Emborratxa’t en català

La ressaca catalana, la millor del món

Tots aquells que seguiu aquest blog des de fa un cert temps us haureu adonat de dues coses: 1. M’agrada menjar, 2. m’agrada beure i 3. sóc un ferm defensor dels productes de la terra. Sí, d’acord, són tres coses en comptes de dues, però em feia mandra fer córrer el cursor per esmenar-ho.

En contra del què podria semblar, la meva defensa dels productes nostrats no té res a veure amb cap qüestió ideològica, ni nacional. Ni política. És una puta evidència: el menjar i el beure català són els millors del món. Punt i ratlla. I el que no pensi el mateix és un solemne imbècil.

Del menjar ja n’he parlat abastament, però si encara dubteu de les bondats de la cuina catalana, siusplau, llegiu en veu alta i a poc a poc: pa amb tomàquet, allioli, vedella amb bolets, arròs amb fesols i naps, fricandó, bacallà amb samfaina, olla de magre, trinxat, esqueixada, coques de recapte, civet de senglar, llom ofegat amb bolets, cargols, platillo de peus de xai amb pèsols, cargols a la llauna, fideuà, salmorra...

Quina salivera, no? I és que a l’hora de cuinar, els Països Catalans som els putos amos i no tenim competència.

Algú em podrà dir que al País Basc i a Galícia també es menja bé, que a Andalusia hi ha bona cuina. I jo li respondré amablement i amb molt criteri gastronòmic: «Vine i xarrupa’m l’ullera que hi tinc sobres del dinar». Perquè això només demostra que quant a cuina, aquest algú és un podrit analfabet.

I què hi ha del beure? Doncs tres quarts del mateix, amics meus. Els beuratges de la nostra maltractada terra mereixerien tenir un monument d’homenatge a la plaça major de tots i cadascun dels pobles que van de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

I quan parlo de beure no em refereixo només a la sobrevalorada Aigua de València o als ara tan alabats vins del Priorat, sinó a tots els vins, destil·lats, licors i combinats amb denominació d’origen catalana. Repeteixo, a tots.

Parlo dels bons caldos del Pla de Bages i de la Terra Alta, del xampany (sí, xampany) del Penedès, de la garnatxa de l’Empordà, de la ratafia de la Garrotxa (Russet, evidentment), del gin menorquí, del cafè-licor de l’Alcoià i del Comtat, de les herbes eivissenques, del palo mallorquí, de l’aiguardent de la Val d’Aran, de l’aiguanaf de Sant Quirze de Besora, dels aromes de la Segarra (i dels de de Montserrat), de les calderines Flors del Remei, del vermut Yzaguirre del Morell, de l’herber de la Vall d’Albaida, de la cassalla de La Safor, de la murtra de l’Alguer...

Parlo també dels combinats. No dels cubalibres, ni dels mojitos, ni d’altres merdes d’importació que acostumeu a demanar a qualsevol barra. Parlo del mau-mau, del burret i de la mentideta, de la pomada, de la mamadeta, de l’aigua de la Torre, de la barreja de Patum, del xiflis i de la pallofa, del rebentat, del masclet, del canari i la castanyeta...

Per això, quan veig algú que presumeix de beure malibú amb pinya, vodka amb llimona, jb amb cola, cointreau amb llima o qualsevol d’aquestes merdes que anomenen cocktails, em recorre el cos un sentiment de tristesa tan gran que enviaria els maulets del general Basset a rebentar tota aquesta botiflerada alcohòlica.

Perquè com veieu, no hi ha res comparable a emborratxar-se en català, ni cap raó que ens excusi de fer-ho.

I és que la millor cuina del món, havia de tenir sens dubte les millors begudes del planeta.