La gent que parla fluixet

Al llarg de la vida m’he anat trobant amb tot tipus de persones. Baixes, altes, primes, esveltes, botorudes, grasses. Morenes, calbes, rosses, pèl-roges, canoses. Curtes de vista, coixes, geperudes, atlètiques, musculoses, camacurtes.

Així a simple vista, per les seves característiques físiques sempre m’ha estat impossible endevinar-ne el caràcter, més aviat m’acostumo a equivocar en jutjar-los per l’aspecte físic.

Quan em presenten un coix, gras i calb, tot fa pensar que serà un paio simpàtic i alegre, però pot ser molt bé que sigui un perfecte imbècil.

O, a priori, una jove rossa, alta i esvelta fa tota la fila que serà antipàtica i estirada, i en canvi cinc minuts més tard m’està explicant acudits mentres me la xupa sota la taula del despatx.

Així doncs, al contrari del què diuen els tòpics no hi ha cap norma escrita que relacioni de forma empírica característiques físiques amb caràcter.

Cap?

Hi ha una excepció. La gent que parla fluixet.

És gent que parla amb un fil de veu, com xiuxiuejant, com si t’estiguessin parlant tota l’estona a l’orella, de forma tènue i apagada. Amb un to de veu monòton, sense alteracions ni en la cadència ni en el volum.

Gent que d'entrada fa cara de ser educada i amable, tranquil·la i pacient, amb aquella veueta sense estridències.

Però aquesta gent, amics meus, és una autèntica filla de puta. La gent que parla fluixet.

Fugiu-ne.