El dit al cul

Fa temps que no em deixo caure pel blog. Ho sabeu prou bé.

El motiu no és la falta de temps ni de ganes, sinó de temes. Tothom sap que des de la victòria electoral d’Artur ‘Buzz Lightyear’ Mas i la derrota de l’eix del mal, Catalunya ha deixat de tenir problemes i aquest petit tros del nostre país ha tornat a ser una bassa d’oli on difícilment l’odi, el renec i la ràbia hi tenen cabuda.

L’atur, la crisi, l’encaix amb Espanya, el finançament, els controladors aeris, les dones lletges i la manca de sexe regular formen ja part del passat.

És per això que si volem continuar la nostra carrera de laments, no ens quedarà més remei que furgar en les pròpies misèries.

Jo, prudent i amb una profunda aversió al risc, sóc dels que desconfia enormement de la promesa de fiabilitat que a priori ens ofereix el paper de triple capa. És per això, que abans de procedir a la ingrata però necessària tasca de netejar-me el cul sempre acostumo a retallar un tros prou llarg de paper per poder-ne fer tres plecs. 9 capes sí que són fiables. O ho haurien de ser.

Avui, tota aquesta confiança ha quedat esmicolada quan, en una de les múltiples passades un dels dits ha vençut la resistència del paper i s’ha entaforat furtivament en el forat del cul.

La maldestra operació ha donat com a resultat un dit tenyit de color marró amb lleugeres incrustacions de matèria fecal sota l’ungla —d’aquelles que costen de treure— i una subtil aroma que malgrat l’esforç del sabó encara m’acompanya cada cop que m’apropo el dit al nas.

Això m’ha fet reflexionar sobre a) la necessitat de canviar de marca de paper, b) la necessitat de reduir la pressió del meu dit sobre la cel·lulosa i c) que, malgrat la fe cega en el lideratge del nou gran, omnipotent i omipresent Mesíes, hi ha coses de les encara convé refiar-se d’un mateix.