dilluns, 1 d’octubre de 2012

Sorayïsme II

Soraya, la causa de les pol·lucions diürnes

Quan era petit vaig llegir en un Muy Interesante que els testicles produeixen semen constantment. L’article deia que per tal que els collons no s’inflin com dues pilotes de platja, el cos humà ha previst una cosa anomenada  pol·lucions nocturnes, és a dir, que t’aixeques al matí amb el llençol i tots els pèls de la tita encartronats.

Aquestes escorregudes involuntàries passen sobretot a l’adolescència. Quan ets gran, es veu, poc importa que se’t facin grossos els collons, perquè ja hi ha moltes altres coses que te’ls inflen.

No tots els homes han experimentat aquest fenòmen fisiològic, de fet en són una minoria, perquè la majoria es maten a palles abans no es produeix aquest involuntari mecanisme regulador.

Jo, de fet, no recordo haver-me llevat mai amb els pèls de la tita enganxats com si se m’hi hagués vessat un pot de pegamento Imedio al damunt.

Fa uns dies, vaig recordar aquell article del Muy Interesante i, com a bon home de ciència que sóc, vaig decidir comprovar si allò que deia era veritat. Així que durant uns quants dies vaig resoldre deixar reposar la mà dreta i veure què passava.

I s’inflen. A fe de Déu que els collons s’inflen. No tant com per poder-hi seure al damunt, però sí que hom nota un cert increment conforme van passant els dies.

Aquests negritos de l'Àfrica tropical van desmentir
la teoria de les pol·lucions nocturnes
Hom a més, nota un augment de la sensibilitat a tot el què científicament s’anomena la collonada, així com a tot el perímetre de la cigala, fent que accions tant simples com posar-se els calçotets aixequin la bandera de forma immediata.

Donat que passaven els dies i les pol·lucions nocturnes no apareixien, i tot sospitant que aquell article del Muy Interesante tenia la mateixa credibilitat que les històries de «La mujer con vaginas en las orejas» o «Phaeton, el noveno planeta que desapareció en la nada», aquest matí he decidit donar sortida als milions d’espermatozous que s’acumulaven en els meus ous com els japonesos al metro en hora punta.

Així, que provist d’un got de Nocilla —sense Nocilla— mida familiar, he decidit comprovar si els ous se m’han inflat per l’acumulació de semen o bé per les declaracions que aquests darrers dies tots els amics polítics espanyols han dedicat al nostre procés d’alliberament nacional.

No m’han calgut més de dues manxades per comprovar-ho. Ple. Ple a vessar.

Llavors he anat a la cuina i n’he fet un flam.

Flam que aquest vespre portaré a la reunió de l’agrupació local del PP, perquè veient força improbable que algun dia faci realitat el somni de lefar-me a la cara de la Soraya, com a mínim els fatxes locals s’empassaran amb delit la llavor d’un independentista confés.

dimarts, 25 de setembre de 2012

Sorayïsme

Soraya

Hi ha un moment de la vida, a partir de certa edat, en el que la monotonia passa a prendre les regnes del nostre timeline real.

El nostre cicle vital entra en un bucle infinit en el que tots els homes i les dones ens reencarnem en Bill Murray a Punxstawnwey per reviure cada dia el dia anterior, però sense marmota ni l'Andie MacDowell:

Despertador, dutxa, palla, nens al cole, feina (atur), feina (atur), feina (atur), dinar, feina (atur), feina (atur), nens a casa, sopar, tele, tele, tele, dormir, despertador, dutxa...

Amb l’excepció d’algun dissabte escadusser, en el que abans de dormir introduïm una nova seqüència amb l’ajuda de la parella: palla, palla, palla, mamada, mamada, posa’t al damunt, em corro, em corro, em corro, dormir.

És per això que, també a partir de certa edat, eclosiona la necessitat de viure noves experiències que ens facin sortir de la monotonia imperant. És allò que en diuen necessitar sentir-se viu, altrament dit ‘m’avorreixo’.

Així, alguns comencen a anar d’excursió els caps de setmana (‘aquest estiu faré el Camí de Sant Jaume’), a ballar country, es compren un gos o s'apunten al gimnàs o a cursets de cuina, sabó artesanal, scrapbooking*, sabó artesanal, amigurumi** o patchwork.

* No em pregunteu què polles és.
** No us he dit que no preguntéssiu?

Els més aventurers s’atreveixen a tirar-se en parapent, pujar en globus, fer escalada o tenir una aventura amb un altre pare/mare de l’escola dels nens, tan avorrida i monòtona com la seva parella, però amb una altra cara, un altre cony o una altra cigala (o les dues coses a la vegada).

Llavors, la vida continua igual d’avorrida que abans, però això sí, amb obligacions diferents, en la que el sexe del dissabte ha estat substituït pel patchwork o el ball en línia a qualsevol discoteca decadent.

Però encara no hi ha res perdut. Podem ser encara més aventurers i entrar al grup dels que en mirar enrera veuen amb claredat la vida de merda que han viscut i decideixen viure experiències realment vitals.

Res de country, res de fer galetes amb formes d’animals, res d’excursions al Montseny… Sexe dur.

I és aquí on apareix el bondage, el sadomaso, el fetitxisme, l’asfixiofilia, el fisting, les joguines o el follar-se negres o animals. Pràctiques que ens permeten treure l’animal que portem dins (o ficar-ne algun que tinguem fora) i experimentar noves sensacions.

Però hi ha vegades que fins i tot aquestes pràctiques més extremes tampoc aconsegueixen fer-nos sortir del tedi, fer-nos sentir vius i encara necessitem més.

I què hi ha al final del túnel del tedi, preguntareu?

No sé vosaltres, amics, però jo finalment he trobat allò que me la manté i mantindrà dura pels segles dels segles.

I tot ha vingut gràcies a l’empenta d’un poble que ja donava per perdut, gràcies als milers de persones que el passat #onzeS2012 (òjut! hashtag!) (òjut! l'Onze de Setembre s’escriu amb lletres i no amb números, capsigranys) van convulsionar la vida del nostre país i de passada la meva vida sexual i no sexual.

Parlem, amics, del sorayïsme. Perquè no sé a vosaltres, però cada cop que sento la Soraya Sáez de Santamaría amenaçar-nos amb la Constitució em ve una erecció descomunal.

I no puc deixar d’imaginar-me-la agenollada al meu davant, amb les mans lligades a l’esquena, menjant-me els ous amb fruició i amb un vibrador al cul, mentre li crido “toma 23 cm de pacto fiscal! toma independencia! toma estado propio! toma constitución!”.

I ella xala de valent mentre el semen se li escola per la comissura dels llavis i li amara uns mugrons tan durs com les seves amenaces constitucionals.

El Llufa la tiene así.
Se nota que es catalan, me lo ha dado todo;
me ha puesto el culo como la bandera de Japón.

divendres, 20 d’abril de 2012

Vull ser espanyol


Jo també vull anar amb la roja

Envejo la tranquil·litat amb la que viuen els manxecs. Allunyats de qualsevol problema identitari, gaudeixen la vida amb plenitud, amb una plenitud espanyola.

Envejo com s’omplen la boca quan pronuncien la paraula Espanya i l’orgull que senten quan pel món diuen que són espanyols. Aquella satisfacció davant la rojigualda, amb els triomfs de la selección de Puyol i Xavi o amb les cistelles de Pau Gasol. Aquell tatarejar superb de l’himne sense lletra…

Envejo el llevar-se al matí sense conflictes ideològics, sense haver de qüestionar-se la seva identitat dia sí dia també, sense més problemes identitaris que la sobirania del Penyal de Gibraltar.

Aquella admiració per la cabra de la legió, aquell amor paternal per en Felip i l’admiració profunda per la futura reina Letizia.

I maleeixo haver nascut català. I sentir-me’n. I veure com la llengua, la cultura, el país sencer s’escola per l’embornal de les clavegueres d’Espanya, sense que res ni ningú hi pugui fer res.

Perquè aquest país, Catalunya, no té futur. Una classe política i una societat civil claudicant ens mena cap a una inevitable desaparició, en un procés autodestructiu que em genera impotència, neguit, mala llet, tristesa i mal de ventre.

I qui vulgui veure en les darreres mobilitzacions de l’independentisme català un bri d’esperança, que se n’oblidi. No és res més que aquell revifar que el malalt terminal fa pocs dies abans de morir. La metàstasi espanyolista està masa estesa en el nostre organisme com per fer-hi res. Som catalanament morts, però espanyolíssimament vius.

Perquè som catalans, i està en el nostre ADN ser receptors entre les anques de tots els mals de la humanitat i acceptar amb capteniment i un punt de satisfacció com el fal·lus espanyolista ens perfora l’anus un i altre cop.

Per això vull ser espanyol, com els manxecs, com els lleonesos, com els madrilenys. Un més. Un més d’aquella grande y libre, d’aquella Espanya donde nunca se ponía el sol.

Jo també vull gaudir dels triomfs de la roja, vull cridar amb fervor a les curses de Fernando Alonso, vull pintar-me la cara amb dues franges vermelles i una de groga, vull indignar-me amb Argentina i cridar sense complexes viva el Rey!

Amic Rajoy, no em facis patir més, acaba amb nosaltres, assimila’ns, fes la feina que els teus avantpassats no han sabut fer els darrers tres-cents anys. Rajor, fes-me espanyol.

Aquí t’espero, amb les dents netes i els genolls clavats a terra, amb el cul en pompa i les natges ben obertes per sentir tota la teva espanyolitat dins meu.

Vinga, repetiu amb mi:

Viva España! Viva el Rey!

dijous, 23 de febrer de 2012

So long, and thanks for all the fish


Ella també forma part de l'1%

Expliquen els llibres secrets d'història de la política internacional —aquella que detalla les menjades de cigala d’en Tejero al borbó abans del cop d’estat— que en un dels habituals sopars que mantenien Winston Leonard Spencer-Churchill, Iósif Vissariónovitx Djugaixvili —àlies Stalin— i Adolf Hitler, l’anglès va declarar: “el 99% de la gent és imbècil”.

Stalin i Hitler van comprendre ràpidament la rotunditat d’aquella afirmació i van decidir posar-hi remei. Nogensmeny, amb el temps que en Churchill es fumava una capsa de puros van esborrar del mapa prop de 14 milions de persones.

A en Churchill no li va agrada massa aquell excés de zel dels dos companys de sobretaula, pel què va decidir muntar una guerra, coneguda arreu per Segona Guerra Mundial, no pas perquè hi participés tot el món, sinó perquè va saber enredar hàbilment a Franklin D. Roosvelt amb la promesa que si entrava en guerra contra Alemanya li enviaria quatre putes escoceses, que ja sabem que són lletges com el dimoni, però per aquell llavors la mamaven com els àngels.

El resultat de tot plegat van ser entre 50 i 60 milions de persones mortes. Un 3% de la població mundial de l’època, molt lluny encara del 99% de Churchill.

I és que, benvolguts amics, resoldre el problema de la imbecil·litat mundial no és tasca fàcil. Ja ho veieu, ni Churchill, Roosvelt, Hitler, Stalin i Hideki Tojo junts no van ni tan sols apropar-se al percentatge ideal.

Descartada una tercera guerra mundial com a solució, alguns optimistes mal informats mantenen l’esperança que un meteorit de característiques similars al que va acabar amb els grans saures caigui al nostre planeta i provoqui una nova extinció, en aquest cas la nostra.

L’esperança, però, és vana, perquè l’asteroide que més a prop ha passat de la terra els darrers anys ho va fer a 70.000 quilòmetres, que és com dir a prendre pel cul. I el que més s’hi ha apropat al llarg de la història va ser el 2004FU162, que ho va fer a 6.500 quilòmetres, però no era res més que una roca que s’hagués desintegrat en entrar a l’atmosfera.

Les possibilitats que un asteroide com Déu mana faci la feina els propers anys també és escassa. El 2004MN4, de 320 metres, passarà a una distància d’entre 24.000 y 40.000 quilòmetres dels nostres caps el 2034; i el 2036 passarà arran l’Apofis, un bitxo de 120 metres que tot i així ni ens despentinarà.

També podem excloure l’estúpida teoria de la fi del món pronosticada pels maies per aquest 2012. És ben sabut —i empíricament demostrat— que els espanyols van aplicar un ERO definitiu a l’artesà que esculpia el calendari just el dia que cisellava el 21 de desembre i l’home, és clar, no va poder continuar la faraònica tasca. A partir d’aquí, la mateixa ignorància dels espanyols ha fet la resta.

Així què ens queda?

Només l’esperança que aquells qui no pertanyem al 99% (és a dir, l’1% per als que aneu fluixos de números), tampoc no formem part de a la raça humana, sinó que siguem descendents d’alguna civilització extraterrestre que centenars d’anys enrera van escampar la seva llavor en aquest planeta.

Una teoria que pren força quan veiem la superioritat moral, ètica, intel·lectual i sexual que jo mateix tinc davant la majoria de la gent que m’envolta.

Aferrat doncs a aquesta hipòtesi, estic convençut que el dia abans que els imbècils d’aquest planeta trobeu la manera definitiva d’autodestruïr-vos, una immensa nau nodrissa recollirà al privilegiat 1% del que parlava Churchill i llavors, amb veu ferma però un punt condescendent, podré cridar:

“So long, and thanks for all the fish”.


The fish 
Another fish


dimecres, 18 de gener de 2012

"Els beneficis es queden aquí"


La meva llibretera prioritza el tracte personal.

En una entrevista a Vilaweb, el president del Gremi de Llibreters de Catalunya, Antoni Daura, declara sobre l’arribada d’Amazon a l’Estat espanyol: “Jo diria a la gent que miri on es queden els beneficis en cada cas. Si ens compren el llibre a nosaltres, els beneficis es queden aquí; en l'altre cas se'n van a fora, i fan un flac favor no tan solament als llibreters sinó també a l'economia del país.”

Atenció: “Si ens compren el llibre a nosaltres, els beneficis es queden aquí”.

Enlloc analitza, però, perquè molta gent preferim comprar a Amazon abans que a qualsevol llibreria física, ni articula cap altre argument a part d’aquesta mena de patriotisme econòmic de llagrimeta catalana.

Com sempre, el recurs de tocar la butxaca, en aquest cas la seva.

El sector del llibre es troba s’hauria de trobar en plena transformació, la irrupció del llibre electrònic per una banda i l’arribada del gegant Amazon d’una altra, haurien de ser un revulsiu perquè aquest sector es plantegés un canvi necessari que sembla que no hagin assumit ni tampoc tinguin massa ganes de fer-ho.

Amb una mena de mentalitat mercantilista ja no del segle passat, sinó fins i tot de l’anterior, les editorials no s’han adonat que el model de negoci del llibre ha canviat, l’era digital l’ha canviat. En el cas del llibre electrònic, en comptes d’optar per vendre més a un preu més reduït aprofitant els avantatges que ofereixen les tecnologies actuals, continuen preferint vendre poc no vendre res a un preu exhorbitat. Per què sinó un llibre electrònic català val quasi el mateix que en format paper?

Per posar un exemple, el llibre Jo confesso de Jaume Cabré el podem trobar en paper per 25 euros i en format digital per 19. Sis euros de diferència en un producte que elimina les despeses d’impressió, de distribució i tota mena d’intermediaris entre l’editorial i el lector (entre elles el llibreter).

Per sis euros, sincerament, preferixo el volum imprès, que almenys vestirà de cultura els prestatges de casa.


Ens trobem per parlar de literatura.

Però tornem a les llibreries, que al capdavall era el motiu d'aquesta vomitada.

Fa molts anys, al meu poble hi havia una petita llibreria a la que podies entrar sense tenir cap idea al cap sobre què comprar i, en canvi, sortir amb un parell de llibres a la mà que de ben segur t’agradarien. Perquè la llibretera coneixia els llibres i et coneixia a tu, sabia els teus gustos, què et podia agradar i què no i, només veure’t entrar ja tenia a punt les seves recomanacions: “Pere, mira’t aquests que t’encantaran”, “M’ha arribat aquest llibre que l’estava guardant per tu…”.

I segurament sempre acabava gastant més del què en principi havia previst. Però gastant bé. “I si el comences i veus que no t’agrada me’l tornes, que en buscarem un altre” afegia alguna vegada per fer-ho tot més rodó.

Aquella entranyable llibreria va tancar per jubilació de la llibretera i amb ella, malauradament, va morir el model de llibreria de tracte personal i d’ofici, de molt ofici.

Les llibreries que avui sobreviuen són amplis espais carregats de milers de llibres a les prestatgeries on pots entrar, passejar-t’hi i remenar el què vulguis, però a la vegada també plantar-te al mig com un estaquirot durant deu minuts sense que ningú no et digui ni ase ni bèstia.

No tingueu por que cap d’aquells dependents (perquè ja no són llibreters, sinó simplement dependents) vingui a preguntar-te què vols, ni molt menys a recomanar-te res, concentrats a perdre el temps i els clients fent aneu a saber què rera el mostrador.

Si teniu sort, pot ser que algú vingui i us pregunti si necessiteu res. Davant aquella sorprenent llum d’esperança, direu “busco algun llibre, una novel·la potser”. I llavors molt educadament us diran “ah! les novel·les estan allà”. Estan allà, com si jo no sabés llegir els cartellets que hi ha a les prestatgeries.

Si encara vaig a la llibreria és per buscar el consell del llibreter, la tertúlia afable, el tracte personal, la recomanació d’algú que teòricament entén de llibres i de literatura, i no pas una versió cultural d’un supermercat.

Perquè per buscar un llibre pel meu compte ja tinc Amazon, que a més ven més barat, no em cal desplaçar-me enlloc i en un parell de dies me’l planta a la porta de casa.

Però no, la resposta del sr. Daura a tot això és: “compreu-nos a nosaltres, perquè els diners es quedaran a casa”.

Així de real, així de trist.


PS. Rescato un article de l’escriptor Juan Gómez-Jurado, ara fa un any just, sobre el tema.

dilluns, 16 de gener de 2012

Mozos


Per protestar contra en Mas, aquesta mossa, en canvi,
només utilitzarà el francès.

De la nit al dia, com aquell qui no vol la cosa, tot el prestigi d’un cos se n’ha anat a prendre pel cul. I no em refereixo al de Fraga Iribarne, que de prestigi no n’ha tingut mai encara que fins i tot el nostre amic Duran i Lleida li llepi la tita en descomposició.

Parlo dels Mossos d’Esquadra. Fills de puta tots.

Tot i el què deien els càntics de la nostra joventut, “militars i policia, la mateixa porqueria”, ningú no pot negar que els Mossos sempre han gaudit d’una certa reputació al nostre país. O si voleu dir-ho d’una altra manera, no han generat mai un rebuig tan gran com el que provocaven altres cossos a Catalunya, com la Guarra Civil o la Policia Nazional, per continuar utilitzant l’argot de l’època.

Perquè si bé els Mossos no deixen de ser una policia com qualsevol altra, amb les atribucions corresponents i les inherents actuacions qüestionables al fet de ser policia, hem de reconèixer que també tenien una pàtina de simpatia que no tenien els altres. Simplement pel fet de ser catalans. Perquè així som els catalans, ens posen la senyera a qualsevol merda i se’ns cau la llagrimeta.

Coi, si fins i tot les mosses semblaven més melesfo que les altres polis!

Però tot això, amics, s’ha fos en un instant.

En el precís instant que els sindicats de policies van decidir pressionar al Govern dels Miyors deixant d’utilitzat la llengua del país.

En el precís instant que 400 mossos rebien al president Mas amb banderes espanyoles i cantant el Viva España.

Just en aquests moments, tot allò de bo que (encara) podíem veure en els Mossos se n’ha anat a prendre pel cul i ha enfonsat el prestigi d’aquesta institució per sota del que li pogués quedar als grisos (he dit grisos?) i als picoletus.

Això sí, hauran aconseguit entrar en temps récord en tots els llibres de màrqueting del món, perquè mai abans cap col·lectiu havia enfonsat la seva imatge tan ràpidament com ha fet aquesta xusma fins avui coneguda com a policia nacional catalana.

I ara sí, ja podem recuperar allò de “de azul, verde o marrón un cabrón es un cabrón. I en castellà, no fos cas que en català no ens entenguessin.

La Policia Nacional Catalana

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails