar? eh? on és?

El segle XXI és un engany. N’hauríem de ser conscients.

Quan jo era petit hom s’imaginava l’any 2000 amb cotxes sense rodes, tots vestits amb uniformes de color platejat, amb naus espacials monoplaça i unes cuines en les que només prement un botó et servien l’àpat que volies, a l’instant, deliciós.

Vèiem els progressos que feia la societat i confiàvem en aquell futur promès: la tele en colors, les màquines d’escriure elèctriques, el fax, els primers ordinadors...

«Aviat volarem» pensava jo, «aviat sortiran a la venda els vestits de color plata i ens teletransportarem d’un lloc a un altre com a Star Trek».

I va arribar l’any 2000 i el somni es va esfondrar. De totes aquelles promeses, què havíem aconseguit? Res.

Bé, teníem Internet. Ui sí, internet! Quina puta merda internet.

diumenge, 22 de novembre del 2009

Àustria, per què?


Àustria, què ha aportat Àustria?

Ningú no posa en dubte la certesa que si Catalunya esdevingués un estat independent seria la polla. De ben segur estaríem en els primers llocs del rànquing de tot: de cultura, d’educació, de sanitat, de ties bones...

I és que els catalans som tan collonuts que no se m’acut cap altra manera de mostrar la nostra magnificiència que reproduir dues cites del no prou reivindicat Francesc Pujols:
«ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda»

«els qui vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els qui governin les nacions, s'agenollaran davant Catalunya»
Per això em sobta l’aital injustícia de veure com se’ns nega l’existència com a país independent mentres, en canvi, es permet la d’altres països provadament insignificants, sobrers i sense cap mena d’utilitat pública ni social.

No, no parlo dels microestats com Andorra, Lienchestein, Mònaco, San Marino o el Vaticà, la utilitat dels quals es redueix únicament a fer trempar els col·leccionistes de segells.

Parlo d’Estats amb majúscules. Estats amb cadira i vot a les més altes instàncies internacionals.

Àustria, per exemple. De què serveix Àustria? A qui collons li importa Àustria?

Què ha aportat al món Àustria? Els panets de Viena?

O Suïssa. Què nassos ha aportat Suïssa a la nostra civilització? Sí sí, segur que molts de vosaltres ja haureu saltat de la cadira cridant «els rellotges, els rellotges!». Veniu aqui i xucleu-me la vena del cul, fills de puta. Els rellotges? Tenint mòbil qui porta rellotge avui en dia?

O Dinarmarca. Ep! Dinamarca. Va ràpid, digueu-me coses de Dinamarca que no siguin la puta sireneta dels collons. 1, 2, 3, 4... temps!

O Bèlgica. Algú se’n recorda de Bèlgica. Quantes vegades a la vida heu pensat: «Oh sí, Bèlgica!». O la majoria de països sorgits de la desintegració de la històrica i gloriosa Unió Soviètica.

Amics, potser ha arribat l’hora que algú comenci a posar ordre a tot aquest desgavell. Potser, i disculpeu-me per tornar a citar en Pujols, ha arribat el moment de catalanitzar Europa:
«la catalanització d'Europa, que avui és el rovell de l'ou de la civilització, representa la universalització del món i per això creiem que el millor favor que se li pot fer és catalanitzar-lo fins que el nom de Catalunya ompli la terra i faci veure a tothom que en les qüestions capitals Catalunya té la paella pel mànec, i és l'única nació del món que pot portar ideals reals, positius i concrets, a la civilització europea»

dijous, 19 de novembre del 2009

Eufemismes matrimonials


«La meva parella és interiorista»

Permeteu-me avui fer una incursió ràpida i poc elaborada per denunciar algunes frases relacionades amb el món del matrimoni que, disculpeu l'expressió, fan cagar.

El meu company / la meva companya
No sé vosaltres, però el meu company és el paio que tinc assegut al davant, burxant-se el nas davant de l’ordinador 8 hores al dia a la feina.

La meva parella
El primer que em ve al cap quan algú em diu «la meva parella tal...» és que és marieta o lesbiana. O votant d'Iniciativa.

«M’han dit que esteu embarassats»
Que jo sàpiga, fins al moment és impossible que un home es quedi prenys.

És per això que cada vegada que sento una dona dir «el meu home...» em vénen ganes de menjar-me-la a petons. O de follar-me-la. Si no fos pel seu home, és clar.

dilluns, 16 de novembre del 2009

«Hola! M'ha agradat molt el teu blog, el trobo molt interessant, i sobretot m'ha cridat l'atenció especialment aquest post, jeje»



Els blogaires, tothom ho sap, som una raça com l'arròs del Delta, a banda. Gent amb greus problemes de relacions socials però amb un ego més gran que la titola d'en Nacho Vidal.

Que ningú no ho negui. El blogaire no escriu un blog per mostrar les seves misèries al món, ni tan sols presumir de prosa, ni per esbravar les seves neures en públic. El blogaire escriu únicament i exclusiva per veure com la línia blava del seu Google Analítics es projecta verticalment fins a l'infinit. És la seva obsessió. El blogaire esmorza Analitics, dina Analitics i sopa Analitics.

El blogaire exitós no necessita sexe. Cada nou visitant únic és una felació al seu orgull cibernètic. Jo he vist blogaires masturbar-se amb el page rank de Google, amics meus.

De fet, al blogaire se la porten fluixa els articles, només són l'instrument per obtindre visites. I li suen la polla encara més els lectors, que només són osques a la culata del seu ego.

Socialment, això té el seu costat positiu. Sense blog, molts blogaires s'haurien convertit fa temps en franctiradors, violadors de monges, sodomites de downies o traficants de caramels a les portes de les escoles.

Però, com obtenir visites? Com aconseguir la dosi diària i ascendent d'autocomplaença. La paraula és promoció.

Pots fer-ho amb un anunci a doble pàgina a La Vanguardia, però el preu és tan escandalós que ni en Millet l'hagués pagat a compte del Palau si hagués tingut blog.

La forma més barata és el què els subnormals del món de l'empresa en diuen networking, els menys subnormals «treball en xarxa» i la gent normal en diem «fer contactes» o «fer amics».

Així, comencem a visitar altres blogs i a deixar-hi comentaris, amb l'esperança que algú cliqui el nostre nom i visiti el nostre espai a la xarxa. Comencem a posar enllaços de blogs amb més èxit que el nostre —i que ens importen una puta merda— per tal d'aconseguir que ells també ens enllacin. Intentem «fer amics».

El blogaire astut actua amb prudència. «Que se note el efecto sin que se note el cuidado» que deia l'afable Felip V abans de fer-nos quasi desaparèixer del mapa. No vol que la seva intenció real es mostri tan evident.

Així, el blogaire s'implica en altres blogs. Elabora els comentaris, els personalitza. En dues paraules: s'ho treballa. Sap que està fent una inversió de futur i que el retorn només és una qüestió de temps, paciència i esforç.

Avui, en una de les habituals/diàries visites al Google Analítics he examinat l'apartat paraules clau. Més que res perquè em diverteix l'original subnormalitat d'algunes cerques. I, perquè no confessar-ho, si els resultats són satisfactoris m'estalvia una palla.

«Temps era temps hi havia un poblat medieval», «exercicis on s'ha de posar ah, ah, ah», «moniatos disfressats» i «cançons per tocar en la flauta dolça» són una mostra dels textos que els intel·ligents visitants d'aquest blog han teclejat al caixetí del Google per trobar-me. Res de l'altre món.

No obstant, entre totes les paraules clau m'ha cridat l'atenció aquesta:

«hola! m'ha agradat molt el teu blog, el trobo molt interessant, i sobretot m'ha cridat l'atenció especialment aquest post, jeje

Bé, desitjo que també t'agradi el meu. Una abraçada :)»

De seguida m'he preguntat qui podia ser el tros de subnormal que podia escriure això al Google per a fer una cerca.

I l'he trobat, amics, l'he trobat.

Aquesta ànima imperdible s'ha dedicat a copiar i enganxar la mateixa frase com a comentari a desenes de blogs catalans amb l'esperança i el desig —suposo— d'obtenir l'esperat retorn en visites que alimentin el seu ego. Promoció, ho recordeu amics?, promoció.

Però no només això, sinó que després fa una cerca de la mateixa frase al Google per tal de comprovar, imagino, l'èxit de la seva bustiada virtual.

Responem doncs a la crida del seu ego. Visitem el seu blog. Participem-hi. Enllacem-lo.

Penseu que si Hitler hagués tingut un blog potser no hauria envaït Polònia.

Qui sap doncs les coses que el nostre altruïsme cibernètic pot estar evitant en aquest cas. Només cal un clic.

dissabte, 14 de novembre del 2009

Mataria per un croissant


El de la foto cria malves després de desvetllar públicament el secret del bon croissant

De tant en tant m’agrada menjar un croissant per esmorzar. Una pasta sense massa secret. Dues banyes i un cos central, més o menys cruixent per fora i tou per dins.

Una pasta boníssima (obviant el seu origen francès), però amb un nom horrorós: «croissant». Com collons es pronuncia? Tal com s’escriu, ‘croissant’? ‘crussan’? ‘cruzan’?

Com a mínim els catalans hem tingut la decència de conservar-ne el nom original. No com els espanyols que l’han transcrit com a ‘cruasán’, una paraula que només llegir-la fa vomitar. Només per aquest motiu Espanya hauria de separar-se de la Península.

Però bé, deixant de banda debats lingüístics, centrem-nos en el tema principal del debat, que si no us he dit abans, és: Tan costa fer un croissant com deunostrusenyor mana?

Perquè de croissants ben fets n’hi ha ben pocs. Més aviat al contrari.


Hi ha el croissant cruixent.

És el fill de puta que es desintegra en cent mil molles a cada queixalada. Molles que cauen sobre el diari, sobre la camisa, sobre els pantalons, sobre la barra. Molles que s’enganxen com paparres al jersei i que en intentar espolsar-les es converteixen en moltes més molles tan filles de puta com les anteriors.

És el fill de puta que quan arribes a casa al vespre fa que la teva dona, només donant una llambregada a la roba, et digui: «Avui hem esmorzat croissant, eh?». Més delator que un rastre de pintallavis al coll de la camisa.


Després trobem el croissant pintat.

Sí, aquell fill de puta brillant, amb un vernís d’una mena de cola enganxosa que s’enganxa als dits com si fos loctite. Tot és agafar-lo, desenganxar-lo del tovalló al que s’ha adherit com una plepa, fotre-hi queixalada i intentar tornar-lo al plat; aquí comença una lluita titànica entre els teus dits i el croissant, en la que el segon resulta sempre el guanyador.

L’única manera de vènce’l és llepant els dits; llepar-los amb força i amb les dents intentar arrencar els trossets de croissant enganxats que, irremeiablement, passaran a enganxar-se a les dents. I s'hi quedaran. Tot el dia.


També tenim el croissant sec.

És fàcil de descobrir, és el que hi ha a la vitrina, amb textura de duna del desert i amb els ulls plorosos després de dos o tres dies sense que cap ànima piatosa l’hagi demanat.

Amb una capacitat de resistència tan gran que encara que el deixis tot el dia en remull dins del cafè amb llet, quan el treus continua sent tan dur com abans de ficar-l’hi.


No ens oblidem del croissant d’encenalls de xocolata.

D’efectes tan devastadors com el croissant cruixent, però amb una mena de petits canelons de xocolata. Encenalls que com la metralla d’una bomba iraquiana s’incrusten a la teva roba, a la teva pell, als volts de la cara, i s’hi desfan. Per sempre més.

L’avantatge és que en agafar-lo tres quartes parts dels encenalls es queden al plat.


I finalment, el bon croissant.

Espècie protegida. En queden pocs exemplars. És el croissant lleugerament cruixent per fora i al punt de tendre per dins.

El croissant que no deixa rastre enlloc, que no s’enganxa ni als dits ni al tovalló. Que no es desintegra. És el croissant perfecte.

Quan trobeu un bar que serveixi el croissant perfecte no l’abandoneu. Si cal compreu el bar, o caseu-vos amb la filla de l’amo, amb la cuinera, o amb l'amo. Però sigueu-li fidels.

I sobretot, guardeu el secret. Hi ha gent al món disposada a matar per aquest tipus de croissant i que serien capaços de torturar-vos per saber el lloc on l’heu menjat.

dimecres, 4 de novembre del 2009

Cristianisme



Traducció del text per a tots els qui van ser escolaritzats en el sistema d'educació pública del nostre país o van fer estades d'idiomes a Irlanda als estius: que us follin!

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Tagore.pps



Benvolguts amic i amiga que dia sí, dia també, m’omples la bústia del correu electrònic amb poemes de Tagore sobre postes de sol, textos de Teresa de Calcuta sobre paisatges melancòlics, fotos «divertides» de nens petits i imatges de cadells i gatons juganers:

¿sabies que cada vegada que envies un powerpoint Déu nostrusenyor mata un gatet i un nen de l’Àfrica mor de SIDA?

Juro que la propera vegada que algú m’enviï un powerpoint d’aquests penso descarregar la meva ira diarrèica al portal de casa seva.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Oriental



Reflexionant aquests dies al voltant del meu darrer article* en aquest blog de merda, he arribat a la conclusió que a més de ‘musical’ existeix un altre adjectiu que en comparteix la mateixa capacitat destructiva.

Sí, amics i amigues, es tracta de l’adjectiu ‘oriental’ (i els seus derivats o sinònims com 'asiàtic').

Tret d’algunes excepcions que en confirmen el període, com la pinça birmana i alguns massatges tailandesos, ‘oriental’ és igual a ‘merda’.

Vegem-ho: Música oriental, gastronomia oriental, dansa oriental, cinema oriental, art oriental, timor oriental, vallès oriental, poesia oriental, escriptures orientals, decoració oriental, filosofia oriental...

Si a més cometem la imprudència d’unir els dos adjectius més demolidors de la llengua catalana (sempre amb el permís d’'espanyol') ens podem trobar amb coses com:

Cinema musical oriental

Només de pensar-hi ja em cago al damunt.

*I d'aquesta manera dono per closa la meva sèrie d'articles: «Adjectius que són una merda». Qina merda de sèrie direu, amb només dos articles. Escriviu-los vosaltres fills de puta!

divendres, 16 d’octubre del 2009

Musical


«Jo sóc... com us ho diria? molt musical»

Si hi ha un adjectiu que revesteixi d’una capacitat destructiva incommensurable per sobre dels altres, aquest és ‘musical’.

Fixeu-vos-hi: pel·lícula musical, teatre musical, espectacle musical, veu musical, vetllada musical, bar musical...

Així que ja ho sabeu amics, si voleu transformar qualsevol cosa en una puta merda, poseu-hi ‘musical’ al darrere. Els efectes són devastadors.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

La castanyada ha mort


Una bona castanya et fotria jo, fill de puta

La globalització és una filla de puta. I els catalans uns cagats mesells que mereixem desaparèixer de la civilització sense deixar rastre.

Només així s’explica que acollim les tradicions foranies com a pròpies a canvi de foragitar les tradicions que ens han forjat com a poble.

I és que m’haureu de disculpar, però encara falten dues setmanes per la Castanyada i ja n’estic fins als collons de les putes carbasses amb cara, els fantasmes, els esquelets i les carotes de Scream que ja comencen a poblar els aparadors de moltíssimes botigues i establiments comercials.

Aquest matí he anat a comprar el pa i una mica de fruita i tan al forn com a la fruiteria m’he vist rodejat d’iconografia ianqui. I mira, no me n’he pogut estar: «Què, aquest any ja no celebrem la Castanyada?».

La mateixa Abacus, una empresa que es defineix com a «compromesa amb el seu entorn», ja fa dies que té un raconet a la secció infantil dedicat al Halloween dels collons, mentres que no té enlloc cap referència a la Castanyada. M'ha quedat ben clar que aquest «entorn» no deu ser català.

Que els follin i que venguin els seus productes als putos ianquis si volen, que a mi no m’hi veuran més.

I com a qualsevol nen se li acudeixi venir a casa disfressat (que l’any passat ja en vaig veure uns quants pel carrer) a preguntar-me allò de «truco o trato» (perquè a més s’ha de dir en castellà) li diré:

Trato, nen, però trato rectal.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Món políticament subnormal


Fumeu i moriu-vos, fills de puta

L’onada de «correctisme polític» que des de fa anys ens envaeix no té aturador. I és que l’estupidesa que impera en aquest corrent moral feixista sembla no tenir límits.

Fa uns dies ens despertàvem amb la notícia que una coneguda cadena comercial (el Corte Inglés) havia vetat la venda del llibre jesús era marica del company blocaire Jair Domínguez, i que l’FNAC s’havia negat a vendre el llibre Cent anys d'estelada. Un segle d’iconografia independentista, perquè «generaria rebuig entre la seva clientela».

Avui llegeixo un article d’un web titulat «The 40 Most Controversial Album Covers Of The 2000s!», que recull les 40 portades de discs que han generat més polèmica durant els darrers 9 anys.

L’estupidesa en el món de la musica ja va entrar en forma d’etiqueta fa uns anys. La famosa «Parental advisory» que adverteix que les cançons poden contenir continguts «inapropiats per a determinades edats». Però es veu que l’onada de puritanisme (perquè encara que ho vulguin barrejar de fals progressisme, no és res més que puritanisme) també afecta les portades.

En el recull de portades censurables jo m’esperava trobar la foto de grup del G20, la foto d’en Berlusconi o la foto de la reunió del consell d’administració dels fabricants de mines antipersona o la foto d’en Joan Carles «El Campechano». Però no, es veu que això no provoca cap mena de conflicte moral entre els integrants del «correctisme polític». Allò que realment ofèn a aquests feixistes són bàsicament paròdies de Jesucrist, mamelles, alguna cigala tova i algún parrús (depilat o no).

Entre les 40 portades que presumiblement suposen un perill per a la humanitat, sorprèn (o no, perquè a aquestes alçades ja no sorprèn res) trobar-se el disc que il·lustra aquest article Whatever People Say I Am, That's What I'm Not dels Arctic Monkeys en el lloc 36. Segons la sanitat escocesa i els grups antitabac d'arreu del món, el cigarret que Chris McClure sosté entre els dits farà morir de càncer de pulmons a tota la població juvenil del món.

Amics d’allò «políticament correcte», aneu a cagar!

PS: Per cert, la número 1 és la innocent imatge d'un avió intentant aterrar a la Casa Blanca, corresponent al disc Paris del grup Sonic Jihad.




Altres portades «polèmiques»











dijous, 8 d’octubre del 2009

Tenir fills compensa


«Són entremaliades, però compensa»

«Dóna molta feina, però compensa». Aquesta és la resposta que habitualment dóna un pare primerenc quan li pregunten per l'experiència de la nova vida parental que acaba d'estrenar.

Tornem-ho a llegir: «però compensa». Compensa? I uns collons.

Tenir fills és allò més semblant a un segrest, però en aquest cas legal i (normalment) autoinfringit. Un segrest a més humiliant, perquè ets conscient del xantatge permanent que et fa una cosa de menys d’un metre (i de mig) d’alçada, sense poder-hi fer res.

Penseu que quan arriba un petit mostre d’aquests:
  • Deixes de sortir (de nit)
  • S’acaba el follar (si no és per tenir-ne un altre)
  • Deixes de veure la tele (si no són dibuixos)
  • Deixes de dormir (durant els tres primers anys com a mínim)
  • No et tornaràs a llevar mai tard
  • No podràs mirar porno al menjador
  • Només aniràs al cine a veure dibuixos animats
  • Els amics sense fills t'esquiven i tu voldries esquivar als que en tenen
  • Es converteix en el teu únic tema de conversa
  • Tens més sovint la sogra a casa
  • T'absorbeix tots els estalvis
  • ...

En definitiva, deixes de tenir vida. O més ben dit, cedeixes el control de la teva vida a algú que encara no sap ni la taula de l'1.

I el pare primerenc, que és un fill de puta perquè l'endemà mateix d'haver tingut la criatura ja és conscient de l'error que ha comès i és incapaç d’admetre la realitat de la seva trista existència, en comptes de respondre «no ho facis. Jo, si ho arribo a saber em poso ni que sigui una bossa de pipes a la punta de la fava», força un somriure i diu: «dóna molta feina, però compensa, t'ho recomano».

Perquè en la seva misèria moral creu que si pot convèncer els altres a unir-se a la seva desgraciada realitat, no se sentirà tan sol.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Llegir al cine



No fa pas gaire uns amics em van convidar a anar al cine. Es tractava d’una pel·lícula iraniana —toca’t els collons— en versió original i subtitulada. Jo vaig suggerir d’anar a veure l’última del Bruce Willis o, en el seu defecte, la puta peli iraniana però doblada a l’apañó, que la feien a la sala del costat. Però no, es veu que el cinema iranià és la polla i si no el veus en versió original et perds tota la seva essència. Per ells, veure la película doblada era un sacrilegi tan gran com sodomitzar al director amb el fèmur de Sadam.

Davant d’això crec adient fer la meva reflexió sobre el tema de les VO (en diuen així): veniu aquí i xarrupeu-me-la, fills de puta!

Perquè, admetem-ho, a no ser que entenguis l'idioma original a la perfecció, veure cine en versió original i subtitulat és una merda. Una gran merda.

Déunostrusenyor no ens va dotar de la capacitat de fixar l’atenció en dues coses a l’hora, per això apaguem la ràdio del cotxe quan aparquem. Més difícil és doncs intentar estar atent al què passa a la pantalla i llegir a la vegada els subtítols; sempre et perds alguna cosa, o imatge o lletres.

I el sistema educatiu espanyol i català tampoc no ens ha dotat de la capacitat d’entendre més enllà del castellà i del català.

Els integristes de la versió original, però, tenen un ampli argumentari. Vegem-ho:

— té més encant veure una pel·lícula en el seu idioma original.
— és més genuí.
— copses tota la força interpretativa dels actors.
— el doblatge fa perdre completament el significat del flim.
— es una mostra de respecte cap els actors i el director
— en la versió original hi ha una exigència que no existeix en els doblatges
— el doblatge no permet apreciar la riquesa de matisos que expressen uns personatges endinsats en un paper
— el doblatge destrueix tota la força interpretativa.
— el doblatge no posseeix l’emoció original.
— et permet aprendre idiomes.

Els meus collons (que diria un capellà).

Si no domines l’idioma de la pel·lícula quin collons d’emoció estàs vivint? quina força interpretativa t’estàs perdent? El què t’estàs perdent és la película havent de concentrar tota la teva atenció en lllegir els putos subtítols! I si vull aprendre idiomes m’apunto a una acadèmia; o a veure, qui collons ha après txec mirant les pelis de Polak, eh?

No us equivoqueu amics meus, el doblatge ha suposat un progrés de valor incalculable, no només per al cinema sinó per al benestar personal. Veure cinema doblat permet:

— aixecar-te a buscar una cervesa sense perdre el fil (continues sentint què diuen).
— veure la pel·lícula sense destorbs.
— no haver d’aprendre cap més idioma dels estrictament necessaris. Ni txec, ni polonès, ni hurdu.
— no haver d’aprendre a llegir.
— passar-te tota la projecció a la fila dels mancos del cine i continuar seguint l’argument.
— arreglar els defectes de la versió original (us imagineu un cowboy amb veu amariconada? Escolteu Clint Eastwood en versió original. Heu sentit en Bruce Willis en anglès? o Robert de Niro?).
— no acabar amb mal de cap al final de la película.
— entendre-ho tot (perquè a) encara que entenguis l’idioma, hi ha coses que segur que se t’escapen i b) els subtítols no ho reprodueixen tot).
— donar feina a desenes d’actors (traductors, tècnics...) que sinó fos pel doblatge s’haurien de guanyar la vida fent cantonades.

Amics partidaris de la versió original, si voleu llegir compreu-vos un llibre, o una tele de 50 polzades (que ara van barates) i us feu el cine a casa, però no ens toqueu els collons amb el cinema.

PS: Ahir llegia en un fòrum el següent comentari sobre la darrera pel·lícula de la Coixet: «doblada es una mierda». Amic comentarista, no et confonguis, la peli «es una mierda», doblada o no.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Homenatge a la (nostra) comunitat



Hatesphere - Forever War

divendres, 2 d’octubre del 2009

Poema visual 2016



Mal follats



Ni Millet, ni Sumatra, ni pressupostos generals de l’estat, ni debat de política general, ni òsties!

La notíca de la setmana —i de l’any— és que 3 de cada 10 homes occidentals s’escorren abans d’hora. I quan dic abans d’hora podria molt bé dir abans de minut, perquè el 89 % dels ejaculadors precoços deixen anar el raig abans de fotre-la en calent o al minut escàs d’haver-la entaforada.

És a dir, que la tercera part de la població del nostre país va mal follada.

Això explica moltes coses.

dilluns, 28 de setembre del 2009

Petites coses de la llar que fan ràbia (I): la tassa del vàter



Sempre que vaig convidat a casa d’algú intento sortir de casa cagat i pixat. Com sabeu, no m’agrada defecar ni miccionar a cap altra tassa que no sigui la meva. Però si mai no en tinc necessitat procuro sempre deixar la tassa del vàter com si jo no hi hagués passat mai.

Perquè res no fa més ràbia que trobar-te la tassa (per ordre de menys a més):

- Amb una cigarreta surant a l’aigua
- Amb pixum
- Amb una cigarreta surant al pixum
- Amb una caca surant a l’aigua
- Amb una caca surant al pixum
- Amb una caca i una cigarreta surant al pixum
- Amb una llepada de merda a la porcellana o al fons de la tassa

Tan costa estirar de la cadena i fer servir l’escombreta?

Aneu a cagar (però no a casa meva), fills de puta!

dijous, 24 de setembre del 2009

Fora pantalons!


Mmmmm....

Diguem-ho clar. I ben alt. A qui se li va ocórrer vestir les dones amb pantalons i sabates planes l’haurien de penjar.

Ja fa massa anys que dura aquesta lamentable moda que, sota l’excusa de la comoditat, suposa una veritable agressió al paisatge urbà.

Per què dones de figura perfecta, de cames llargues i ben tornejades, han d’amagar aquestes precioses extremitats sota uns texans de merda? I per què han de completar el conjunt amb sabates sense talons?

No hi ha res més seductor que una dona amb faldilles i talons.

Faldilles de la mida justa, retallades sobre els genolls, ensenyant la cama i el tros de cuixa suficient com per fer córrer la nostra imaginació.

I els talons? El taló estilitza la cama, l’allarga, la modela, la transforma de simple extremitat a objecte de desig. El taló, a més, converteix el simple fet de caminar en tot un exercici de seducció i atracció.

Reivindiquem doncs l'ús generalitzat de les faldilles i dels talons. És un acte de justícia.

De fet ja ho va dir Marilyn Monroe: «I don't know who invented high heels, but all women owe him a lot».

dimecres, 23 de setembre del 2009

La gent que parla fluixet



Al llarg de la vida m’he anat trobant amb tot tipus de persones. Baixes, altes, primes, esveltes, botorudes, grasses. Morenes, calbes, rosses, pèl-roges, canoses. Curtes de vista, coixes, geperudes, atlètiques, musculoses, camacurtes.

Així a simple vista, per les seves característiques físiques sempre m’ha estat impossible endevinar-ne el caràcter, més aviat m’acostumo a equivocar en jutjar-los per l’aspecte físic.

Quan em presenten un coix, gras i calb, tot fa pensar que serà un paio simpàtic i alegre, però pot ser molt bé que sigui un perfecte imbècil.

O, a priori, una jove rossa, alta i esvelta fa tota la fila que serà antipàtica i estirada, i en canvi cinc minuts més tard m’està explicant acudits mentres me la xupa sota la taula del despatx.

Així doncs, al contrari del què diuen els tòpics no hi ha cap norma escrita que relacioni de forma empírica característiques físiques amb caràcter.

Cap?

Hi ha una excepció. La gent que parla fluixet.

És gent que parla amb un fil de veu, com xiuxiuejant, com si t’estiguessin parlant tota l’estona a l’orella, de forma tènue i apagada. Amb un to de veu monòton, sense alteracions ni en la cadència ni en el volum.

Gent que d'entrada fa cara de ser educada i amable, tranquil·la i pacient, amb aquella veueta sense estridències.

Però aquesta gent, amics meus, és una autèntica filla de puta. La gent que parla fluixet.

Fugiu-ne.

dimarts, 15 de setembre del 2009

Mares i 4x4



Les classes a les escoles i els instituts del Principat han començat i amb elles ha tornat la invasió de mares amb quatre-per-quatres que matí i tarda col·lapsen els carrers de tots els pobles i ciutats del nostre país.

Perquè avui en dia es veu que ets una autèntica deixalla social si no portes el teu nen a l’escola en un vehicle de menys de 6 metres de llarg.

Vaja, que com a mare ets una autèntica filla de puta si se t’acut portar els teus fills a estudi en un Golf o un Punto.

Ep, i el totterreny no pot ser qualsevol. Ni se t’acudeixi posar els teus fills al seient del darrera d’un Lada Niva o un Santana, això sí que no! Com a mínim ha de ser un X3, un Cayenne o qualsevol altre model que no baixi dels 40.000 euros, que si no el nen ens queda més traumatitzat que la filla d’en Josef Fritzl.

Dies enrere, fent un cafè, vaig escoltar la següent conversa entre dues noies, una amb un nen d’uns tres mesos en braços.

— Això de tenir nens és un «gasto» terrible.
— M’ho imagino.
— La banyera, els bolquers, l’habitació, l’esterilitzador... i és clar, ens hem hagut de comprar un 4x4.
— Ah, és clar.

Filles de puta.

I els pares? Els pares, el monovolum.

dimecres, 29 de juliol del 2009

L'efecte vacances, l'enculada laboral



Benvolguts companys de penúries, torno a ser aquí. Segur que molts de vosaltres ja pensàveu que havia marxat de vacances i que estaria remullant el cul en alguna platgeta de les Scheychelles o que estaria a Tahití practicant el sexe amb totes les nadiues amb collarets de flors que se m'apropessin per donar-me la benvinguda.

Doncs bé, la cosa ha anat de sexe, en això heu encertat, però en comptes de la cigala, el protagonista ha estat el meu cul. Els meus jefes i els clients de l'empresa porten un més donant-me pel cul de les pitjors maneres que us pogueu imaginar.

I tot, per què? Per l'anomenat «efecte vacances».

L'efecte vacances és aquell fenòmen pel qual jefes i clients comencen a exigir en una mena d'atac de bogeria col·lectiu tota la feina que no s'ha fet en tot l'any quan veuen que s'apropa el mes d'agost i demanen tenir-la llesta abans no s'acabi el mes de juliol.

Jo treballo en una consultora d'empreses —em penso que encara no us ho havia dit—. Sí, aquesta mena de corporacions importants que, parlant en plata, el què fan es vendre fum. En paraules d'un amic meu, són empreses que tenen la virtut de fer pagar al client per allò que ja sap.

Però bé, del mon de la consultoria ja en parlarem un altre dia. Tornem a l'efecte vacances.

A finals del mes de juny em van «ordenar» fer dos projectes que havien de ser enllestits abans no s'acabés el juliol. Dos projectes feixucs, d'aquells que en condicions normals, és a dir, si te'ls encarreguen al febrer, t'hi pots passar tres mesos o més, però que quan et demanen al juny el termini sempre és el mateix: 30 dies.

A més, quan et manen fer un projecte «abans no s'acabi el juliol» normalment sempre s'acompanya dels següents arguments:

1. «perquè el client ho vol tenir abans de marxar de vacances»
2. «perquè el client ho vol tenir per quan torni de vacances».

En ambdós casos, això vol dir que la teva feina es passarà el mes d'agost en un calaix o sobre un escriptori sense que ningú li doni ni tan sols una ullada a la portada.

Això sí, l'informe es podrirà en un despatx durant l'agost, però el client marxa tranquil!

No sabeu la tranquilitat d'esperit que dóna saber que gràcies a les teves jornades interminables, a haver deixat de banda amics, coneguts, saludats, familiars i tota activitat social des del blog fins el vermut durant un mes, a haver treballat a un ritme tres vegades més gran que l'habitual, a haver de conviure amb aquell tic a la cella que et dóna cada cop que pateixes estrès sever, el client podrà passar les vacances sense preocupacions, sense patir aquella coïssor mental que et provoca el saber que hi ha una feina que s'ha quedat pendent.

Ara bé, al setembre, quan el client torni de vacances, trucarà per demanar-nos la còpia de l'informe perquè el més probable és que s'hagi podrit, que la senyora de la neteja l'hagi llençat a la paperera o que el client no recordi on collons va arxivar-lo el darrer dia laboral del mes de juliol quan amb un somriure de satisfacció fa mirar la portada, va tancar la carpeta i la va posar a correcuita ves a saber on perquè a la porta del despatx l'esperava la dona amb els nens i les maletes preparades per marxar cap a la casa de Pals, a la masia de la Cerdanya o al creuer per les illes del Carib.

Aneu a cagar!

dimarts, 7 de juliol del 2009

Petit diccionari cosmopolita-català / català-cosmopolita


Sóc ciutadà del món, ah, ah, ah

Per què voleu posar fronteres ara que s'estan treient?: m. f. espanyol

Jo no crec en les banderes: m. f. fatxa

Jo no crec en les fronteres: m. f. fatxa

El nacionalisme es cura viatjant: m. f. 1. nacionalista espanyol | 2. fatxa

Crec en les persones, no en els territoris: m. f. 1. espanyolot | 2. fatxa

Sóc ciutadà del món: m. f. 1. imbècil | 2. fatxa | 3. espanyol | 4. combinació de les tres anteriors

divendres, 3 de juliol del 2009

Menjar amb la boca oberta

Entre la molta gent que odio, que em fot ràbia i que seria capaç d'empalar amb una barra de tiovivo hi ha els que masteguen amb la boca oberta.

Quina manera més asquerosa d'arruinar un bon dinar és que et toqui una paio d'aquests al davant.

Amic que insisteixes a ensenyar-me el menjar quan mastegues:

1. Ja he vist què menges, ho tens al plat. No cal que m'ho ensenyis també dins la teva boca.

2. Si el què vols demostrar és que saps mastegar, pensa que tant se me'n fot. Per mi com si t'empasses les croquetes senceres.

3. Saps els perills que implica menjar així? I si t'hi entra una mosca? o un mosquit tigre? o...

Per això, quan mengis en companyia d'algú, si us plau, fes el fotut favor de tancar la puta boca!


Aquesta noia també menjava amb la boca oberta,
fins que en comptes d'una mosca se li va ficar una polla,
pixelada, això sí.

dimecres, 1 de juliol del 2009

D'aquí, de Barcelona



Si hi ha alguna cosa que em provoca ganes d'agafar l'aparell de ràdio i estampar-lo contra la nevera és la resposta «D'aquí, de Barcelona».

— Hola, d'on truques?
— D'aquí, de Barcelona

Desconec si existeix una convenció no escrita entre els barcelonins perquè cada vegada que truquin a un programa de ràdio diguin «d'aquí» abans del nom de la ciutat. És igual si l'emissora a la que truquen està a Barcelona, a Vinaixa o a Llívia, la resposta sempre és la mateixa «D'aquí, de Barcelona».

De petit fins i tot creia que la ciutat comtal es deia així: D'aquí de Barcelona.

Amb el temps vaig deduir que si hi havia un «d'aquí» per força hi havia d'haver un «d'allà» i jo, com tants d'altres catalans, havíem de ser-ne.

I així és, perquè en la ment de molts barcelonins, els Països Catalans són simplement aquell tros de terra que cal creuar necessàriament per anar a esquiar o anar a la platja. És «allà».

Per això, si algun dia truco a algun programa de ràdio, respondré amb orgull:

— Hola, d'on truques?
D'allà. D'allà fora.

dilluns, 29 de juny del 2009

El puto burka

Mores del món! ja podeu alçar la vostra veu contra la intolerància islamista!

Contra el burka, neix revurka, the reverse burka!



PS: Com veieu aquest ha estat un article ràpid. Però, m'haureu d'admetre que hi sobraven les paraules.

dissabte, 27 de juny del 2009

Tassa, t'estimo


Sí, fins i tot aquesta es pot fer estimar

Us heu preguntat mai quin estrany mecanisme cerebral fa que després d'estar sense evacuar una setmana de vacances, 18 hores de vol interoceànic, tres hores de cotxe des de l'aeroport fins a casa, tot just poses les claus al pany de la porta de casa hagis de llençar les maletes i arrencar a córrer cap a la tassa si no vols cagar-te al rebedor?

PS: Article dedicat a la nostra Comtessa i als seus, ara ja nostres, problemes intestinals.

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails