Un sistema endreçat

A aquesta me la follaria per sistema

D'un temps ençà no paro d'escoltar queixes sobre la situació econòmica social actual. Queixes que en molts casos s'han canalitzat en acampades, en d'altres en massives manifestacions com la de diumenge passat i en la majoria en laments protoalcohòlics a la barra de qualsevol bar.

Sigui com sigui, però, sembla haver-hi un consens per culpar al "sistema" de tot allò que ens passa.

"El sistema no funciona" diuen.

Doncs bé il·lusos amics mongoloids, sento desil·lusionar-vos, però tinc l'obligació moral de retornar-vos a la realitat: el sistema funciona de puta mare. De fet, fa més de dos mil anys que funciona de collons.

El problema és que des de fa una desena llarga d'anys, potser vint i tot, les classes populars d'aquest país món van començar a veure's el cul i, contràriament al què és en realitat, van creure que ells també podien beneficiar-se d'aquest sistema. Va ser així com la classe baixa de la societat, de la que en formàveu part la majoria, va decidir per ella mateixa que era l'hora de pujar un graó i convertir-se per obra i gràcia de Déu en classe mitjana.

I és clar, la classe mitjana té un bon cotxe, i una bona casa, i un apartament a Begur, i surt a sopar cada nit de dijous a divendres, i vesteix de Dolce&Gabbana i Armani, i va de vacances cada any a destins exòtics, i té un iPad, un iPod, un iPhone, una Xbox i una Wii...

I el sistema, que sempre ha estat amatent per cercar noves i creatives solucions per lucrar-se millorar va beneïr el canvi de paradigma: "benvinguts a la classe mitjana pobres desgraciats, aquí teniu els aparadors dels vostres somnis i la targeta que obrirà totes les portes de la felicitat". Consumiu fills de puta, consumiu.

I els pobres, ara convertits en nous benestants, van obrir àvidament les portes de la societat de consum i s'hi van llençar de cap.

I n'estaven tant convençuts que la pobresa ja no existia i que havíem assolit un estat del consum benestar absolut que fins i tot van començar a pregonar amb supèrbia que les dretes i les esquerres ja no existien, que formaven part del passat. Perquè reconèixer l'existència de classes, reconèixer l'existència de desigualtats, amics meus, feia pobre.

Però aquests solemnes desgraciats no recordaven que tant sols uns anys abans, quan ells eren petits, a casa només hi havia un cotxe, el diumenge es feia festa grossa amb patates xips, pollastre a l'ast i Mirinda, el paper pintat durava trenta anys i les mares apedaçaven la roba. No recordaven que a casa sempre havien format part d'això que ara en diuen classes populars, per no dir-ne pobres de merda. Una classe de la que, malgrat el miratge dels darrers anys, de fet no n'havien sortit mai.

I ara, quan el sistema ha dit que ja n'hi havia prou, quan ha vist que ja no podia esprémer més la gallina dels ous d'or sense matar-la i que ja havia xuclat massa de la mamella, ha decidit tornar als vells temps, i en un exercici de realisme ha tornat a posar cadascú al lloc que li pertoca i tornar al paradigme de pobres i rics. Com així sempre ha estat.

El sistema sap que tornaran a venir temps millors i que d'aquí uns anys podrà tornar a enganyar els pobres perquè tornin a creure's rics. De moment, però, el sistema ha fet endreça.

"El sistema no funciona" diuen. El sistema funciona de collons.