Menjar figues

A finals d'estiu és a millor època

Sempre he cregut que quan hom és ben fel·lat té el deure de correspondre.

Per això, jo que em considero una persona justa i generosa, sempre que he rebut un bon tracte m’ha agradat respondre-hi baixant a la font. I no només per ella, sinó perquè descobrir amb la llengua i els llavis els racons més íntims d’una dona i fer possible que es retorci de plaer és una experiència sempre enriquidora i sorprenent.

Però no és una tasca fàcil. Si la ment de les dones ja és d’una gran complexitat, imagineu-vos-en el cony. Hi ha homes que diuen que n’hi ha prou amb una bona tècnica per aconseguir que una dona arribi al clímax. Però s’equivoquen. No es tracta de baixar a l’abeurador a llepar com qui escura un plat de sopa. És art, experiència, habilitat, generositat i saber estar amatent a les reaccions. Perquè cada dona requereix d’atencions diferents i allò que val per a una no val per a la següent.

Hi ha dones que volen sentir l’alè càlid i la la humitat dels llavis sobre el clítoris, suaument, com qui hi passa de puntetes. N’hi ha que demanen més passió, i n’hi ha fins i tot que volen sentir-hi el frec de les dents. N’hi ha de viscerals, que volen ser posseïdes per un frenetisme de llepades amb la mateixa passió que qui es menja un tall de síndria amb cinc segons.

N’hi ha que requereixen tota l’atenció en un sol punt i n’hi ha que volen que ho abarquis tot d’una volada.

També hi ha la dona que gaudeix sentint la llengua a dins. I la que la vol tan endins que només Gene Simmons seria capaç de complaure-la.

Hi ha la que vol que acompanyis la feina amb un dit i la que en vol dos. I tres. Hi ha la que s’estira en el llit, receptiva, i la que necessita cavalcar-te la boca.

Hi ha la que...

En tots els casos, però, no hi ha millor recompensa que veure com acaba amb les cames tremoloses al voltant del teu coll, exausta com si hagués corregut una marató i amb aquella mirada i aquell mig somriure d’agraïment impossible de descriure.

Per això no entenc la dona que —bo i neta*—, en veure com la teva boca abandona els seus llavis en direcció als altres, un cop superat els pits i encarat l’estómac, t’agafa el cap amb les dues mans i et diu «no, això no».

Què els passa pel cap? Per què aquesta renúncia a una experiència tan vital i plaent com aquesta?


* Sento trencar l’encant, però això m’ha fet recordar l’acudit de la gitana que seia espaterrada al carrer menjant un tall de meló i una veïna li deia: «Maria, cierra las piernas que se te ve todo». «Sí hombre, y que se me vayan las moscas al melón».