dimarts, 12 de gener del 2010

Coses que enyores


L'enyorança del pet

La ment dels éssers humans és complexa. La de les dones encara més. Però aquest no és un article per parlar de la diferència de genère. Aquest és un article romàntic, melancòlic. Fins i tot melangiós, mireu que us dic.

És un article que parla de l’enyor. Però no dels amors perduts, ni de viatges irrepetibles. Ni de jocs d’infantesa, ni de primers petons. És un article que parla de l’enyorança d’aquelles coses que ens fan ser persones: l’enyor del patiment quotidià.

Sentim enyorança del singlot
Aquell singlot tenaç i persistent, a voltes ridícul i a voltes molest. Que us interromp la parla, que provoca a rialla dels que us envolten, que us talla la respiració. Però de cop se’n va i us envaeix una buidesa inexplicable. Estaríeu fins i tot disposats a pagar per què tornessin els moviments inspiratoris espasmòdics una estona més, veritat?

Sentim enyorança del pet
No del pet fugaç, ni de la llufa seca. Sinó del pet cuinat amb delit al nostre interior. Aquell pet espès, llarg, sorollós i pudent que expulseu amb força i orgull envaint-ho tot. Aquell pet que, si sou al llit, ens porta a cobrir-nos de cap a peus amb el llençol per gaudir-ne millor.

Sentim enyorança de la cagarada
Però no del cagarro sòlid, cil·líndric, de textura regular. Sinó de la cagarada quasi diarrèica que s’expulsa amb força i esquitxa tots els racons de la tassa i que un cop fora us deixa en un estat de solemne buidor i serenor.

Sentim enyorança de l’extremitat dormida
Aquell formigueig entre dolorós i plaent que sentim a la mà morta quan comença a despertar-se. Aquelles punxadetes que sentim a la planta del peu quan ens aixequem després d’haver-nos passat massa estona asseguts a la tassa del vàter.

Sentim enyorança del moc
Aquell moc verd, viscós, consistent, com una gleva. Que ens obliga a obrir el mocador per observar-lo, orgullosos d’aquella creació que traspua art i ofici, i que seríem capaços —si no ho feu ja— d’ensenyar-lo als que us envolten al crit de: «Mireu, és meu! l’he parit jo, amb aquest nas!».

Per què?
Perquè la ment, amics meus, a part de complexa és sincera, i justa, però per sobre de tot és humana. Per això ens fa tenir enyorança de les coses que, tot i fer-nos patir, ens fan sentir vius.

22 comentaris:

  1. Veus! Jo del moc en sóc tot un artesà! Un mestre d'aixa i tot diria jo!

    ResponElimina
  2. M'ha agradat, especialment el singlot..

    ResponElimina
  3. Anònim = marededéu amb problemes a cal firefox

    ResponElimina
  4. Quan arribes a un vàter i et trobes amb les restes d'una de "frenada" de la persona que l'ha utilitzat abans que tu. Primer et fa una mica de fàstic, però després és molt entretingut netejar aquestes restes amb el teu "chorrito" i, quan s'acaba, arriba la malenconia.

    ResponElimina
  5. I per què tot allò que excretem té el nostre ADN, i viatja pel Món deixant la nostra emprenta. Com els nostres ambaixadors.

    Pel que fa les extremitats adormides, és un clar homenatge a John Rambo i la gent que no es sent les cames, els braços o el cervell.

    ResponElimina
  6. El veig molt sentimental, avui, Pere.

    ResponElimina
  7. És impossible no riure amb vosté, com han dit més amunt, Mestre.

    ResponElimina
  8. Miri, a mi que se m'adormi una cama és de les coses que més ràbia em foten en aquesta vida. No sé com ho patirà l'altra gent, però a mi em fa un mal jesucrístic, i m'obliga a caminar com un puto esguerrat davant els cretins.

    ResponElimina
  9. L'odio fill de puta! Ha aconseguit emocionar-me... fot setmanes que persegueixo els pets omnipresents com un pussilànime. Ja no sé què fer perquè tornin... he provat de menjar mongetes 3 cops al dia, carxofes i enciam per picar i només bec begudes carbonatades per ajudar... i res... VULL QUE TORNIN!!!

    ResponElimina
  10. Ep, que dormir-se la mà és molt fàcil, només t'hi has de seure al damunt. Això ho vaig aprendre de jovenet, ja sap...

    ResponElimina
  11. Osti senyor Llufa, plas, plas, plas...

    M'ha fet caura la llagrimeta, i és que no hi ha més alegria que aquella que es deriva de la correcta evacuació dels nostres orificis anatòmics.

    Per cert, s'ha deixat també la laboriosa feina de netejar-se les orelles amb els palillos de cotonet,... les pesigolletes, el doloret, totalment hipnòtic....

    ResponElimina
  12. Jo del que realment sento anyorança és del combo. Aquell esdeveniment màgic que només passa un cop cada 100 anys, com el cometa Haley Davidson, i que consisteix en una aliteració de singlot, rot i cuesco.

    ResponElimina
  13. No s'oblidi de l'instant previ a l'esternut, aquella sensació orgàsmica, plaent per fugàs, que s'esfuma, veloç, nas en fora.
    A mi també m'agrada el formigueig de les cames adormides.

    Gran post!!!

    ResponElimina
  14. Quanta escatologia junta...jo no faig aquestes coses. Jo pixo colònia.

    ResponElimina
  15. Reverències, reverències i reverències, tanta veritat junta m'ha postrat definitivament als seus peus, i ensumar el regalet interdigital.

    ResponElimina
  16. M'encanten els pets, els rots, i el llenguatge clar, directe i sense vergonyes. Fotem-nos un pet i ensumem-lo tots.

    ResponElimina
  17. Benvolguts visitants mongoloides, 19 comentaris i ningú admet tapar-se amb el llençol per olorar-se els pets?

    Senyor Merdevalista: Sí, efectivament la pell de gallina també s’enyora.

    Planinsky: Agrairem vídeo al iutube de les vostres capacitats.

    Mare de Déu: ës que el singlot és molt fill de puta, però es troba a faltar el cabronàs.

    Remitjó: Molt bona, sr. remitjó. O quan dibuixes amb pixum el teu nom a la neu i a l’última lletra s’acaba el raig...

    Josep: Ah, quantes caques meves hauran anat a explorar nous móns...

    iaiapunkarra: És l’edat amiga meva, és l’edat.

    Srta. Tiquismiquis: Quantes dones m’hauran dit això en abaixar-me els calçotets.

    Valero Sanmartí: És que això s’ha d’experimentar en privat, per exemple llegint una revista durant una hora assegut a la tassa del vàter.

    Dr. Muerte: És que el pet omnipresent... collons, només de recordar-los a mi també se’m cauen les llàgrimes.

    Super Felí: La aventura de la vida, que deia en Rodríguez de la Fuente.

    Sergi: Sé sé, però l’efecte dura tan poc...

    CETINA: Vull dir, vull dir...

    El senyor gerent: Proveu-ho de fer amb la clau del cotxe, l’experiència millora.

    Modgi: El mític combo... existeix? Podríem comptar amb els dits d’una orella els afortunats que han viscut l’experiència del combo.

    req: I sí l’esternut surt amb companyia mocosa, doble sensació!

    Noa literal: Doncs deveu tenir la figa encetada, perquè crec jo que això ha de donar coïssor.

    Delfica: Dona, doncs ja que esteu agenollada... si us ve de gust mató...

    Treure’s la merdeta entre els dits dels peus, també és un dels grans plaers de la vida.

    patxaran: Això és altruïsme. I és que les coses bones de la vida s’han de compartir.

    ResponElimina
  18. Però si ara resulta que sou un poeta! Què feu a l'odisTfera amb aquesta sensibilitat?

    !!!

    ResponElimina

Fes la teva caca

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails