dissabte, 30 d’octubre del 2010

El 'pueblo'

Com enyoro les excursions a los bancales amb la prima del pueblo.

Quan jo era petit acostumàvem a passar els estius al pueblo. Cada 1 d’agost, puntuals com un rellotge, carregàvem el seat fulaco del pare com si s’hagués d’acabar el món i enfilàvem l’autopista cap al sud.

Al principi em costava entendre perquè, si la majoria de nens de la classe marxàvem de vacances al Pueblo, no ens hi trobàvem. Fins que vaig descobrir que de pueblos n’hi havia molts.

El ritual sempre era el mateix, pujar al cotxe i viatjar com sardines centenars de quilòmetres durant hores i hores, amb els vidres abaixats per fer córrer l’aire i carregats de carmanyoles de truita de patates i llom arrebossat per resoldre els diferents àpats que hauríem de fer durant el llarg trajecte, aturats a peu de carretera.

L’arribada al pueblo també era invariable; petons, abraçades, més petons i ruta per les diferents cases per saludar familiars i coneguts que, jo, ni coneixia ni tenia cap interès per fer-ho: la chacha, el chaho, la tata, el tete, los primos...

Llavors s’obrien al davant trenta llarguíssims dies sense fer res. En una rutina que només s’alterava per la visita a una nova chacha, a un nou tío o a uns altres primos. Perquè si alguna cosa tenia la família del pueblo és que era immensa.

I arribava el dia de la tornada a Catalunya. La família d'allà s’aplegava al voltant del cotxe per acomiadar los catalanes, encara que molts no sabessin ni conjugar un sol verb en la llengua de Llull. Més petons, abraçades, algunes llàgrimes, molts buen viaje i hasta el año que viene mentre ens tornàvem a encabir al seat per emprendre el camí de retorn.

Amb el cap girat enrera ens acomiadàvem dels familiars amb la mà. I no podíem evitar percebre, en les cares colrades pel sol, una mirada d'enveja per aquells parents —desertores del arao— que havíem triomfat a Catalunya, mentre intentàvem acomodar-nos entre les bosses plenes de les ametlles, les taronges, els embotits i les garrafes d’oli que ens treurien el ventre de pena durant una bona temporada i que amb tanta dedicació i amor ens havien preparat els parents ‘pobres’ del pueblo.

Beneïts imbècils.

13 comentaris:

  1. Gràcies al caràcter desarrelat de la meva família jo no he tingut cap "pueblo" on morir de tedi durant els estius. El tema parentel·la és una cosa que no control·lo en absolut, no tinc cap mena d'experiència en reunions familiars, cosins, tietes-àvies sinistres ni històries d'aquestes.

    Vostè no serà d'aquells que es va enrotllar amb la cosina del poble a mode d'assaig? Ja sap, per aprendre a masegar tetes o a morrejar amb llengua. Tot queda en familia. I ja ho diuen: com més cosins més endins.

    ResponElimina
  2. Jo recorde les tornades amb una caixa de magdalenes i un basquet de bresquilles.
    Parlant de bresquilles, no sé si se n'haurà adonat, però crec que té una mica de dèria per les mamelles.

    ResponElimina
  3. Ostres... he de reconèixer que em fa una mica d'enveja. Jo mai he tingut un pueblo al que anar... i cada cop que algun dels meus amics se'n anava al seu, sentia una miqueta de "joquese", de "jo també vull un pueblo".
    Però veient el que ha explicat... Potser he estat millor passant els estius al pis de Camprodon xD

    ResponElimina
  4. Jo vaig néixer aquí, visc aquí i també tota la meu familia...


    Potser corre el perill de convertir-me en el Pepe del refrany: "Pepe Pepot, de la figa de ta mare al clot"

    L'altre dia vaig veure un programa (Comando Actualidad, crec) on comparava la vida al camp o a pobles petits amb la vida a la ciutat.

    Per ara que ningú m'espere a Metròpolis

    ResponElimina
  5. El meu home té un "pueblo" però jo no n'he tingut mai. Jo he estat al seu "pueblo" i com diuen per allà baix "una vez y no más, como Santo Tomás". Els "pueblos" son un avorriment total. Quin fastigueig, quin horror de "vacances", quina calor...

    ResponElimina
  6. La meva dona també té un pueblo, bé, allí en diuen aldeas, i si, tothom t'enveja per que ets "catalan" i nadem en l'abundància, mentre ells només tenen cases (jo visc en un pis), camps, cotxe nou perque no saben en que gastar els diners i centre comercial a vint quilometres.

    ResponElimina
  7. caram quin post- confesionari... !!

    ResponElimina
  8. La seva "prima del pueblo" ers Gianna Michaels? Collons, quin nivell!

    ResponElimina
  9. jo feia expedicions semblants, però a un poblet de la Sagarra. Però no ens envejaven gaire quan havíem de marxar.

    ResponElimina
  10. Jo no tenia pueblo, però sí poble. Els viatges amb el Seat 127, ple a vessar de maletes, tomàquets, trumfos, enciams, peres, prunes, etc etc eren fenomenals!

    ResponElimina
  11. Això els passa per tenir infància i sobretot familia! Des que tinc ús de raó he passat les vacances a Chernyshevskiy, al costat del riu, embalsamant cossos i bebent-me el vodka del veí, que com que es moria (cada any!) el dia que jo arribava ja no el necessitava.

    ResponElimina
  12. El millor és quan una família enviava al seu fill adolescent a passar una temporada "al poble" per evitar les males companyies de la ciutat, amb aquella bucòlica ideia que el jovent de poble, pel fet de viure entre camps, és molt sa. I després el fill tornava yonki perdut, amb un màster de trucar ciclomotors, i això si no n'havia deixat alguna de prenyada.

    Ai aquests nois de poble com m'agraden.

    ResponElimina
  13. ... cada cap de setmana, quan marxo "al terreno" penso que el proper cotxe serà una furgo amb baca... no li sé dir que porto però marxo plena i torno amb el cotxe reventat

    ResponElimina

Fes la teva caca

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails