Copagament

La Noèlia m'ha demanat que li faci la visita ginecològica

per estalviar-se l'euro sanitari.

El català és un ésser acostumat a combregar amb rodes de molí, expressió molt nostrada i eufemística que ve a voler dir que estem avesats a empassar-nos-ho tot per la via rectal i sense vaselina.

Ja fa temps que els nostres indsignes representants institucionals, aplegats sota la denominació “dels millors”, estan marejant la perdiu amb el tema del copagament sanitari. Això és, fer-nos pagar al voltant d’un euro per visita al metge de capçalera, allò que ara se’n diu CAP i que aviat en diran RES.

No entraré a debatre si la mesura, que teòricament persegueix aportar entre 60 i 70 milions d’euros més al Govern reduir l’abús que molts usuaris fan del sistema sanitari català, és bona o no. Tot i que en la meva humil opinió tinc clar que una part del problema es resoldria si molts dels avis que van a passar el matí al CAP —en comptes d’anar a mirar obres o d’anar a revisar la seva llibreta d’estalvis al banc— sortissin amb la recepta del cementiri a la butxaca i l’etiqueta de la morgue penjant del dit gros del peu.

El què vull denunciar ara i aquí és el terme: ‘Copagament’.

‘Copagament’ és una paraula que ni el DIEC recull, però de la que és fàcil deduir-ne el significat. “Fàcil”, és clar, si vas fer el BUP abans del 1990, quan la llengua encara tenia alguna importància en la docència.

Vegem-ho: ‘Copagar’ està formada pel prefix ‘co-‘, que significa ‘ensems amb’, ‘en comú’, i pel verb ‘pagar’, que significa donar els diners que val (una cosa que compres, que reps, etc.).

És a dir, simplificant-ho perquè les vostres mediocres ments ho entenguin, “pagar a mitges”.

Per tant, el què el conseller monosil·làbic del ram ens proposa és “pagar a mitges la sanitat”. Una idea, podríem pensar, a priori justa i necessària. Si jo utilitzo un servei, és quasi un acte de justícia divina que contribueixi a pagar-lo, la Generalitat una part i jo l’altra. Què hi podem objectar?

El què oblida el conseller convers adalil de la sanitat privada, és que els diners que copaga la Generalitat també han sortit de la meva butxaca, de la mateixa de la que ara em vol treure un euro més. Amb el què el copagament es converteix realment en un repagament, és a dir, pagar dues vegades pel mateix servei.

I és que en d’altres coses no seran els millors, però en intentar-nos fer passar bou per bèstia grossa (el què pels barcelonins seria “enganyar-nos com xinos”) són uns veritables artistes.