Fer turisme és fer amics |
Benvolguts fills de puta. Mongolodies tots.
Fa una setmana que en Pere està de vacances i ho ha fet per la porta grossa: un mes i mig sencer, com si fos un nen acabat de sortir d’escola.
A més, tenia tants dies acumulats de festa a l’empresa que he decidit sumar-los a les vacances i fer en total 90 (noranta) dies seguits de tocar-me els ous.
Digueu-me fill de puta.
...
Gràcies. Jo també us estimo.
Com que noranta dies donen per molt i la meva vida necessita d’emocions fortes que trenquin la rutina a la que estic cada dia sotmès he decidit tirar-me a l’aventura. No, l’aventura no és la veïna, malgrat que té un nom igual d’extravagant.
Així, que en una demostració de coratge, valentia i funky groove, fa uns dies vaig omplir el dipòsit de benzina del cotxe i vaig començar a tirar milles sense un destí concret. Emulant el gran Willy Fog i el seu company Rigodón, m’he marcat l’objectiu donar la volta al món en noranta dies. Deu més que ells, és cert, però l’objectiu no és pas superar la magna obra dels mestres.
França, Alemanya, Txèquia, Eslovàquia, Hongria, Romania, Ucraïna, Rússia, Kazakhstan, Mongòlia, Rússia, Estats Units, Mèxic, Guatemala, Hondures, Nicaragua, Costa Rica, Panamà, Colòmbia, Veneçuela, Marroc, Algèria i Catalunya. I Espanya? A Espanya que la donin pel sac.
Un objectiu ambiciós, certament. Potser massa. Per això no us estranyi si d’aquí uns dies us escric des d’un cibercafè alemany dient-vos que el meu viatge s’ha acabat mentre m’amorro alternativament en una gerra de cervesa i en el mamellam d’una voluptuosa bavaresa.
De moment, ja m’he aturat uns dies a Cadaqués per degustar per darrer cop en molt temps els plats de la nostra terra, els vins dels nostres cellers i algun conill que em deixi el flaire i el regust per acompanyar-me i donar-me forces en aquest llarg viatge.