Societat descompensada

Només va estudiar FP, per això té un bon paraigües

Vivim en una societat descompensada. I no parlo de la tradicional divisió entre rics i pobres (al contrari, d’això se’n diu equilibri, fills de puta), sinó de qüestions molt més profundes i transcendents.

Els estudis, per exemple.

Durant anys i panys, pares, polítics, mestres i demés gentalla ens ha estat intentant convèncer que la societat es dividia en dues parts: els que tenien estudis i els que no.

Ja a l’escola t’advertien: «si no estudies, aniràs a FP». I és que ja llavors la societat es partia en dos trossos ben definits, derivant els inútils cap a la formació professional i els intel·ligents cap a BUP. «Pobre, fa FP d’automoció...» pensaves, condemnant-lo sense compassió a formar part del populatxo.

I després del batxillerat tocava la universitat. Perquè res et podia fer més desgraciat que abandonar els estudis després del COU, quedant-te en terra de ningú. Merda entre la merda. Perquè almenys els de FP tindrien un ofici. Però tu, què tindries?

I és que la universitat era la hòstia. Era aquell espai que et convertiria en élite, en part de la classe intel·lectual, benestant i, —amb esforç i dedicació— potser dirigent del país. Llicenciat! La grandesa! El súmmum! Ítaca!

Perquè a més havies de ser llicenciat, no pas graduat. Ah les carreres de grau! la FP del món universitari! Escòria que no podia resistir els cinc anys de carrera i s’havia de conformar amb un títol inferior.

I llavors et matriculaves a la ‘uni’. I entraves per la porta gran, amb la teva carpeta acabada d’estrenar, on t’hi enganxaves l’adhesiu de la universitat de torn —llavors no et donaven la carpeteta oficial— perquè tot el barri veiés que eres universitari!

I els amics dels pares et preguntaven: «què estudies?». I tu, inflat d’orgull, amb el grau de superioritat moral de més que et dóna simplement el fet d’haver-t’hi matriculat, responies: «Dret / Medicina (oh! el sant grial!) / Biologia / Filologia (el què?) / Econòmiques (sóc Déu!)...».

Però llavors, conforme avançaves cursos (o assignatures, o crèdits com en diuen ara), t’anaves adonant que allò no era ben bé com t’havien explicat.

Els teus amics de la FP ja havien acabat els estudis feia temps. I treballaven. El colega fuster cobrava més de 100 papers al mes, el mecànic 120, el matricer 140... I tu? Tu encara pidolaves la setmanada als pares per poder sortir el cap de setmana.

I veies que tu no eres l’anècdota. No eres tan únic com pensaves. La universitat s’havia convertit en un fenòmen mainstream i tothom hi volia anar. Per què qui voldria renunciar a ser un triomfador, a formar part de l’élite del país com ens havien promès? I veies que al teu barri éreu més els que anàveu a la facultat que els que havien anat a FP i que cada any pujava més gent al tren amb la carpeta amb l’adhesiu de la universitat.

I llavors començaves a reflexionar si la societat seria capaç d’absorvir tant de llicenciat. Mil dos-cents llicenciats en Dret cada any per a dues-centes places anuals d’advocat, per exemple... I veies clarament que no, que no seria capaç.

A tot això s’hi afegia que de cop descobries que la universitat tampoc no et feia més intel·ligent, ni més savi. Tret de la matèria específica en què t’havies format (i amb prou feines), què en sabies de la resta de coses? Res. Ni ortografia sabies, perquè la majoria d’universitaris, amics meus, escriuen com el cul.

Pregunteu-li a un físic què en sap de literatura, o d’història. El més probable és que us contesti amb una constant. O pregunteu-li a un filòleg d’hispàniques què en sap de matemàtiques o de química. El més segur és que us acabi recitant qualsevol poema d’algun dels germans Panero (si pot ser de Leopoldo María), que fa molt culte i intel·lectual.

I així tenim tota una generació (o dues ja) de condemnats a les cues de l’atur, de frustrats intel·lectuals, de joves sobradament preparats que no poden aspirar a res més que servir entrepans a la barra d’un McDonald’s perquè ni tan sols una bombeta saben canviar.

Tot això mentre veuen que els tontos de la classe, els que no servien de res, els burros de la FP, tenen ofici i benefici i han pogut anar tirant a la vida. I alguns fins i tot han muntat negocis, algun d’ells amb èxit. Negocis als que envies el teu currículum ple de faltes d’ortografia per aspirar a ocupar alguna plaça d’administratiu.

Però és clar, tu tampoc no vas estudiar FP de secretariat.