Només veure la titola d'un almogàver, les dones ja tenien el primer orgasme
El 13 de març de 1311 la Companyia Catalana d’Orient arribà a prop del riu Cefis, perparats per emprendre una de les més glorioses batalles de la nostra història.
Atrapats entre el riu i el llac Copais, sense escapatòria possible, els almogàvers esperaven la càrrega de la cavalleria pesada francesa.
La inferioritat numèrica dels catalans era més que evident, 3.500 soldats de cavalleria i 4.000 infants envers els 700 cavallers, els 3.000 soldats de cavalleria i els 12.000 infants de les forces franceses. De fet, era tan clara i imponent la superiorat dels francesos que els aliats dels catalans, els turcoples, van fugir en desbandada.
La derrota dels almogàvers semblava clara.
Així i tot, els catalans van ordir una estratègia exemplar. Van situar-se amb el riu Cefis al flanc i el llac Copais a la seva esquena, una ubicació que malgrat els bloquejava qualsevol possibilitat de sortida tan sols permetia l’atac frontal de l’enemic i impedia qualsevol intent d’envoltar-los.
Aprofitant el sòl pantanós, els almogàvers van obrir solcs a la terra desviant les aigües del riu i inundant la plana amb fosses plenes d’aigua, invisibles a l’enemic a causa de la densa vegetació.
Un cop acabada la feina, un grup d’almogàvers es dirigiren cap als francesos, increpant-los i insultant-los; mentre la resta de forces catalanes restaven en les seves posicions.
Sent conscient de la inferioritat dels catalans i de la impossibilitat de la seva retirada, i esperonat per l’insult d’aquell grup d’almogàvers, el cap dels francesos, el duc Gautier V de Brienne, va ordenar la càrrega de la cavalleria pesada en dues onades.
Quant la primera onada arribà al terreny pantanós preparat pels catalans, cavallers i muntures es van veure aturats pel llot, l’aigua i el fang. L’aturada va fer que la segona càrrega dels cavallers francesos xoqués amb la primera.
Així, amb l’enemic atrapat en el fang i amb serioses dificultats per bellugar-se i lluitar a causa del pes de les seves armadures, l’almogaveria llançà la seva càrrega al crit de «Aur! Aur! Desperta Ferro!».
La infanteria almgàver es caracteritzava per la seva lleugeresa, tan en el vestir —E no aporten mes de huna gonella o huna camisa, sia stiu o ivern; e en les cames porten hunes calses de cuyro, e als peus hunes avarques de cuyro—, com en les armes —E porten bon coltell e bona correja, e hun fogur a la cinta. E porta cascu huna llança e dos darts—.
Així, lleugers de pes i sense els impediments de les armadures els almogàvers acabaren amb els cavallers francs. Diuen les cròniques que dels 700 cavallers tant sols en van sobreviure 12, mentre que les baixes dels almogàvers van ser irrisòries.
Mentre la infanteria catalana eliminava un rera l’altre la majoria de cavallers francesos, la cavalleria almogàver es llançà contra la infanteria franca, causant-hi també una terrible mortaldat.
Fou tant important la batalla, que com a conseqüència els amogàvers catalans es van apropiar del ducat d’Atenes, que van posar sota la sobirania del rei de Sicília. Les quatre barres de la Casa de Barcelona van onejar sobre l’acròpoli durant un segle.
Avui, quan tot just fa 700 anys i quatre mesos de la commemoració no celebrada de la batalla de Cefis, res fa pensar que els actuals catalans siguem descendents d’aquells valents soldats, d’aquells grans estrategues, d'aquells ferotges lluitadors que van fer tremolar i derrotar totes les gran potències militars de l’època i van portar el nom del nostre país arreu del món amb honor, dignitat i respecte.
No tingueu cap dubte que si avui Roger de Flor, Roger de Llúria, Ramon Muntaner ressucitessin ens passarien a tots els catalans pel coltell, després d’escupir-nos i insultar-nos.
Perquè no hi hauria cap altra forma de recuperar l’honor i la dignitat del què algun dia va ser el poble català.
Aur! Aur! Desperta ferro!
Deus aia!
...
Veyentnos sols venir, los pobles ja flamejen:
veyentnos sols passar, son bech los corbs netejen.
La guerra y lo saqueig, no hi ha mellors plahers.
Avant, almugavers! Que avisin als fossers!
La veu del somatent nos crida ja a la guerra.
Fadigues, plujes, neus, calors resistirem,
y si'ns abat la sòn, pendrèra per llit la terra,
y si'ns rendeix la fam carn crua menjarem!
Desperta ferro! Avant! Depressa com lo llamp
cayèm sobre son camp!
Almugavers, avant! Anem allí a fer carn!
Les feres tenen fam!
Ara per ara, som més un cagarro que un poble valent. Si vinguessin els almògàvers, foterien un jec d'òsties que ja entraríem en raó, ja...
ResponEliminaPer cert, no se li acudeixi mai anar a Grècia i dir que sou català. Tenen la memòria dels almogàvers molt viva i el faran sortir de qualsevol lloc o forat on sigui.
Gràcies per la crònica; segurament la ràbia contra els cabrons gabatxos ens ve d'aquí (o fins i tot d'abans que fossin gabatxos fills de puta).
Tant de bo tornessin... li dic jo que visc al costat del passeig Almogàvers i no n'he vist ni un (començant per mí mateix!).
ResponEliminaTé tota la raó. Un poble és gran o petit en funció al que ell mateix s'hi vol sentir i a les seves actuacions. La veritat és que els convergents ens han acabat per contaminar amb "l'ara no toca" (un dia mataré en escoltar això) i ens creiem que ja no podem canviar res. Aquest conformisme acabarà per esborrar del mapa fins a l'últim rastre de català. Esperem que això no passi. Trist és de veure'ns dominadors i guerrers històrics a ara, a no ser ni respectats per una mal-anomenada democràcia.
ResponEliminaPD: On és el senyor Berenguer d'Entença? Un altre dels caps mítics dels almogàvers.
Som el què votem, maleïda sigui.
ResponEliminaAvui m'ha fet mullar la cadira del tot.
ResponEliminaÉs el que li dic a tothom sempre; que som uns mitja-merda, que no tenim collons, ni honor, ni vergonya, perquè si en tinguessim no estaríem amb els pantalons baixats i disposats a rebre de totes bandes.
I no fa pas tant, un senyor digué: catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.
Doncs ens estem pixant sobre la dignitat del país.
I mai se'n té prou de ràbia als gavatxos; més que els hauríem d'enviar a prendre pel cul enlloc d'intentar ser una trista còpia d'ells.
Desperta Ferro! Desperta! ( que ja seria hora que espavilessim una mica no?)
ResponEliminaSí senyor, desperta ferro!
ResponEliminaMiri tal qual que si el Leonidas aixequés el cap i veiés als seus compatriotes hel·lens...
ResponEliminaMentre els espanyols que viuen a Catalunya puguin votar, malament anem.
ResponEliminasenyors, sento contradir-vos però els guerrers almogàvers continuen vius i estan entre nosaltres. Són guerrers molt ben formats, els millors!! experts en arts marcials, són una família i saben reduïr a l'enemic millor que ningú. Els seus suporters estan per tot arreu. Us deixo un link per a que continueu vosaltres mateixos la vostra investigació si us interessa el tema. Au Au Au!!!
ResponEliminahttp://setesentit.blogspot.com/2011/06/a5-almogavers-barcelona.html
Hi va haver un moment que semblava que es pogués aconseguir un bon grup de combatens,...però ens vam trobar amb tres camins, i ens vam perdre (i vam perdre-hi) al dividir-nos.
ResponEliminaInteressant post.
Començo a pensar que tot plegat és un mite i que el poble català valent i amb empenta mai ha existit. De fet, tinc entès que Roger de Flor era una mica holandesot...almenys espero que parlés més català que en Cruyff
ResponElimina