diumenge, 15 de maig de 2011

Tanco el bloc



Avui, 15 de maig de 2011 he decidit prendre una de les decisions més importants i a la vegada més dures de la meva vida, tancar aquest blog que tant estimo i que tants bÒns moments m’ha donat.

No ho sé, deu ser cosa de la tramuntana que tant ens afecta —encara que ens entestem a negar-ho o no—, però avui em sento tant feliç que he pensat que no podria mai a la vida viure sense parlar amb vosaltres i explicar-vos les meves coses, per això crec que reprendré els meus articles.

I parlar per a què? Per què em digueu les mateixes estupideses de sempre? Per què digueu les quatre grolleries per semblar aneuasaberquè quan no sou res més que quatre titafluixes? Per això he de deixar obert el blog? Aneu a cagar, home...

I llavors em miro els ulls de la meva filla i sembla que em parlin i que em diguin «et necessiten mare». I és cert. Perquè sé que encara que a vegades us passeu tres pobles amb mi, en el fons em necessiteu. Sóc com la «querida» virtual a la que acudiu a explicar les penes després d’haver-vos tirat l’amant de veritat, amb la que us desfogueu quan us ve el sentiment de culpa... Sóc la vostra cerveseta després d’un dia putejat a la feina. Així que us faré el favor de continuar.

Continuar? i uns ous! Hi ha tantes coses al món molt més interessants que perdre el temps amb vosaltres. Les flors, per exemple. Una rosa que et regala un desconegut, una orquídea que algú ha deixat furtivament a la teva taula, un sobre amb olor de liles i un cor dibuixat amagat entre els papers... No és millor tot això que esperar que quatre galifardeus se t’enfotin de tu a la cara, per molt virtual que sigui? Així doncs, adéu amics, me’n vaig a olorar roselles...

Ai les roselles! És inevitable trobar-ne sense obrir i no jugar al «poll, gall i gallina». Hi he jugat tantes vegades avui amb la meva filla i amb la personaqueempagalesfantes... i totes les he perdut. M’he emprenyat tant que al final m’hi he jugat el blog. Continuar-lo vull dir. I com veieu, he perdut. Mal que em foti, i que avui estic de baixada, aquí em teniu, a complir l’aposta, i durant molt temps diuen!

Encara que... vosaltres creieu que una puta rosella em farà reobrir el blog? Fos una hamburguesa de tofu, encara, però una flor que no serveix de res... A més, tantes hores asseguda davant de l’ordinador m’estan fent el cul gros, així que, ara sí, és un adéu definitiu.

Que fort, no? «Adéu definitiu». Sona gros. Com si no ens haguéssim de veure mai més, no? «Adéu definitiu». Apa, com si tanqués la porta que aquí no ha passat res. Esborrant d’una tacada un tros de la meva vida que, perquè no dir-ho, potser ha tingut més moments bÒns que dolents...

Sabeu què? Vaig a prendre’m la pastilla i després decideixo.

Quina era, la verda o la vermella? Calla, pren-te les dues.


Però què dius? Ja, ja, ja... Hòstia!

PS. Va per tu, mossa


10 comentaris:

  1. Un altre ferm candidat als premis Tramuntana !

    ResponElimina
  2. L'osset de peluix ha quedat una mica rebregat si comparem la primera i la darrera foto oi?... deu ser de tant obrir i tancar...

    ResponElimina
  3. Doncs jo estic una mica decebuda per la forma i la mida de les mames de la foto. O potser és l'osset, que no deixa veure bé el panorama.
    I que consti que ho dic des d'un punt de vista artístic, no pas perquè m'hagi canviat al bàndol de la tisoreta.

    ResponElimina
  4. Hi ha coses, petits detalls, realment reals. Com el "bÒns". Avui mateix la Noa autèntica m'ha deuxat un comentari al blog que conté: "bÓ". Sensacional senyor Llufa, as usual, i no menys sensacional la imatge, mai decep.

    ResponElimina
  5. Escolti Mike, el BÓ que he deixat al seu bloc, era de "broma" com diria la meva filla de dos anys i mig (els n'he parlat mai???). A veure si m'hauré de dirigir a vostès com si fossin nens de P2!!!

    ResponElimina

Fes la teva caca

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails