dimarts, 21 de juny de 2011

Merdes contemporànies

Jo sóc més de figuratiu

L’art és aquella disciplina que és un 99% merda i un 1% de genialitat.

I és que des de temps immemorials, en aquest camp sempre hi ha hagut qui ens ha volgut donar gat per llebre i, valent-se d’una mena d’autoritat autoimposada i d’un merdós títol de belles arts o d’una plaça de crític d’art en un fanzine decrèpit, ens han volgut adoctrinar en l’estètica de la postmodernitat.

Perquè amics, des de fa ben bé un segle, el 99% de l'art que s’ha fet en el nostre món és merda. Millor en majúscules: MERDA.

La deriva merdosa, però, es magnifica a mitjan del segle XX, amb l’aparició de conceptes com postmodernitat, popart, opart, expressionisme abstracte i, sobretot, art contemporani.

És tan gran el mal que els estetes decadents de l’art modern han fet a la civilització que, algun dia, alguna ment preclara de l’Institut d’Estudis Catalans proposarà el mot ‘contemporani’ com a sinònim de ‘puta merda punxada en un pal’, només com a acte de justícia per tots els cagarros que crítics, artistes i marxants ens han fet menjar, des de Lichtenstein fins a Vasarely, des de Tàpies fins a Warhol.

I no contents en destruir tot criteri estètic en la pintura, aquests mercenaris de la contemporaneïtat han estès els seus tentacles cap a camps que hom creia inviolables i incorruptibles, com el cinema, la literatura, la poesia, la dansa, la música i les puntes de coixí.

La història és així: a la segona meitat del segle XX, una legió d’abanderats de la postmodernitat van engegar una croada per dilapidar el bon gust que encara imperava en el món en matèria artística, i van decidir elevar als altars qualsevol gargot fet per un simi amb una ploma i enfonsar als inferns segles i segles de realisme i de figurativisme.

Aquells precursors del fins ara ullerapastisme, actualment hipsterisme i fa vint anys postmodernisme, van abdicar de Monet i de Manet (si algun dia els havien distingit), de Van Eyck, de Bruegel, de Koninck, d’Emanuel de Witte, de Velazquez, d’Abbati, de Francesc Cuixart, d’Antoni Viladomat i de tants altres grans pintors de la història, en favor de la MERDA.

Van posar l’art figuratiu a l’alçada dels empestats per començar a idolatrar el gènere de l’absurd, en el que es valorava més la intensitat, la direcció i la intencionalitat d’un traç fet amb el cul, que no hores i hores de pràctica, d’experiència, de virtut i d’excel·lència; esdevenint, de forma volguda o no, un nou engranatge de la màquina d’idiotització col·lectiva.

I dins d’aquest corrent destructiu del seny, la decència i el bon gust no podem obviar els precursors del merdisme contemporani. Artistes sobrevalorats —però bons artistes en els seus inicis— com Miró, Picasso i Dalí, les primeres mamachicho de l’art modern.

És per això que cada cop que passo per davant de la Facultat de Belles Arts, de l’escola Massana o de qualsevol galeria d’art que tufeja contemporaneïtat em vénen ganes d’escupir-hi al crit de: Visca Bartolomeo della Gatta!

El problema és que encara m’aplaudirien, pensant que estic fent una performance contemporània.

14 comentaris:

  1. Jo veient les obres d'art modernes i els dibuixos de les meves filles, encara no entenc per què no som rics... en saben molt, de fer gargots en un paper.

    ResponElimina
  2. Faci el favor de no fotre en el mateix sac Miró, Picasso, Dalí i cretins com un que jo em sé, que pretèn fer passar per art un cartró pintat de marró amb unes lletres escrites amb bolígraf a la part inferior dient "no pintura" (preu 600 €, amb dos collons). Aquí s'ha passat de frenada. Pel que fa a la resta, no podria estar més d'acord.

    ResponElimina
  3. Ha passat a veure el fanal de la plaça del Vi de Girona? A sobre es defensen dient que posar-ne un altre de més escaient (no necessàriament imitació d'antic, no cal caure en el kitch, tampoc) seria com pretendre que els habitants del barri vell escriguin en ploma.

    Em cago en la modernitat si modernitat vol dir places dures de ciment sense arbres per fer ombra, edificis sense balcons, carrers cada cop més grisos, i sobretot, un munt de ferralla rovellada que "fa maco" per adornar les rotondes o el cony de la seva puta mare.

    Au, ja m'he quedat a gust.

    ResponElimina
  4. Benvolgut Llufa, no em cansaria de llegir això. És la puta veritat, i tots aquests fillsdeputa que s'autodenominen "artistes" mereixen morir a la foguera. Quan l'artista, ja sigui per voluntat pròpia o per voluntat del públic, esdevé més protagonista que la seva pròpia obra, comencen els problemes, tot perd el sentit; tot s'hi val i si no ho entens és que ets un ignorant i un carca, es veu.
    El terme "contemporani" és probablement un dels mots més violats d'aquest segle; l'han violat pel cul i per tots els forats possibles. No cal més que veure ASCO... vull dir, ARCO; és l'abocador de merda, sobèrbia i egocentrisme més gran que existeix per aquí a prop. A mi em fa vomitar. "Contemporani" vol dir actual, d'aquests moments, d'ara, collons! No vol dir res més. Que una cosa sigui contemporània no significa que no sigui una cagada de proporcions cetàcies. Em cago en la puta.
    Miri, a Mataró hi ha una cosa a una masia de les afores (Can Xalant) que es diu "Centre de creació i pensament contemporani". Només li dic que el dia que em llevi amb el peu que no toca, aniré allà i faré volar aquest puto centre de farsants&cia. pels aires.
    I el proper que em trobi a un merda d'aquests i em digui que l'important en una obra és el concepte, agafaré i li trepanaré l'anus amb una black&decker king-size. Ho juro.
    I dispensi que m'hagi desfogat tan àmpliament, és un tema que em fa bullir la sang. Em guardaré la resta de la vomitada que tinc sobre aquest assumpte per un post al blog.
    Laputamarededéu!

    ResponElimina
  5. Miri la diferència entre un artista i qualsevol altre mortal, és que qualsevol mortal la pot cagar i en resulta una merda, un artista per molt que la cagui sempre dirà que és una obra i que la gent senzillament no l'entén, i no li faltaran imbècils que li diran que si...

    ResponElimina
  6. Jo em pregunto d'on treu les fotos. N'ès vostè l'autor?
    A si ... tot el que diu molt interessant, tal tal tal... sempre he cregut que els alumnes d'art són.. d'un altre planeta

    ResponElimina
  7. P... però... aquests llavis són enormes! És una vagina estil "Reiziger"!

    ResponElimina
  8. Señor, Gol de Señor.

    http://www.youtube.com/watch?v=3ViPhxRl2_w

    ResponElimina
  9. No entenc com encara no han enderrocat el Museu Tàpies i l'han convertit en la nova Casita Blanca: allà s'hi veuria més art!.

    ResponElimina
  10. Només falta Piero Manzoni i les seues llaunes de Merda d'artista:
    http://en.wikipedia.org/wiki/Artist's_shit

    ResponElimina
  11. Els quadres de l'expressionisme són els meus preferits.

    La primera vegada que vaig veure "El Crit" de Munch, em va absorvir. Va ser una experiència mística. I era tan joveneta que desconeixia la seva importància. A COU em vaig retrobar amb ell, i sempre més ens hem estimat.

    A aquest, l'eleveu o el critiqueu?

    ResponElimina
  12. Si comparem Art Passat vs Art Present evidentment sempre guanyarà l'Art Passat, per que el que s'ha salvat del Passat és només allò que valia la pena i avui dia hem de conviure amb el bo i amb el dolent. però la Història sempre acaba posant a cadascú al seu lloc, no pateixi

    ResponElimina
  13. enhorabona! a la quarta frase he hagut de parar de llegir !

    ResponElimina
  14. Tens més raó que un sant (de quan els sants eren algú).
    Et felicito pel blog.

    ResponElimina

Fes la teva caca

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails