Autoservei

No calen paraules

Mai no he amagat que una de les coses que més m’agrada del món és que em mamin la cigala. És còmode, descansat, plaent i, si ella és de les que s’ho empassen, net i polit. En definitiva, l’acte sexual perfecte si tenim en compte que, a més, durant aquesta estona ella no parla.

A més, a priori és un acte que no té massa complicació: obrir la boca, ficar-hi una cigala i  xarrupar.

Si és així, per què hi ha tan poques bones fel·latrius?

Fruit de la meva experiència personal, puc afirmar només una de cada quinze dones que ha baixat a l’abeurador de la meva fava es mereixeria d’un notable en endavant. La resta, si bé han conclòs la feina amb èxit (això és, treure’m la lleterada), s’han limitat a llepar i xarrupar de forma mecànica, sense gràcia, tal com ho faria un pekinès. O pitjor.

I és que, benvolguts amics, totes les dones creuen que xarrupar una titola és senzill.

Doncs no, amigues meves. Mamar una cigala per dur el seu propietari a l’èxtasi més brutal no és tasca fàcil. Cal habilitat, cal mestratge, cal art. I de tot això, no totes les dones en poden presumir.

En el fons, és com fer-se una palla. La majoria d’homes que em llegeixen coincidiran amb mi que les millors palles que han gaudit són les que s’han fet ells mateixos. Abaixar-se als pantalosn, estirar-se al llit, deixar un parell de mocadors de paper a l’abast de la mà, apujar-se la samarreta i deixar-se anar. Hi ha alguna dona que hagi pogut superar aquesta experiència?

És per això que sospito que les millors mamades deuen de ser les que es fa un mateix.

El problema és que si bé per una palla s’arriba amb certa facilitat a la cigala (a no ser que et faltin els braços o les mans), pocs homes poden presumir de poder-hi fer arribar la boca.

Jo mateix, per exemple.

La meva especial configuració anatòmica, sumat a un lleuger sobrepès i a una manca total i absoluta de flexibilitat de l’espina dorsal, m’han impedit sempre gaudir d’aquesta experiència.

I no us penseu que no ho he intentat. Però malgrat haver provat fins i tot de passar per un gimnàs per guanyar elasticitat, la soca de la cigala es manté sempre a uns cinquanta centímetres de la meva boca. Massa lluny, en efecte, per poder-me la encabir tota a la cavitat bucal.

És per això que si mai m’apareix un geni en una làmpada, el primer desig que li demanaré és que me la faci créixer com a mínim els vint centímetres que em falten per, ni que tan sols sigui, poder-me llepar la punta de la fava.

PS. Mentre això no arriba, si alguna dona vol rebre classes per perfeccionar l'experiència i sorprendre a les seves parelles amb la millor mamada del món, us informo que el període de matriculació a la meva acadèmia particular és obert durant tot l'any.