divendres, 2 de desembre de 2011

La prova definitiva de l’amor


Està capficada perquè encara no ha trobat
la prova definitiva de l'amor.
Per això no ha rentat el mirall.

Si no sou jugadors del World of Warcraft i fans d’Star Wars, en un moment o altre de la vostra vida haureu encetat alguna relació de parella.

Ho recordeu? Aquella primera atracció innocent, el ritual d’apropament, aquell caminar arriscat vora la dèbil frontera de la friendzone, el tímid “sortim?” quan el què de veritat voldríem és entrar, aquell frec suau de les mans, aquella carícia de pit sobre el jersei… i finalment, aquell esclat irracional de l’amor.

Ah l’amor, l’amour que diuen els francesos, dragoste que diuen els captaires catalans… quin gran gaudi per a l’esperit i quina sagrada família per a l’ànima!

I és que estar enamorats és un dels estats més plaents i confortants de la vida. Aquell lligam incondicional a l’altre que ens emborratxa el cervell i ens aniquila el discernir lògic per transformar-lo en una voràgine tan passional com irracional.

"Penja tu. No, penja tu. No, tu. No, tu. Penja tu. Va, 3, 2, 1… Encara hi ets?"

En aquests primers moments, no necessitem res per estar segurs que estem davant l’amor de la nostra vida. La simple presència, encara que sigui en el nostre pensament, ens és suficient per assegurar-nos que aquella persona és LA PERSONA.

Però a la relació encara li queda temps per córrer. I arriba la fase de la consolidació. Una etapa difícil perquè el desenfoc gaussià del nostre cervell —provocat per la passió inicial— comença a desaparèixer, i de cop ens n’adonem que amb la paraula no n’hi ha prou, la presència no és suficient, ens cal alguna cosa més.

I aquí és on busquem la prova definitiva de l’amor. Aquella acció, aquell comportament, aquell gest que ens refermi en l’elecció que hem fet i que ens garanteixi que allò va de debò.

En aquests moments, com a deixebles desavantatjats meus que sou, sé del cert que ja esteu pensant en el sexe. “Pere, el primer clau és la prova definitiva de l’amor”, “Gran Llufa, és la primera mamada”, “Sa flatulent senyoria, amb palla n’hi ha prou per demostrar la certesa del veritable amor”.

Primaris amics, no és això, companys, no és això. Si a aquestes alçades de la relació encara no heu follat, més val que li demaneu el dau de vuit cares al vostre amic informàtic i torneu als jocs de rol.

La prova definitiva de l’amor arriba d’una forma més subtil.

Normalment al sofà, asseguts ben arrecerats l’un amb l’altre, mirant alguna estúpida pel·lícula de la Sandra Bullock.

És llavors quan sense pensar-t’ho, de forma natural, t’inclines lleugerament a la dreta, aixeques la galta esquerra del cul del sofà i deixes anar un sonor i pudent pet mentre ella et dedica un somriure còmplice.

Aquesta, amics, és la prova definitiva de l’amor.

7 comentaris:

  1. Tens raó. Quan estimes els pets de l'altre se't tornen perfum.

    ResponElimina
  2. Llavors, aquella gent que es fot pets davant de qui sigui, què són? Filàntrops profunds?
    És més, que et caguin a sobre què significa? Amor etern?

    Us trobo una mica amariconat però. Que potser teniu gasos encallats, d'aquells que no volen sortir?

    ResponElimina
  3. Jo no me'l sé imaginar dient: penja tu, no, no, penja tu, però estic del tot d'acord amb vos sobre la prova de l'amorT.

    Pets, rots, calces i calçotets bruts, pels a la dutxa, cadena mal tirada... tot això són fets definitius.

    ResponElimina
  4. Sí, sens dubte és la prova definitiva.
    Només un detall, mossènyer, són més aviat de deu o de vint cares els que s'han de demanar.

    ResponElimina
  5. "... amb Déu com a testimoni i a través de la santa mare esglèsia, jo segello aquest matrimoni. Ja pots bexinar-te a la cara de la teva dóna"

    ResponElimina
  6. He arribat al teu bloc per casualitat i penso que m'hi passejaré més sovint. M'has fet plorar de riure.
    Si això és el veritable amor...espero no tornar-me a enamorar!.
    Felicitats per l'ironia de l'escrit. :)

    ResponElimina

Fes la teva caca

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails