Coses que enyores

L'enyorança del pet

La ment dels éssers humans és complexa. La de les dones encara més. Però aquest no és un article per parlar de la diferència de genère. Aquest és un article romàntic, melancòlic. Fins i tot melangiós, mireu que us dic.

És un article que parla de l’enyor. Però no dels amors perduts, ni de viatges irrepetibles. Ni de jocs d’infantesa, ni de primers petons. És un article que parla de l’enyorança d’aquelles coses que ens fan ser persones: l’enyor del patiment quotidià.

Sentim enyorança del singlot
Aquell singlot tenaç i persistent, a voltes ridícul i a voltes molest. Que us interromp la parla, que provoca a rialla dels que us envolten, que us talla la respiració. Però de cop se’n va i us envaeix una buidesa inexplicable. Estaríeu fins i tot disposats a pagar per què tornessin els moviments inspiratoris espasmòdics una estona més, veritat?

Sentim enyorança del pet
No del pet fugaç, ni de la llufa seca. Sinó del pet cuinat amb delit al nostre interior. Aquell pet espès, llarg, sorollós i pudent que expulseu amb força i orgull envaint-ho tot. Aquell pet que, si sou al llit, ens porta a cobrir-nos de cap a peus amb el llençol per gaudir-ne millor.

Sentim enyorança de la cagarada
Però no del cagarro sòlid, cil·líndric, de textura regular. Sinó de la cagarada quasi diarrèica que s’expulsa amb força i esquitxa tots els racons de la tassa i que un cop fora us deixa en un estat de solemne buidor i serenor.

Sentim enyorança de l’extremitat dormida
Aquell formigueig entre dolorós i plaent que sentim a la mà morta quan comença a despertar-se. Aquelles punxadetes que sentim a la planta del peu quan ens aixequem després d’haver-nos passat massa estona asseguts a la tassa del vàter.

Sentim enyorança del moc
Aquell moc verd, viscós, consistent, com una gleva. Que ens obliga a obrir el mocador per observar-lo, orgullosos d’aquella creació que traspua art i ofici, i que seríem capaços —si no ho feu ja— d’ensenyar-lo als que us envolten al crit de: «Mireu, és meu! l’he parit jo, amb aquest nas!».

Per què?
Perquè la ment, amics meus, a part de complexa és sincera, i justa, però per sobre de tot és humana. Per això ens fa tenir enyorança de les coses que, tot i fer-nos patir, ens fan sentir vius.