Tanco el bloc

Avui, 15 de maig de 2011 he decidit prendre una de les decisions més importants i a la vegada més dures de la meva vida, tancar aquest blog que tant estimo i que tants bÒns moments m’ha donat.

No ho sé, deu ser cosa de la tramuntana que tant ens afecta —encara que ens entestem a negar-ho o no—, però avui em sento tant feliç que he pensat que no podria mai a la vida viure sense parlar amb vosaltres i explicar-vos les meves coses, per això crec que reprendré els meus articles.

I parlar per a què? Per què em digueu les mateixes estupideses de sempre? Per què digueu les quatre grolleries per semblar aneuasaberquè quan no sou res més que quatre titafluixes? Per això he de deixar obert el blog? Aneu a cagar, home...

I llavors em miro els ulls de la meva filla i sembla que em parlin i que em diguin «et necessiten mare». I és cert. Perquè sé que encara que a vegades us passeu tres pobles amb mi, en el fons em necessiteu. Sóc com la «querida» virtual a la que acudiu a explicar les penes després d’haver-vos tirat l’amant de veritat, amb la que us desfogueu quan us ve el sentiment de culpa... Sóc la vostra cerveseta després d’un dia putejat a la feina. Així que us faré el favor de continuar.

Continuar? i uns ous! Hi ha tantes coses al món molt més interessants que perdre el temps amb vosaltres. Les flors, per exemple. Una rosa que et regala un desconegut, una orquídea que algú ha deixat furtivament a la teva taula, un sobre amb olor de liles i un cor dibuixat amagat entre els papers... No és millor tot això que esperar que quatre galifardeus se t’enfotin de tu a la cara, per molt virtual que sigui? Així doncs, adéu amics, me’n vaig a olorar roselles...

Ai les roselles! És inevitable trobar-ne sense obrir i no jugar al «poll, gall i gallina». Hi he jugat tantes vegades avui amb la meva filla i amb la personaqueempagalesfantes... i totes les he perdut. M’he emprenyat tant que al final m’hi he jugat el blog. Continuar-lo vull dir. I com veieu, he perdut. Mal que em foti, i que avui estic de baixada, aquí em teniu, a complir l’aposta, i durant molt temps diuen!

Encara que... vosaltres creieu que una puta rosella em farà reobrir el blog? Fos una hamburguesa de tofu, encara, però una flor que no serveix de res... A més, tantes hores asseguda davant de l’ordinador m’estan fent el cul gros, així que, ara sí, és un adéu definitiu.

Que fort, no? «Adéu definitiu». Sona gros. Com si no ens haguéssim de veure mai més, no? «Adéu definitiu». Apa, com si tanqués la porta que aquí no ha passat res. Esborrant d’una tacada un tros de la meva vida que, perquè no dir-ho, potser ha tingut més moments bÒns que dolents...

Sabeu què? Vaig a prendre’m la pastilla i després decideixo.

Quina era, la verda o la vermella? Calla, pren-te les dues.


Però què dius? Ja, ja, ja... Hòstia!

PS. Va per tu, mossa. 

'Todos con Japón'

A tu et fotria el cul com la bander del Japó.
Vols veure un tsunami? Doncs ves obrint la boca, que ara ve.

Benvolguts fills de la gran puta.

Si sou prou eixerits, cosa que sempre he posat en dubte, haureu notat que aquest blog ha patit una lleugera aturada concidint més o menys amb el triomf d’Artur I el Millor de Catalunya.

No, no m’he passat a twitter com algunes ments malèvoles i malpensants han insinuat.

La veritat és que des que vaig ser escollit Director General a la Generalitat dels Millors no he tingut temps per dedicar a altres coses que no siguin la feina. I és que no sabeu com s’allarguen les sobretaules dels dinars oficials! Em roben tota la tarda!

Però avui, aprofitant que he entrat a Internet per actualitzar el currículum de les meves biografies, m’he decidit a parlar-vos d’un tema que fa dies que em ronda pel cap: «todos con Japón».

Com sabreu, la terra del sol ixent ha patit una de les catàstrofes més grans dels darrers dos segles. Un brutal terrètremol ha assotat el país dels «que te estás durmiendo»* deixant un rastre de morts, devastació i detritus nuclears al seu darrera. Res comparable, d’altra banda, al regalet que els va fer l’amic Enola Gay, però ja sabeu que en aquests temps l’exageració és l’únic recurs que li queda a la premsa per mirar de vendre algun diari.

«Todos con Japón», sí.

Des del dia del terratrèmol, les mostres de solidaritat s’han anat estenent arreu. I no només a la xarxa, on milers de persones han canviat els seus avatars per la bandera del punt vermell, n’han escrit articles, poemes, haikus i altres collonades i han inundat el ciberespai amb tuiters solidaris amb els japos; també al carrer hem pogut vere balcons engalanats amb la bandera japonesa i la frase «Todos con Japón».

Siguem honestos: A quants de vosaltres us importava una merda Japó abans del terratrèmol? Siguem més honestos: Quanta gent odiava els japonesos abans del terratrèmol? Siguem encara més honestos: quanta gent abans del terratrèmol havia pregat perquè els mars s’obrissin i les fosses marianes s’empassessin tota l’illa de Japó, part de la Xina i les dues Corees?

Gràcies al meu càrrec tinc a l’abast una enquesta del passat mes de desembre sobre l’opinió que els catalans tenim dels japonesos. Els resultats indiquen que un 83% dels catalans «desitgen que s’obrin els mars i les fosses marianes s’empassin tota l’illa de Japó, part de la Xina i les dues Corees», un 14% «n’estan fins als ous de veure’ls sempre amb les càmeres de fotos» i un 37% mostren la seva satisfacció perquè «els japonesos la tenen petita».

Sí, sóc conscient que els percentatges no quadren, però sigueu comprensius: encara em falten dues asignatures per acabar la llicenciatura de Matemàtiques.

És per això que aquesta sobtada onada solidària amb el país de les tites picselades només té un nom: hipocresia.

Hipocresia perquè, en el fons, el què realment pensem i el què realment voldríem dir és ‘justícia divina’.

Com deia el general Douglas MacArthur: «hem apallissat prou els maleïts grocs com per enviar-los de nou a l’Edat de Pedra».


Recordeu Pearl Harbour!

PS. Per què no posen nom als terratrèmols com fan amb els huracans? No seria millor aquest titular: «Manel devasta Japón»?

* Etim. Un japonès està assegut a la barrra d’un bar de Sant Pol de Mar. Se li apropa un santpolenc i, donat-li una clatellada, li diu «que te estás durmiendo!».

El dit al cul

Fa temps que no em deixo caure pel blog. Ho sabeu prou bé.

El motiu no és la falta de temps ni de ganes, sinó de temes. Tothom sap que des de la victòria electoral d’Artur ‘Buzz Lightyear’ Mas i la derrota de l’eix del mal, Catalunya ha deixat de tenir problemes i aquest petit tros del nostre país ha tornat a ser una bassa d’oli on difícilment l’odi, el renec i la ràbia hi tenen cabuda.

L’atur, la crisi, l’encaix amb Espanya, el finançament, els controladors aeris, les dones lletges i la manca de sexe regular formen ja part del passat.

És per això que si volem continuar la nostra carrera de laments, no ens quedarà més remei que furgar en les pròpies misèries.

Jo, prudent i amb una profunda aversió al risc, sóc dels que desconfia enormement de la promesa de fiabilitat que a priori ens ofereix el paper de triple capa. És per això, que abans de procedir a la ingrata però necessària tasca de netejar-me el cul sempre acostumo a retallar un tros prou llarg de paper per poder-ne fer tres plecs. 9 capes sí que són fiables. O ho haurien de ser.

Avui, tota aquesta confiança ha quedat esmicolada quan, en una de les múltiples passades un dels dits ha vençut la resistència del paper i s’ha entaforat furtivament en el forat del cul.

La maldestra operació ha donat com a resultat un dit tenyit de color marró amb lleugeres incrustacions de matèria fecal sota l’ungla —d’aquelles que costen de treure— i una subtil aroma que malgrat l’esforç del sabó encara m’acompanya cada cop que m’apropo el dit al nas.

Això m’ha fet reflexionar sobre a) la necessitat de canviar de marca de paper, b) la necessitat de reduir la pressió del meu dit sobre la cel·lulosa i c) que, malgrat la fe cega en el lideratge del nou gran, omnipotent i omipresent Mesíes, hi ha coses de les encara convé refiar-se d’un mateix.

ET

A mi, si els extraterrestres no són així, doncs no m'interessen

L’Agència Espacial Nord-Americana (NASA) té un pressupost anual de 19.000 milions de dòlars. Això, per a tots aquells que no estigueu avesats a treballar amb divises, són 14.484,7 milions d’euros al canvi d’avui mateix.

Molts d’aquests milions estan destinats a la investigació en astrobiologia, que és la disciplina científica que estudia l’origen i la presència de la vida a l’Univers, més enllà de la Terra. És a dir, ras i curt, si existeixen els marcians.

I avui, després d’anys i anys d’investigació i milions d’euros invertits en centenars i milers d’estudis, amb una gran expectació mundial la directora del programa d’Astrobiologia de la NASA ha presentat la primera prova que permet creure en la possibilitat que existeixi vida extraterrestre.

Jo creia que presentarien públicamet un humanoide de color verd, cap gros i sense titola. Però no. Tot el què han mostrat és un bacteri que viu en arsènic en un estany de Califòrnia anomenat Mono.

Senyors de la NASA, siguem seriosos.

En primer lloc, només han descobert un organisme unicel·lular, no el puto ET en bicicleta.

En segon lloc, Califòrnia es troba als Estats Units i aquest país, com a mínim fa un minut, encara era al planeta Terra. Ergo, el bacteri és terrestre i no d’origen extraterrestre (detall insignificant que potser han passat per alt).

En tercer lloc, que visqui en arsènic és intrascendent. Jo conec gent que viu a Badia del Vallès en condicions molt pitjors que aquest bacteri i mai cap astrobiòleg els ha analitzat.

I finalment, presentar un estudi amb l’expressió «això permetria pensar en la possibilitat que hi hagi vida en planetes amb atmosferes molt diferents de la terrestre» s’allunya molt del què hauria de ser una investigació de la NASA, suposo que amb un cert rigor i una certa base empírica.

Per presentar el què han presentat avui, no calien tants anys d’investigació. Per arribar a la conclusió que és possible l'exstència de marcians només us hauria calgut donar una ullada a això. I sense tant dispendi de recursos humans, tecnològics i econòmics.

Caspa n'hi ha a tot arreu

a fora...

 

...i dins

El 'pueblo'

Com enyoro les excursions a los bancales amb la prima del pueblo.

Quan jo era petit acostumàvem a passar els estius al pueblo. Cada 1 d’agost, puntuals com un rellotge, carregàvem el seat fulaco del pare com si s’hagués d’acabar el món i enfilàvem l’autopista cap al sud.

Al principi em costava entendre perquè, si la majoria de nens de la classe marxàvem de vacances al Pueblo, no ens hi trobàvem. Fins que vaig descobrir que de pueblos n’hi havia molts.

El ritual sempre era el mateix, pujar al cotxe i viatjar com sardines centenars de quilòmetres durant hores i hores, amb els vidres abaixats per fer córrer l’aire i carregats de carmanyoles de truita de patates i llom arrebossat per resoldre els diferents àpats que hauríem de fer durant el llarg trajecte, aturats a peu de carretera.

L’arribada al pueblo també era invariable; petons, abraçades, més petons i ruta per les diferents cases per saludar familiars i coneguts que, jo, ni coneixia ni tenia cap interès per fer-ho: la chacha, el chaho, la tata, el tete, los primos...

Llavors s’obrien al davant trenta llarguíssims dies sense fer res. En una rutina que només s’alterava per la visita a una nova chacha, a un nou tío o a uns altres primos. Perquè si alguna cosa tenia la família del pueblo és que era immensa.

I arribava el dia de la tornada a Catalunya. La família d'allà s’aplegava al voltant del cotxe per acomiadar los catalanes, encara que molts no sabessin ni conjugar un sol verb en la llengua de Llull. Més petons, abraçades, algunes llàgrimes, molts buen viaje i hasta el año que viene mentre ens tornàvem a encabir al seat per emprendre el camí de retorn.

Amb el cap girat enrera ens acomiadàvem dels familiars amb la mà. I no podíem evitar percebre, en les cares colrades pel sol, una mirada d'enveja per aquells parents —desertores del arao— que havíem triomfat a Catalunya, mentre intentàvem acomodar-nos entre les bosses plenes de les ametlles, les taronges, els embotits i les garrafes d’oli que ens treurien el ventre de pena durant una bona temporada i que amb tanta dedicació i amor ens havien preparat els parents ‘pobres’ del pueblo.

Beneïts imbècils.

La mort de l'avi

Ella també plora la mort de l'avi. I fila prim, creieu-me.

La ment humana és ben misteriosa, i la gestió que fa dels sentiments encara més.

Per exemple, si demà caigués una bomba termonuclear a Igualada i l’esborrés del mapa no sentiria ni fred ni calor. O si una plaga biblíca assolés Mollerussa la meva cara no expressaria res més que uan fredor impassible.

En canvi, la mort ara fa dos dies d’en Llàtzer Escarceller m’ha deixat tocat. Sí amics, el traspàs de l’avi del Filiprim quasi em fa vessar una llàgrima, i encara no sabria ben bé dir-vos el perquè.

Potser aquella aparença de vellet entranyable amb certs aires de filldeputisme me’l va fer apreciar. Contràriament al què em passa amb la majoria de la gent, aquest petit avi em queia bé; m’era simpàtic, collons.

La seva mort, però, només em deixa una incògnita per resoldre.

Els mitjans han dit que en Llàtzer ha mort a l’edat de 96 anys. Però jo estic ben convençut que aquesta edat ja la sobrepassava quan tancava la paradeta al costat del sr. Bachs, ara ja fa més de vint anys.