La puta tosseta dels collons

Aquest matí en un bar. Cafè i cigarro. Senyora al costat.

Faig una pipada i exhalo el fum.

De cop, al meu costat, sento: «ehem, ehem». Una tos falsa, forçada, artificial.

Giro el cap i veig la senyora com tus, amb la mà tapant-se la boca i la mirada fixa en els meus ulls: «ehem ehem».

Torno a la posició inicial i reinicio el procés. Pipada i fum enfora.

De nou la tos.

Giro el cap de nou i em torno a topar amb la mirada inquisidora de la senyora.

Situació límit. No és la primera vegada que m’hi trobo. Reacciono.

— Disculpeu, us hauríeu de cuidar aquesta tos. Voleu un caramelet d’eucaliptus?

— Eh? No, és que em molesta el fum.

— Ah, com que no m’heu dit res i us sentia tossir... pensava que estàveu fotuda de la gola.

— ... (silenci)

— Mireu, la propera vegada que us molesti el fum, teniu tres opcions:

1) Aneu a un bar de no fumadors, on segur que no us molesta ningú.

2) Canvieu-vos de lloc, que la barra és molt llarga i jo ja hi era —fumant— quan heu arribat.

3) Si cap de les dues primeres opcions és possible. Feu el fotut favor de dir-m’ho a la cara. I amb paraules. No sóc un gosset que reacciona a estímuls onomatopeics i sóc molt dolent interpretant indirectes. De fet, em foten puta ràbia. I em sembla que tots dos ja som prou grandets com per anar jugant a la tosseta dels nassos i som prou persones com per poder parlar les coses. Jo o apagaré el cigarro o tiraré el fum cap a una altra banda, i problema resolt.

Senyora en silenci. Cambrer en silenci. Senyor del meu costat, fumador, amb mirada còmplice.

Continuo fumant com si res.

A cagar!