Un Nadal extraordinari

Aquí em teniu, amb la dona, els nens i la veïna de les mamades, preparats per a rebre el Nadal.

Introducció: Disculpeu-me en aquesta ocasió la prosa decadent, però encara arrossego una ressaca descomunal des de diumenge i he cregut adient sacrificar l'estil en favor del relat.

S’han acabat les festes de Nadal i, tot esperant el què pugui passar per Cap d’Any, puc dir que el balanç ha estat extraordinari. I és que a casa vivim aquests dies amb intensitat.

Tot comença el dia 24 de desembre, quan tota la família ens reunim a casa els avis, un mas perdut enmig de la Cerdanya amb desenes d’hectàrees que algun dia haurem de requalificar en sòl industrial.

Avis, fills, néts, besnéts, joves, sogres, gendres, marits, dones, cosins, tietes i l’oncle conco. En total 62 éssers assedegats de festa. Poca broma.

La festa comença a la tarda, amb la matança del porc. En un clos deixem anar un parell de garrins i els nanos els persegueixen fins que els aclofen a cops de roc. Fa goig de veure, l’home contra la bèstia. I la cara de felicitat dels nens quan veuen com els porcs cauen estesos al mig de l’herba no es paga amb diners.

No cal ni dir que els grans ens ho mirem amb enveja, però aquesta és una tradició que reservem als més petits. Nosaltres ens hem de conformar amb les habituals pràctiques de tir amb les escopetes de caça amb els quatre cabrits que ens menjarem la mateixa nit. Però com que els lliguem perquè la carn no perdi la tendresa, ja no fa tanta gràcia.

Cap a les 9 del vespre comença el sopar, a l’antic estable on teníem els cavalls, ara reconvertit en gran saló que, després, es transforma en dormitori per a tota la família.

La festa ja us la podeu imaginar, menjar i beure com cabrons, acudits verds, rots, pets i algun coma etílic prematur d’algú amb poca resistència a la ratafia i a l’aiguanaf.

Cap a les 12, missa del gall. Mentres les dones enfilen cap a l’església, els homes ens apropem al puticlub de Bellver. Més ratafia, més aiguanaf, algun gotet d’aiguardent, i algú que sempre aconsegueix enclotar-la de franc.

El dia de Nadal no difereix massa al que passen la majoria de catalans. Llevar-se tard (els homes, perquè les dones han d’acabar el dinar) i fer cagar el tió. Un gran tronc que un parell de setmanes abans hem anat a buscar al bosc i que n’Evarist, un cosí solter que va estudiar Belles Arts i que amb 48 anys encara no ha tastat dona (pel què tots sospitem que és maricón), s’ha encarregat d’abillar.

Escudella de galets, carn d’olla, rostit, gambes a la planxa, torrons, cafès, copa i puro i a fer la migdiada, a veure si amb sort cau alguna mamadeta abans de caure mort al llit.

De nou, a la nit sopar. Aquest el cuinem els homes, que les dones mereixen un descans. Una bona brasa i a coure butifarres, careta de porc, cansalada, xai (si en va sobrar la nit abans), llonzes i costelles. Tot acompanyat amb fesols de Santa Pau, el vi que encara fa l'avi, garnatxa de l'Empordà i licors de tota mena.

I després, el ball. El meu germà, en Claudi, que de jove va ser disc-jockey s’encarrega de la música (dels ’70 i dels ’80) i, és clar, la festa és assegurada.

Tot acaba cap a les quatre o les cinc de la matinada, quan els que encara resistim, sortim a l’era de davant del mas i cantem a cor América de Nino Bravo abans d’anar a dormir. No sé perquè, però així ho hem fet tota la vida.

I per Sant Esteve, com diu la dita, cadascú a casa seva. Perquè tampoc és qüestió de trencar-ho tot per Nadal, que la nit de Cap d’Any ens tornem a trobar i convé reservar les forces.

Així doncs, bones festes a tots amables lectors.