dimarts, 16 d’abril de 2013

El viatge a Canaan

"hi ha una opció que es basa a creure en la persona
iniciada des de l'amor, conduïda per l'amor i cap a l'amor"


Fa pocs dies, Crist nostrusenyó, brandant un calze quadribarrat, tregué de les aigües una monja i un pseudocapellà, i amb la seva característica veu forta i masculina anuncià al món que els escollits per portar-nos a Canaan i allunyar-nos de l’apocalíptica terra de Sefarad eren nats.

Llavors, els dos nou profetes del poble escollit, com un sol home pujaren al món Barberà —el nostre singular Sinaí—, i en baixaren portant les noves taules de la llei amb els deu manaments de la plenitud nacional i social, escrits per la mateixa mà de Déu. En un perfecte català, per cert:

- No especulis en fals
- No paguis el deute il·legítim
- No acomiadis a ningú i paga a tothom una bona nòmina
- No deixis ningú sense sostre
- No retallis
- Proclama la sobirania alimentària
- Obre les portes de casa teva a tothom
- “Exprópiese, exprópiese”
- No paguis per la cultura.
- No a la guerra. Sí a l’amor (sense condó, però, que el Papa no ens deixa).

El poble no entengué massa què era allò de la sobirania alimentària (fer Rei a un plàtan? es preguntava), però no gosaren dubtar de la paraula de Déu.

Així i tot, un autònom que havia perdut el 80% de la facturació per culpa de la crisi va dir que si no acomiadava ningú qui en pagaria les nómines, i el nou biMoisès va respondre: “Déu proveirà”.

Un altre adorador va preguntar com deixarien de retallar si Sefarad no ens pagava el què ens devia, i els dos nous mesies van respondre de nou: “Déu proveirà”. Sense aclarir ni com, ni quan, ni si seria a 30, 60 o 90.

Després, un músic i un escripor van preguntar qui els pagaria la nòmina si no es podia mercantilitzar la cultura, i la monja va dir: “Músic pagat fa mal so”.

Un altre parroquià va preguntar si també caldria retallar els privilegis i les subvencions a l’església. Els nous mesies van callar.

Un botiguer de la Seu va preguntar si no hi havia ja massa manifestos, massa decàlegs i massa coses amb pretensió d'unitàries, com SI, la CUP, l’ANC, ICV, ERC… i si calia fer-ne un altre. I ells, mentre muntaven una nova capelleta, van respondre: “Que vinguin amb nosaltres, la fe vertadera. Hem vingut a sumar i no pas a dividir.”.

Un ferrer de Vinaixa va dir que ell no estava per totes aquestes collonades i que es podien fotre totes les promeses al bell mig del Mar Roig. Llavors, la monja li preguntà:

— Benvolgut ferrer de Vinaixa, és que no estàs d’acord amb el què defensem?
— Mireu senyora monja, a casa sempre hem estat de dretes i a mi això de ressucitar el Chavez però a la catalana, de deixar entrar a tothom i totes aquestes collonades multicultis d’esquerres no em em plauen gens.

Llavors la monja se’l mirà de fit a fit i esbossant un somriure li mostrà l’entrevista del diari Ara on deia:

“No tothom que s’adhereixi al nostre manifest hi ha d’estar d’acord.”

I és que no passa res! Que no vols anar a Canaan i vols quedar-te a Sefarad? Que te la sua la democràcia participativa, que estàs a favor de la banca privada… res home, res, tu signa aquí i paga els 10 euros trimestrals i cap problema, la porta és oberta a tothom.

Després un pastor de Cornellà va preguntar si el nou sou digne li donaria per comprar-se la nova Play que estava a punt de sortir. I ells van dir que els deu manaments no eren inamobibles, només era una proposta que s’havia de millora i fer entre tots, i van afegir-hi l’onzè:

- Tindràs la nova Play

Llavors, un altre de Llagostera va dir que li agradaria que tothom portés un Opel, perquè havia tingut un Corsa que li havia donat molt bon resultat. I van afegir-hi el dotzè:

— Conduiràs un Nissan.

Finalment, un petit infant preguntà si no seria millor arribar primer a Canaan i després, un cop ben assentats, discutir-ho tot, perquè amb tanta conversa i discussió no veia pas clar que hi arribessin mai i mentrestant els egipcis ens continuarien escurant la butxaca i dant-nos pel darrere.

Els dos mesies es van mirar i després d’un moment de silenci van esclatar a riure. “A qui se li acudiria creuar el Jordà i establir-se a Canaan sense haver decidit abans fins i tot el color de les cortines!”

El nen va continuar pensant que sense tenir la casa feta a Canaan, el color de les cortines no era massa important.

Llavors, el poble escollit, oblidant velles divisions, van prometre seguir la sabata i la carbassa cap a Canaan, s’agenollà als peus dels dos escollits per Jehovà i van continuar discutint sobre els deu mamaments, que ara ja eren quinze, cinc havien estat esmenats, tres retirats i dos transaccionats per l’assemblea.

I ningú no recordà que Déu havia prohibit a Moisès creuar les aigües del Jordà i que pels seus sants collons, a més, va estar més de quaranta anys vagant pel desert amb el seu poble.

4 comentaris:

  1. ja ho diuen que només els cecs entraran al regne del Senyor... calli, o eren els guenyos? o... els miops? o potser els estràbics? o... millor muntem un Centre Consultiu d'Experts per la Transició que ens ho posin ben clar, no troba?

    ResponElimina
  2. Ben retrobat!

    ens has fet patir! Desitjo que aquest nou article magistral no sigui una llufa d'estiu!

    ResponElimina
  3. Se nota! Se siente! En Llufa està presente!

    ResponElimina

Fes la teva caca

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails