Merdes contemporànies

Jo sóc més de figuratiu

L’art és aquella disciplina que és un 99% merda i un 1% de genialitat.

I és que des de temps immemorials, en aquest camp sempre hi ha hagut qui ens ha volgut donar gat per llebre i, valent-se d’una mena d’autoritat autoimposada i d’un merdós títol de belles arts o d’una plaça de crític d’art en un fanzine decrèpit, ens han volgut adoctrinar en l’estètica de la postmodernitat.

Perquè amics, des de fa ben bé un segle, el 99% de l'art que s’ha fet en el nostre món és merda. Millor en majúscules: MERDA.

La deriva merdosa, però, es magnifica a mitjan del segle XX, amb l’aparició de conceptes com postmodernitat, popart, opart, expressionisme abstracte i, sobretot, art contemporani.

És tan gran el mal que els estetes decadents de l’art modern han fet a la civilització que, algun dia, alguna ment preclara de l’Institut d’Estudis Catalans proposarà el mot ‘contemporani’ com a sinònim de ‘puta merda punxada en un pal’, només com a acte de justícia per tots els cagarros que crítics, artistes i marxants ens han fet menjar, des de Lichtenstein fins a Vasarely, des de Tàpies fins a Warhol.

I no contents en destruir tot criteri estètic en la pintura, aquests mercenaris de la contemporaneïtat han estès els seus tentacles cap a camps que hom creia inviolables i incorruptibles, com el cinema, la literatura, la poesia, la dansa, la música i les puntes de coixí.

La història és així: a la segona meitat del segle XX, una legió d’abanderats de la postmodernitat van engegar una croada per dilapidar el bon gust que encara imperava en el món en matèria artística, i van decidir elevar als altars qualsevol gargot fet per un simi amb una ploma i enfonsar als inferns segles i segles de realisme i de figurativisme.

Aquells precursors del fins ara ullerapastisme, actualment hipsterisme i fa vint anys postmodernisme, van abdicar de Monet i de Manet (si algun dia els havien distingit), de Van Eyck, de Bruegel, de Koninck, d’Emanuel de Witte, de Velazquez, d’Abbati, de Francesc Cuixart, d’Antoni Viladomat i de tants altres grans pintors de la història, en favor de la MERDA.

Van posar l’art figuratiu a l’alçada dels empestats per començar a idolatrar el gènere de l’absurd, en el que es valorava més la intensitat, la direcció i la intencionalitat d’un traç fet amb el cul, que no hores i hores de pràctica, d’experiència, de virtut i d’excel·lència; esdevenint, de forma volguda o no, un nou engranatge de la màquina d’idiotització col·lectiva.

I dins d’aquest corrent destructiu del seny, la decència i el bon gust no podem obviar els precursors del merdisme contemporani. Artistes sobrevalorats —però bons artistes en els seus inicis— com Miró, Picasso i Dalí, les primeres mamachicho de l’art modern.

És per això que cada cop que passo per davant de la Facultat de Belles Arts, de l’escola Massana o de qualsevol galeria d’art que tufeja contemporaneïtat em vénen ganes d’escupir-hi al crit de: Visca Bartolomeo della Gatta!

El problema és que encara m’aplaudirien, pensant que estic fent una performance contemporània.