Fins a cinc nenes tocant la flauta vaig comptar ahir en el curt trajecte que va de la feina a casa.
Una d'elles, a més, va torturar les meves orelles —i les de deu persones més— a la cua del súper més de vint minuts sense parar, amb la combinació aleatòria i totalment cacofònica de les notes do, re, mi. Es veu aquesta setmana només arribaven fins aquí.
De qui va ser la idea que els nens aprenguin a tocar la flauta a l'escola? Quin odi profund i quin ressentiment cap a la societat amagava aquesta persona?
Per què les autoritats no han fet mai res al respecte? Si endureixen les lleis contra el tabac, per què no contra les flautes?
Hi haurà alguna relació entre el fracàs escolar i la flauta dolça? I per què li diuen dolça si hom pot comprovar a la seva pell que «flauta dolça» és un dels màxims exponents del què és un oxímoron?
Bé, només espero que aquestes nenes després de passar per l'escola pública o privada passin per l'escola de la vida i aprenguin la veritable utilitat de l'instrument que tenen entre les mans.
Aneu a cagar amb la puta flauta!
Tocar la flauta, quina expressió tan plena de significats... Els meus excompanys de classe, tots homes i calents, acostumaven a puntualitzar que jo també sabia tocar la flauta quan parlàvem dels altres instruments que toque...
ResponEliminaQuè té en contra de les flautes? No es podríem casar vosté i jo: la música (de flauta i del que calgui) forma part imprescindible del plà educatiu que tinc dissenyat per als futurs comtessets i comtessetes...
Al principi creia que parlaves de punkarrilles gosflauteres d'aquelles.
ResponEliminaPerò confesso, jo he pecat: no pas per tocar la flauta sinó per haver-li tirat els trastos a un punkarra d'aquests que van amb la flauta i el gos pel carrer.
Per després convertir-se en matèria de post de primera mà.
Iaia, jo també vaig fer un post (bé, no va ser post sinó entrada de fotolog del que tenia abans) per culpa d'un punki gosflauter però sense gos. Va ser quan jo vivia a Alcoi, i front al meu pis hi havia una església i un dia aparegué un punki allà i tocava la flauta... quin maldecap, tocava com el puto cul i me sap mal per ell, però en serio que tocava malament malament. I un maldecap a totes hores, i el meu gos el Jondo, que era menut, sentia la flauta i vinga a lladrar... al segon dia d'estar cagant-me en ell es va posar a ploure i me va entrar remordiment de conciència, perquè el paio dormia i tot allà a la porta l'església, i jo pensant ai pobre...
ResponEliminaPere Llufa, amb una cançó de qualsevol d'eixos que diu arreglem el casament enseguida, que tinc unes ganes pa cagar-se d'abandonar la solteria.
Comtessa: Coincideixo amb vos que la música (el seu coneixement) hauria de ser imprescindible en qualsevol pla d'estudis. Però no la pràctica de la flauta dolça que en mans de depèn qui pot arribar a ser una arma de destrucció massiva.
ResponEliminaUna altra cosa és la flauta saladeta. La pràctica d'aquest instrument hauria de ser obligatòria. I diària.
iaiapunkarra: Tinc com a norma no embolicar-me amb dones que tenen més pèls a les cames que jo.
ResponEliminaAixí que intento mantindre les gosflauteres tant lluny com puc.
Comtessa: Compte amb el què em diu, que avui tinc el dia "sensibleru". Pensi que he començat el matí tot animat escoltant 'Hard to Handle' dels The Black Crowes i he acabat amb la que probablement sigui la cançó més trista del món, 'Hallelujah' de Jeff Buckley.
'Hard to Handle', The Black Crowes:
http://www.youtube.com/watch?v=09WlrVnramo
'Hallelujah', Jeff Buckley:
http://www.youtube.com/watch?v=AratTMGrHaQ