Déu no folla

S'acaba de guanyar el cel

Déunostrusenyor no folla. Si ho fes no ho hauria posat tan complicat.

Un cop passada l’eufòria adolescent que et fa donar com a bones les condicions més adverses a canvi de fotre un clau, amb el pas dels anys te n’adones que això de la morfologia humana i el sexe no estan gaire ben muntats.

És cansat. El moviment pèlvic obligat per l’activitat sexual, conegut popularment com a manxar, és esgotador. Malucs, esquena, cames i braços es veuen obligats a suportar una càrrega muscular massa feixuga per a la recompensa que es rep a canvi.

És incòmode. La situació dels òrgans sexuals no ajuda massa a fer de la pràctica sexual una activitat plenament satisfactòria. El missioner, el gos, el vaquer, de genolls... poden ser postures divertides, enginyoses, plaents, però totes incòmodes.

És brut. I no em refereixo als fluids que expulsen els genitals, sinó a la suor. L’esforç físic provoca sudoració i hi ha poques coses més fastigoses que la suor d’altri gotegi damunt teu.

No hi ha dubte que si Déu hagués follat hagués disposat la cigala i el cony en un altre lloc que permetés gaudir del plaer sexual sense entrebancs i sense acabar baldat, com a la mà o al front, per exemple.

Però això sí, a Déu se la mamaven. I molt.

Perquè no hi ha res més còmode i més plaent que seure al sofà mentre t’estan menjant la polla (o el cony). Una activitat que complementada amb un gintònic mentre mires la televisió o els darrers moments de la creació et fa elevar per damunt de la cúpula celestial.

I sense suar.

Qui no té un all té una ceba

Qui vulgui peix que es mulli el cul
O us pensàveu que hi posaria una foto del Gaspar?

Permeteu-me avui aquest petit article per excretar de forma ràpida i violenta la ràbia que des d’ahir em corca les entranyes.

Com ja sabeu, tinc el dial de la ràdio espatllat. Es va quedar clavat a Catalunya Ràdio força mesos enrere (encara sort que no fou a Intereconomia) i només puc escoltar els programes d’aquesta emissora. O cap.

Serveixi això de preàmbul per justificar que ahir vaig escoltar l'Ofici de viure.

Doncs bé, ahir, l’il·luminat d’en Gaspar Hernàndez, a qui algun dia haurem de dedicar un solemne article, va deixar anar aquesta joia:

«Com diuen a pagès, ‘qui no té un all té una ceba’».


Benvolgut locutor mongoloide,

Els refranys, les dites populars i les frases fetes no són d’ús exclusiu del món rural. Jo mateix, que visc en un un entorn urbà, els empro, perquè formen part del meu patrimoni cultural, que m’ha estat transmès pels meus pares i pels meus avis a qui a la vegada fou llegat pels seus pares i avis.

Pensar que els refranys són «de pagès» com dieu, només demostra una immensa ignorància per la nostra llengua i per la nostra cultura, a part d’una mostra de cosmopolitisme i urbanisme imbècil.

A més de preocupar-vos pel benestar del vostre esperit no seria pas sobrer que us preocupéssiu també pel del vostre cervell, potser us va fugir del cos en alguna d’aquestes meditacions transcendentals que tan divulgueu, o bé s'ha mort definitivament en un dels vostres habituals exercicis de relaxació.

PS: Un altre dia parlarem de l’expressió «a pagès». També mereix un article exclusiu.

Tal com m'hauria agradat trobar-lo

Volíeu dir així, fills de puta?

No és gens estrany entrar als lavabos de qualsevol lloc públic i trobar-hi un cartellet penjat a la paret amb més o menys la següent petició:

«Si us plau, deixeu el lavabo tal com us hauria agradat trobar-lo»

Un missatge elegant, cordial i educat, sens dubte; però, admetem-ho, totalment ineficaç per la seva indefinició.

Pensem-hi: «tal com us hauria agradat trobar-lo».

Això vol dir que jo, home avesat a la lectura evacuatòria, hauré de posar-hi un revister amb Interviu i Penthouse?

O que una amiga meva, addicta al ganxet, haurà de posar fundes de llana als rotlles de paper de vàter?

I si no m’agrada l’enrajolat? hauré d'agafar un paleta, anar a triar rajoles del meu agrat i canviar-lo?

D’altra banda, conec gent que conviu amb lavabos més bruts que els serveis d’una autopista després del pas d’un autobús de marroquins cap a Algecires. Vol dir això que tenen carta blanca per pixar-se fora de la tassa, cagar-se per les parets i vomitar a la pica?

Parlem clar senyors. Si el que volíeu dir-nos era que el deixéssim net, digueu-nos-ho amb totes les lletres: «Al que es pixi o cagui fora li tallarem la cigala. Gràcies»

(o en versió femenina, per no ser acusat de quelcomfòbic: «A la que llenci un sol tàmpax fora de la paperera, li arrencarem el clítoris. Gràcies»)

Mentrestant, cada vegada que us trobeu un cartellet com aquest us convido a fer-ne cas i deixar-lo «tal com us hauria agradat trobar-lo».

No deixem que l'eufemisme ens arrabassi el seny.

Minuts musicals

Cada uno que haga lo que quiera,
que viva a su manera,
sea la que sea.

Cada uno que viva en su tierra,
y que hable en su lengua,
sea la que sea.

Cada uno que pinte su bandera,
y que plante su bandera,
sea la que sea.

(...)

«Sea lo que sea»
TODOS TUS MUERTOS
Crisis Mundial

Vull ser Bon Jovi

«Ep, tranquil tio, que la bellesa està a l'interior»

Tot i que reconec que sóc un home amb moltes grans virtuts —entre elles la modèstia—, no em raca admetre que quan déunostrusenyor va repartir els atributs de la bellesa em va deixar fora de l’aula.

Sóc lleig, i la meva semblança més propera a un «cos danone» és que el meu sembla el pot del iogurt. És així, perquè negar-ho.

Des de ben petit, quan veia que el tio bo de la classe portava totes les nenes de cul i que a mi —com a molt— em tenien per un bon amic, he renegat de la meva condició física.

No és que estigui traumatitzat, perquè afortunadament hi ha dones (poques) que encara creuen en el tòpic que la bellesa està a l’interior, i perquè amb el pas dels anys et vas acostumant a veure la teva imatge reflectida en el mirall.

Però collons! Una mica de bellesa no m’hagués anat malament. Sobretot a l’adolescència, quan veies que els teus amics guapos pescaven el què volien a les discoteques i tu marxaves sempre de buit cap a casa.

Per als lletjos, lligar, seduir i ja no dic sucar el melindro sempre han estat curses de fons. Haver de demostrar que darrera aquella malaurada façana hi havia un tipus fantàstic, una bellíssima persona, un paio fabulós... és cansat i no sempre té el resultat desitjat. La majoria de vegades t’acabaves convertint en l’home amb qui totes es voldrien casar, però no amb el que voldrien follar.

Perquè no hi ha res més trist a la vida que després d’hores, dies i fins i tot mesos de llençar la canya, una dona et digui: «El dia que em casi, vull trobar un tio com tu». «Gràcies, llavors millor vaig tirant cap a casa a pelar-me-la al lavabo abans no m’agafi el son, no?».

Per això sempre he pensat que si algun dia em trobés una llàntia màgica amb un geni que em concedís tres desitjos el primer seria:

«Geni, vull ser com en Bon Jovi»

Amb el cul en remull

Encara se’n venen. No m’ho pensava pas, però encara hi ha qui en posa un a casa.

Afortunadament, cada vegada més la gent opta per prescindir-ne, perquè la seva utilitat no és gens clara i, mirant-ho fredament, l’únic que fa és prendre lloc.

Per què de que serveix el bidet?

Després d’una ràpida consulta en el meu entorn més immediat, no he trobat cap home que consideri el bidet d’utilitat. Al contrari, la majoria ha manifestat que resulta força incòmode rentar-s’hi els peus.

En canvi, entre la població femella, he trobat algun exemplar que n’ha defensat la possessió justificant la seva utilitat per a rentar-s’hi la xona, especialment durant la menstruació.

Amiga menstruant, si amb el paper de vàter, les tovalloletes humides i les perfumades no en tens prou per fer net, dutxa’t si us plau. És ràpid, còmode i extremadament net. I no, no cal rentar-se el cap cada vegada.

Però per l’amor de Déu, no t’eixarranquis sobre una galleda de porcellana esquitxant-te el parrús com un ànec, perquè això, a més de ser poc estètic, fa brut.

Un article de premi

Una vista, oh oh, un comentari, ah ah!

El blogaire, ho hem dit en més d’una ocasió, és un ésser miserable. Gent amb l’ego més gran que les carències afectives de Mariano Rajoy però amb menys habilitat per a les relacions socials que Zapatero per a l’economia.

I com pot compensar aquest maremàgnum de carències afectives, manca d’amistats, ego disparat i orgull infinit? També ho hem dit, amb les visites.

Cada visita que un blogaire rep al seu blog és una carícia al clítoris del seu ego cibernètic. Cada comentari que li escriuen suposa una esquitxada seminal al teclat o haver de canviar el coixí de la cadira per l’excés de secreció de fluxos vaginals.

Però un dia descobreix que amb les visites i els comentaris no n’hi ha prou. Si bé cada cop que entra al Google Analitics o que respon un comentari els dits se li en van cap als genitals, cada vegada hi troba menys plaer.

Perquè sent tant bo, rebre moltes visites és una evidència; i sent tant brillant, rebre comentaris als articles és un fet normal.

Li cal reconeixement. Un reconeixement públic, notori, que pugui lluir i del que pugui presumir davant de les seves amistats virtuals.

I llavors troba la solució, inventar-se un premi i donar-lo als seus companys de l’endogàmica cibernètica.

— Premio diamante al mejor blog de narración amorosa
— Premio Torrebruno de oro al mejor blog amigo de los niños
— Premio Blog de Titanio al mejor blog intrascendente
— Premio Latino al blog más chévere
— Premio Bogavante al blog más echao p’alante

I el millor de tot és el mètode. No cal que un comitè d’experts internacional es reuneixi per valorar quins blogs destaquen sobre la resta. No cal obrir una consulta popular a internet perquè milers d’internautes votin els seus blogaires preferits. Només cal que un mònguer lliuri a un altre mònguer una merda d’estampeta dissenyada per un aprenent de Paint perquè la clavi en algun racó de la seva bitàcola virtual.

I és després, amb la columna lateral del seu blog farcida de premis horteres, quan el blogaire pot relaxar-se i tornar a masturbar-se l’orgull cibernètic.

Perquè el seu ego ja té premi.