Sóc esclau del pa amb tomàquet

Com enyoro la cuina catalana!

Amb una pota i una punteta de la cigala ficada al Kazakhstan no tinc més remei que tornar. No és per falta de collons ni de ganes, perquè de bona gana m’estaria tota la vida gratant-me l’ullera del cul sense fotre ni brot, sinó que diverses circumstàncies m’han fet estroncar l’aventura.

El fill de puta del jefe [sí, llegeix aquest blog] m’ha requerit amb urgència tornar a l’empresa. Hi ha oberta una crisi descomunal i la meva presència és imprescindible per sortir del forat.

El molt subnormal s’ha donat compte ara del rol que ocupo a l’empresa. I és que de la cinquantena de dropos que hi treballen, inclòs ell, probablement jo sigui l’únic que sap com funciona tot. De fet, si ara mateix caigués un llamp sobre algun dels treballadors i el fulminés a l’instant, només notaríem la seva absència per la pila de cendra i la intensa olor de carn rostida.

És una de les pegues de ser un «encarregat» de la vella escola.

Un altre motiu són els diners. M’he gastat més del què podia. He estirat més el braç que la màniga i tinc el compte corrent escurat. Perquè en contra del què es pugui pensar, les putes són cares a tot arreu, les que cobren en metàl·lic i les que s’ho fan pagar.

I el viatge què? us preguntareu.

En gran part decebedor. Tret del paisatge i l’idioma, poca cosa diferencia ja un país d’un altre. La globalització —simbolitzada sobretot en el Kentucky Fried Chicken— s’ha anat imposant arreu i la cultura de les aletes de pollastre ocupa les places més cèntriques de qualsevol ciutat del món.

He viscut experiències extraordinàries, he vist paratges increïbles, he fet intercanvis culturals amb més d’una meuca d’arreu del món, però sincerament, de tot el què he vist em quedo amb el què ja tenia quan vaig sortir de casa.

No dic que res del què hagi vist no hagi valgut la pena, però m’he adonat que sóc esclau del pa amb tomàquet, de l’arròs negre, de la ratafia i dels vins del Pla de Bages. I no tenir res d’això a l’abast de la mà suposa una angoixa i un trauma més grans que veure-li la xona a una kazakhstana, amb tan pèl que podries omplir un matalàs.

Això sí, estic content perquè he anat més enllà del què en un principi, malgrat l’acurada planificació i l’objectiu marcat, pensava que arribaria. He vençut els pronòstics més negatius que aventuraven que no passaria de Cadaqués o de la Catalunya Nord.

I ara, assegut a la terrassa d'un bar d'Astana, la capital kazakhstanesa, mentre espero el subnormal que m’ha comprat el cotxe, aprofito per llançar la darrera mirada a tot el què deixo enrere i començo a marcar el telèfon de casa perquè em comencin a posar a taula una bona vianda.

Ara ja només compto les hores que em queden per tornar a la meva —nostra— dolça Catalunya, pàtria del meu cor, i poder-li clavar queixalada a algun saborós conill català. Jo ja tinc l’allioli preparat.