Catalunya suTnormal

Típica electora catalana oferint el seu cul
mentre pensa si votar  en Duran, al PSC o al PP.

Després de la brillant inside joke del cap de setmana, incompresa per alguns, rebuda amb entusiasme per d’altres, però que en tot cas m’ha proporcionat no menys de 12 promeses de relacions sexuals a canvi de continuar amb les meves activitats blocaires —5 anotades a la columna del DEBE i 7 a la de l’HABER—, passem a coses serioses i tornem a la càrrega.

Al marge de ser el paradigma del sistema democràtic, unes eleccions no tenen massa més res d’interessant. Arriba el dia, votes i l’endemà tot continua més o menys igual, però probablement pitjor que el dia abans. I així, qui dies passa anys empeny sense donar-hi massa voltes.

Hom, però, no valora prou les conclusions que podem extreure d’un exaustiu anàlisi postelectoral i que ens permet radriografiar el país que tenim més enllà de saber si la població del territori subjecte de les urnes és de dretes o d’esquerres, quin compromís nacional té, i totes aquestes collonades que fonamentalment no interessen a ningú.

Per exemple, em consta que a Catalunya no existeix un cens de subnormals. Una eina que, al costat del de maricons, seria força útil i pràctica per al devenir de la nostra nació, i mai no prou agraïda per les empreses de selecció de personal.

Per no existir no existeixen ni estadístiques. Proveu-ho. Busqueu al google “índex estadístic de subnormals a Catalunya” i veureu com els resultats són tan escarransits com la meva vida sexual, amb el permís del Senyor Gerent.

Doncs bé, aquí és on les eleccions vénen al nostre ajut.

Si analitzem els resultats de les darreres eleccions a las Cortes Generales veurem que amb unes poques sumes tindrem un percentatge força exacte de la subnormalitat catalana. I quan dic catalana em refereixo al Principat; no per una qüestió de principis, sinó perquè la meva mandra per sumar tants números supera de bon tros el meu patriotisme. I d’altra banda, tampoc no cal ser massa viu per concloure que el 99% dels valencians i el 95% dels balears se situen sota la franja del borderline. Molt per sota.

Així doncs, mirem què ha passat al Principat.

Per una banda tenim els subnormals fixes a cada contesa electoral: els votants d’ICV-EUiA. Uns individus tan profunds que continuarien votant aquesta formació encara que en Joan Saura i en Joan Herrera pugessin damunt d’una taula amb el cos pintat de purpurina i cridessin “Visca el capital! mori Marx!” mentre fan el trenet. En total, 279.599 persones.

Després tenim els votants del PSC i del PP. 1.636.125 persones amb el nivell intel·lectual d’un llimac esguerrat i amb la consciència nacional tant difosament espanyola com la Lola Flores. Perquè realment cal ser un dat pel cul sense fons per viure a Catalunya i a hores d’ara continuar votant partits ja no d’obediència espanyola, sinó espanyolistes amb tots els ets i uts.

També hi sumarem els nuls. Ja sigui els de l’estelada, els de l’Escribà de Balaguer, els de la màscara de la Warner, els del paper de wàter amb caca o els que després de 30 anys de conteses electorals encara no han après a ficar un paper dins d’un sobre sense equivocar-se. Downies street tots.

Al mateix sac hi ficarem els que voten partidets de pa sucat amb oli. Gent amb tanta bona voluntat i bona fe, com manca de criteri i sentit comú. Perquè convindreu amb mi que cal patir algun tipus de deficiència intel·lectual congènita per votar un partit com el PUM+J, per exemple (sí, existeix, i l’han votat 362 animalons).

Fent números grossos, entre nuls i nul·litats en tindríem uns 200.000. I amb tot això ja portem 2.115.724 al sac del cens dels catalans curts de gambals.

Si heu estat prou alerta, haureu vist que ens hem deixat un gruix important d’electors. Efectivament, els votants de Convergència i Unió.

Ningú no dubta que en Mas votaria sí en un referèndum si no es fes, que en Felip Puig practica bondage vestit amb l’estelada i que l’Oriol Mas es deixaria créixer dues patilles més per tenir les quatre barres a la cara. Però… i en Duran?

Qui amb dos dits de seny, amb un sentiment de catalanitat conscient, amb una estima confesa per la pàtria, pot votar en Duran i Lleida, àlies Lo Pelat de la Franja, àlies en Pepito de la Sinda, àlies el ministre-wannabe.

Les males llengües diuen que per demostrar la seva catalanitat davant en Vila Abadal, en Duran i Lleida va anar a tatuar-se “Independència per Catalunya” a la cigala, però com que el text era massa llarg i no li cabia va decidir tatuar-se finalment un “Viva España” que va acabar sent un “Viva Españ” per qüestions de llargades, o més aviat curtades.

Podem ser crítics, acrítics i diacrítics amb els quatre-cents cinquanta set mil partits que conformen l’univers independentista, d’altra banda més que votants. Podem deixar de votar-ne uns per votar-ne uns altres, o fins i tot fotre’ns la papereta al cul i alimentar així el sac dels subnormals abstencionistes. Però com algú que es consideri ja no independentista, ja no catalanista, sinó simplement català pot votar en Duran i Lleida? Ni que ens prometés deixar de tocar la bateria si ho fem!

Un senyor que ja en plena campanya va dir adéu a un “pacte fiscal” que de fet ja era més foc d'encenalls que altra cosa. Que va proposar un govern de concentració “nacional” (de la seva nació) amb ell de ministre conciliador… Un senyor que el més a prop que ha estat de la catalanitat va ser quan va intentar infiltrar-se als vestidors de l’Escolania de Montserrat!

Doncs bé, un milió més de subnormals.

I tots aquests sumats als que van decidir abstenir-se fan un total de gairebé 5.000.000 de subnormals amb dret a vot.

Amics, no sé si Catalunya arribarà a ser mai res. Però el què queda clar de tot plegat és que si ens en volem sortir, abans ens haurem de treure l’enorme cigala que tenim encastada entre les natges i que a cada entomada ens malmet el cervell.

GORA JO!