So long, and thanks for all the fish

Ella també forma part de l'1%

Expliquen els llibres secrets d'història de la política internacional —aquella que detalla les menjades de cigala d’en Tejero al borbó abans del cop d’estat— que en un dels habituals sopars que mantenien Winston Leonard Spencer-Churchill, Iósif Vissariónovitx Djugaixvili —àlies Stalin— i Adolf Hitler, l’anglès va declarar: “el 99% de la gent és imbècil”.

Stalin i Hitler van comprendre ràpidament la rotunditat d’aquella afirmació i van decidir posar-hi remei. Nogensmeny, amb el temps que en Churchill es fumava una capsa de puros van esborrar del mapa prop de 14 milions de persones.

A en Churchill no li va agrada massa aquell excés de zel dels dos companys de sobretaula, pel què va decidir muntar una guerra, coneguda arreu per Segona Guerra Mundial, no pas perquè hi participés tot el món, sinó perquè va saber enredar hàbilment a Franklin D. Roosvelt amb la promesa que si entrava en guerra contra Alemanya li enviaria quatre putes escoceses, que ja sabem que són lletges com el dimoni, però per aquell llavors la mamaven com els àngels.

El resultat de tot plegat van ser entre 50 i 60 milions de persones mortes. Un 3% de la població mundial de l’època, molt lluny encara del 99% de Churchill.

I és que, benvolguts amics, resoldre el problema de la imbecil·litat mundial no és tasca fàcil. Ja ho veieu, ni Churchill, Roosvelt, Hitler, Stalin i Hideki Tojo junts no van ni tan sols apropar-se al percentatge ideal.

Descartada una tercera guerra mundial com a solució, alguns optimistes mal informats mantenen l’esperança que un meteorit de característiques similars al que va acabar amb els grans saures caigui al nostre planeta i provoqui una nova extinció, en aquest cas la nostra.

L’esperança, però, és vana, perquè l’asteroide que més a prop ha passat de la terra els darrers anys ho va fer a 70.000 quilòmetres, que és com dir a prendre pel cul. I el que més s’hi ha apropat al llarg de la història va ser el 2004FU162, que ho va fer a 6.500 quilòmetres, però no era res més que una roca que s’hagués desintegrat en entrar a l’atmosfera.

Les possibilitats que un asteroide com Déu mana faci la feina els propers anys també és escassa. El 2004MN4, de 320 metres, passarà a una distància d’entre 24.000 y 40.000 quilòmetres dels nostres caps el 2034; i el 2036 passarà arran l’Apofis, un bitxo de 120 metres que tot i així ni ens despentinarà.

També podem excloure l’estúpida teoria de la fi del món pronosticada pels maies per aquest 2012. És ben sabut —i empíricament demostrat— que els espanyols van aplicar un ERO definitiu a l’artesà que esculpia el calendari just el dia que cisellava el 21 de desembre i l’home, és clar, no va poder continuar la faraònica tasca. A partir d’aquí, la mateixa ignorància dels espanyols ha fet la resta.

Així què ens queda?

Només l’esperança que aquells qui no pertanyem al 99% (és a dir, l’1% per als que aneu fluixos de números), tampoc no formem part de a la raça humana, sinó que siguem descendents d’alguna civilització extraterrestre que centenars d’anys enrera van escampar la seva llavor en aquest planeta.

Una teoria que pren força quan veiem la superioritat moral, ètica, intel·lectual i sexual que jo mateix tinc davant la majoria de la gent que m’envolta.

Aferrat doncs a aquesta hipòtesi, estic convençut que el dia abans que els imbècils d’aquest planeta trobeu la manera definitiva d’autodestruïr-vos, una immensa nau nodrissa recollirà al privilegiat 1% del que parlava Churchill i llavors, amb veu ferma però un punt condescendent, podré cridar:

“So long, and thanks for all the fish”.

The fish 

Another fish