Sorayïsme

Soraya

Hi ha un moment de la vida, a partir de certa edat, en el que la monotonia passa a prendre les regnes del nostre timeline real.

El nostre cicle vital entra en un bucle infinit en el que tots els homes i les dones ens reencarnem en Bill Murray a Punxstawnwey per reviure cada dia el dia anterior, però sense marmota ni l'Andie MacDowell:

Despertador, dutxa, palla, nens al cole, feina (atur), feina (atur), feina (atur), dinar, feina (atur), feina (atur), nens a casa, sopar, tele, tele, tele, dormir, despertador, dutxa...

Amb l’excepció d’algun dissabte escadusser, en el que abans de dormir introduïm una nova seqüència amb l’ajuda de la parella: palla, palla, palla, mamada, mamada, posa’t al damunt, em corro, em corro, em corro, dormir.

És per això que, també a partir de certa edat, eclosiona la necessitat de viure noves experiències que ens facin sortir de la monotonia imperant. És allò que en diuen necessitar sentir-se viu, altrament dit ‘m’avorreixo’.

Així, alguns comencen a anar d’excursió els caps de setmana (‘aquest estiu faré el Camí de Sant Jaume’), a ballar country, es compren un gos o s'apunten al gimnàs o a cursets de cuina, sabó artesanal, scrapbooking*, sabó artesanal, amigurumi** o patchwork.

* No em pregunteu què polles és.
** No us he dit que no preguntéssiu?

Els més aventurers s’atreveixen a tirar-se en parapent, pujar en globus, fer escalada o tenir una aventura amb un altre pare/mare de l’escola dels nens, tan avorrida i monòtona com la seva parella, però amb una altra cara, un altre cony o una altra cigala (o les dues coses a la vegada).

Llavors, la vida continua igual d’avorrida que abans, però això sí, amb obligacions diferents, en la que el sexe del dissabte ha estat substituït pel patchwork o el ball en línia a qualsevol discoteca decadent.

Però encara no hi ha res perdut. Podem ser encara més aventurers i entrar al grup dels que en mirar enrera veuen amb claredat la vida de merda que han viscut i decideixen viure experiències realment vitals.

Res de country, res de fer galetes amb formes d’animals, res d’excursions al Montseny… Sexe dur.

I és aquí on apareix el bondage, el sadomaso, el fetitxisme, l’asfixiofilia, el fisting, les joguines o el follar-se negres o animals. Pràctiques que ens permeten treure l’animal que portem dins (o ficar-ne algun que tinguem fora) i experimentar noves sensacions.

Però hi ha vegades que fins i tot aquestes pràctiques més extremes tampoc aconsegueixen fer-nos sortir del tedi, fer-nos sentir vius i encara necessitem més.

I què hi ha al final del túnel del tedi, preguntareu?

No sé vosaltres, amics, però jo finalment he trobat allò que me la manté i mantindrà dura pels segles dels segles.

I tot ha vingut gràcies a l’empenta d’un poble que ja donava per perdut, gràcies als milers de persones que el passat #onzeS2012 (òjut! hashtag!) (òjut! l'Onze de Setembre s’escriu amb lletres i no amb números, capsigranys) van convulsionar la vida del nostre país i de passada la meva vida sexual i no sexual.

Parlem, amics, del sorayïsme. Perquè no sé a vosaltres, però cada cop que sento la Soraya Sáez de Santamaría amenaçar-nos amb la Constitució em ve una erecció descomunal.

I no puc deixar d’imaginar-me-la agenollada al meu davant, amb les mans lligades a l’esquena, menjant-me els ous amb fruició i amb un vibrador al cul, mentre li crido “toma 23 cm de pacto fiscal! toma independencia! toma estado propio! toma constitución!”.

I ella xala de valent mentre el semen se li escola per la comissura dels llavis i li amara uns mugrons tan durs com les seves amenaces constitucionals.

El Llufa la tiene así.
Se nota que es catalan, me lo ha dado todo;
me ha puesto el culo como la bandera de Japón.