dijous, 27 d’octubre de 2011

Societat descompensada


Només va estudiar FP, per això té un bon paraigües

Vivim en una societat descompensada. I no parlo de la tradicional divisió entre rics i pobres (al contrari, d’això se’n diu equilibri, fills de puta), sinó de qüestions molt més profundes i transcendents.

Els estudis, per exemple.

Durant anys i panys, pares, polítics, mestres i demés gentalla ens ha estat intentant convèncer que la societat es dividia en dues parts: els que tenien estudis i els que no.

Ja a l’escola t’advertien: «si no estudies, aniràs a FP». I és que ja llavors la societat es partia en dos trossos ben definits, derivant els inútils cap a la formació professional i els intel·ligents cap a BUP. «Pobre, fa FP d’automoció...» pensaves, condemnant-lo sense compassió a formar part del populatxo.

I després del batxillerat tocava la universitat. Perquè res et podia fer més desgraciat que abandonar els estudis després del COU, quedant-te en terra de ningú. Merda entre la merda. Perquè almenys els de FP tindrien un ofici. Però tu, què tindries?

I és que la universitat era la hòstia. Era aquell espai que et convertiria en élite, en part de la classe intel·lectual, benestant i, —amb esforç i dedicació— potser dirigent del país. Llicenciat! La grandesa! El súmmum! Ítaca!

Perquè a més havies de ser llicenciat, no pas graduat. Ah les carreres de grau! la FP del món universitari! Escòria que no podia resistir els cinc anys de carrera i s’havia de conformar amb un títol inferior.

I llavors et matriculaves a la ‘uni’. I entraves per la porta gran, amb la teva carpeta acabada d’estrenar, on t’hi enganxaves l’adhesiu de la universitat de torn —llavors no et donaven la carpeteta oficial— perquè tot el barri veiés que eres universitari!

I els amics dels pares et preguntaven: «què estudies?». I tu, inflat d’orgull, amb el grau de superioritat moral de més que et dóna simplement el fet d’haver-t’hi matriculat, responies: «Dret / Medicina (oh! el sant grial!) / Biologia / Filologia (el què?) / Econòmiques (sóc Déu!)...».

Però llavors, conforme avançaves cursos (o assignatures, o crèdits com en diuen ara), t’anaves adonant que allò no era ben bé com t’havien explicat.

Els teus amics de la FP ja havien acabat els estudis feia temps. I treballaven. El colega fuster cobrava més de 100 papers al mes, el mecànic 120, el matricer 140... I tu? Tu encara pidolaves la setmanada als pares per poder sortir el cap de setmana.

I veies que tu no eres l’anècdota. No eres tan únic com pensaves. La universitat s’havia convertit en un fenòmen mainstream i tothom hi volia anar. Per què qui voldria renunciar a ser un triomfador, a formar part de l’élite del país com ens havien promès? I veies que al teu barri éreu més els que anàveu a la facultat que els que havien anat a FP i que cada any pujava més gent al tren amb la carpeta amb l’adhesiu de la universitat.

I llavors començaves a reflexionar si la societat seria capaç d’absorvir tant de llicenciat. Mil dos-cents llicenciats en Dret cada any per a dues-centes places anuals d’advocat, per exemple... I veies clarament que no, que no seria capaç.

A tot això s’hi afegia que de cop descobries que la universitat tampoc no et feia més intel·ligent, ni més savi. Tret de la matèria específica en què t’havies format (i amb prou feines), què en sabies de la resta de coses? Res. Ni ortografia sabies, perquè la majoria d’universitaris, amics meus, escriuen com el cul.

Pregunteu-li a un físic què en sap de literatura, o d’història. El més probable és que us contesti amb una constant. O pregunteu-li a un filòleg d’hispàniques què en sap de matemàtiques o de química. El més segur és que us acabi recitant qualsevol poema d’algun dels germans Panero (si pot ser de Leopoldo María), que fa molt culte i intel·lectual.

I així tenim tota una generació (o dues ja) de condemnats a les cues de l’atur, de frustrats intel·lectuals, de joves sobradament preparats que no poden aspirar a res més que servir entrepans a la barra d’un McDonald’s perquè ni tan sols una bombeta saben canviar.

Tot això mentre veuen que els tontos de la classe, els que no servien de res, els burros de la FP, tenen ofici i benefici i han pogut anar tirant a la vida. I alguns fins i tot han muntat negocis, algun d’ells amb èxit. Negocis als que envies el teu currículum ple de faltes d’ortografia per aspirar a ocupar alguna plaça d’administratiu.

Però és clar, tu tampoc no vas estudiar FP de secretariat. 

15 comentaris:

  1. La universitat només m'ha servit per rebre unes bones mamades!

    Txisky

    ResponElimina
  2. Ostres, m'heu tocat la fibra. I si em permeteu, aprofitaré el seu post per explicar en el meu bloc, la meva experiència sobre el tema. Un tema moooolt interessant!!

    ResponElimina
  3. Com a experiència personal puc dir que sóc un afectat per la universitat sense haver-hi passat.
    Jo era un professional de la ràdio. Cadena SER.
    Però, hi havia tants periodistes amb carrera, que es van col.legiar i van prohibir col.legiar-se als que no tinguessin els estudis, condemnant-me a l'atur. Però, vaig estudiar un mòdul sup de so, accedint amb una prova d'accés per majors de 25 anys. al cap dels dos anys d'estudiar, tenia la meva primera feina de tècnic. Al cap d'un any de professió, ja era cap de departament. al cap de tres anys, era productor. Ara, i de fa uns anys, sóc el cap comercial d'una empresa, i sense mamar-li al decà de ESADE.

    ResponElimina
  4. Gracies a la Uni els meus pares no es van poder aquests diners en putes i drogues, la qual cosa hauria sigut molt més profitosa.

    ResponElimina
  5. Jo sóc messell. Vaig anar a la uni, vaig tenir que deixar-ho i posar-me a treballar. Vaig tornar a anar a la uni, aquest cop la famosa UNED, vaig tenir que recordar com s'escribia en castellà. Vaig tornar a deixar-ho. Ara torno a la UOC, per sort treballo.

    ResponElimina
  6. T'apaludeixo Pere, tens molta raó.

    ResponElimina
  7. No pateixin tots plegats. Tal i com està la joventut d'avui dia no serveixen ni per a la ESO. Vagin fent racó per quan es jubilin perquè els que venen no seran capaços de pagar-nos la pensió...

    Muerte.

    ResponElimina
  8. Anem a veure una cosa. Aquest puto món es divideix en gent que sap fer coses i gent que no sap fer una merda. Servidora va estudiar un cicle formatiu de grau superior, previ pas per la sel·lectivitat perquè encara no tenia clar si anar a la universitat o no. Vaig superar la puta prova de sobres, però vaig decidir passar de la universitat perquè no hi havia res que m'interessés o em semblés pràctic. En aquest C.F. que vaig fer hi havia gent que sabia fer el que tocava i gent que no sabia fer la O amb un canuto i que tot i així es van treure el títol. A mi comença a pelar-me-la bastant si un individu ha estudiat carrera, FP, C.F. o si ha viscut fins ara reclós a casa seva perquè tenia alèrgia a les caques de colom. El que m'interessa és saber a què polles es dedica, si sap fer bé el seu ofici i si té el cervell a puesto. Per tant, que algú hagi estudiat F.P., carrera o el que sigui no m'és indicatiu de si aquest algú és més intel·ligent, més hàbil o més professional.
    Total, que el món l'heretaran els que sàpiguen fer quelcom amb les mans; o més ben dit, els que tinguin facilitat per aprendre a fer coses amb les mans (estalvïin-se els acudits sobre fer palles i similarTs).
    Apa, me'n vaig a gratar-me la figa, que se'm dóna molt bé.

    ResponElimina
  9. bona part de la FP s'aguantaven amb feines directemanet o indirectament relacionades amb la construcció, o sigui que ara pringuen igual que els universitaris, amb la diferencia que vist la bonança econòmica els de FP es van engrescar de seguida amb una hipoteca i en fer una familia que ja no poden mantenir, catxis....

    ResponElimina
  10. Llesca, l'aplaudeixo.

    Pons, tot depèn de l'època en que s'ha estudiat Fp. Jo he tingut 15 anys de bonança (la construcció a dalt de tot) i per tant, tinc la hipoteca tocant a la fi ( amb 35 ). Dels que van anar a la uni, n'hi ha que encara comparteixen pis i fan màsters per anar omplint un currículum que els serveix per aconseguir feines temporals i
    mal pagades. La majoria no han fet sort o han acabat treballant del que els ha
    anat sortint.

    Perquè es clar; no és el mateix estudiar medicina que educació social. Amb tots els respectes...

    ResponElimina
  11. La FP era per delinqüents juvenils i després a l'institut recordo que ens van agrupar a tots per donar-nos un sermó tipus "o aproveu i aneu a la universitat o si no ho teniu ben negre"...Poc m'imaginava que feia bé en mostrar més atenció per la situació del trànsit a la ronda desde la finestra de l'aula que en el sermó d'una profe fatxa i no sé qui altre que ens havia portat.
    És tot clarament un negoci.

    ResponElimina
  12. T'has deixat un col·lectiu: els deficients que tenien problemes per aprovar primària i que ara porten pistola, manilles i uniforme de quillo.

    ResponElimina
  13. Saber fer alguna cosa, tenir ofici, amb títol o sense. Tots amuntonem molts papers, de cursos, cursets, seminaris i jornades, però cal ser artesà de la teua faena, la que siga. Sort vaig tenir d'anar-me'n una temporada fora, on la uni et fa profit de veres, amb bons professors i rossses mamelludes d'ulls blaus més eixides encara que jo (i també molt exigents, eh!).

    ResponElimina

Fes la teva caca

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails