Vull ser espanyol

Jo també vull anar amb la roja

Envejo la tranquil·litat amb la que viuen els manxecs. Allunyats de qualsevol problema identitari, gaudeixen la vida amb plenitud, amb una plenitud espanyola.

Envejo com s’omplen la boca quan pronuncien la paraula Espanya i l’orgull que senten quan pel món diuen que són espanyols. Aquella satisfacció davant la rojigualda, amb els triomfs de la selección de Puyol i Xavi o amb les cistelles de Pau Gasol. Aquell tatarejar superb de l’himne sense lletra…

Envejo el llevar-se al matí sense conflictes ideològics, sense haver de qüestionar-se la seva identitat dia sí dia també, sense més problemes identitaris que la sobirania del Penyal de Gibraltar.

Aquella admiració per la cabra de la legió, aquell amor paternal per en Felip i l’admiració profunda per la futura reina Letizia.

I maleeixo haver nascut català. I sentir-me’n. I veure com la llengua, la cultura, el país sencer s’escola per l’embornal de les clavegueres d’Espanya, sense que res ni ningú hi pugui fer res.

Perquè aquest país, Catalunya, no té futur. Una classe política i una societat civil claudicant ens mena cap a una inevitable desaparició, en un procés autodestructiu que em genera impotència, neguit, mala llet, tristesa i mal de ventre.

I qui vulgui veure en les darreres mobilitzacions de l’independentisme català un bri d’esperança, que se n’oblidi. No és res més que aquell revifar que el malalt terminal fa pocs dies abans de morir. La metàstasi espanyolista està masa estesa en el nostre organisme com per fer-hi res. Som catalanament morts, però espanyolíssimament vius.

Perquè som catalans, i està en el nostre ADN ser receptors entre les anques de tots els mals de la humanitat i acceptar amb capteniment i un punt de satisfacció com el fal·lus espanyolista ens perfora l’anus un i altre cop.

Per això vull ser espanyol, com els manxecs, com els lleonesos, com els madrilenys. Un més. Un més d’aquella grande y libre, d’aquella Espanya donde nunca se ponía el sol.

Jo també vull gaudir dels triomfs de la roja, vull cridar amb fervor a les curses de Fernando Alonso, vull pintar-me la cara amb dues franges vermelles i una de groga, vull indignar-me amb Argentina i cridar sense complexes viva el Rey!

Amic Rajoy, no em facis patir més, acaba amb nosaltres, assimila’ns, fes la feina que els teus avantpassats no han sabut fer els darrers tres-cents anys. Rajor, fes-me espanyol.

Aquí t’espero, amb les dents netes i els genolls clavats a terra, amb el cul en pompa i les natges ben obertes per sentir tota la teva espanyolitat dins meu.

Vinga, repetiu amb mi:

Viva España! Viva el Rey!