 |
| D'això sí ens podem enamorar. |
Sempre m’havien dit que allò que diferencia els homes dels animals és la capacitat de raonar (tot i que jo, fins fa ben poc, entenia ‘enraonar’), de pensar, de discernir. Una teoria, però, llençada a les escombreries per fets com els de la passada revetlla de Sant Joan o per qualsevol dels guardons que cada any otorguen els Premis Darwin.
Sinó és la raó, doncs, què és allò que ens diferencia de les bèsties?
L’amor, amics meus. La capacitat d’enamorar-se.
Algú ara podrà dir que els animals també s’enamoren i que les plantes tenen sentiments. Si sou d’aquests «alguns» us convido a anar passant cap a un altre blog mentre recordeu la darrera prova d’amor que un ésser humà va rebre d’un animal [SFW].
L’amor és aquella capacitat només coneguda en els ésser humans que fa que hom senti una affecció viva envers una persona o una cosa.
Podem enamorar-nos d’una dona, de la nostra cunyada, de la nostra germana, de la dona del nostre millor amic; podem enamorar-nos d’un quadre, d’una pel·lícula, d’un llibre. Podem enamorar-nos d’un plat, d’un país, d’un cendrer o d’un senyor clavat en una creu. Fins i tot podem estar completament enamorats de nosaltres mateixos.
Tots, per estranys que siguin, són comprensibles.
«Ep, en conec un que està perdudament enamorat d’un segell del Rei d’Espanya». Sí, no és normal, però és possible, comprensible i racional.
Al capdavall, «el roce hace el cariño» que diuen els nostres veïns.
Però què passa quan l’amor sorgeix de forma estúpida i incomprensible envers allò intangible i desconegut? Quan l’amor esdevé il·lògic i irracional?
L’amor cibernètic, per exemple.
Internet està ple de casos de gent enamorada d’altra gent que no ha vist en sa vida. Persones que s’enamoren d’altres persones simplement per llegir quatre textos estúpids que pengen en un blog, o per quatre comentaris que hi deixen com a rèplica. Internautes enamorats de simples avatars, de textos de 140 caràcters, de falsos perfils socials.
No cal anar gaire lluny per conèixer algun cas d’aquests, a la nostra petita comunitat n’hi ha algun, capaç fins i tot de superar la llarga distància entre la costa oest d’Estats Units amb un idíl·lic poble pescador de l’Empordà.
Amors sense cap mena de fonament més enllà d’un somni, d’una imatge forjada a cops de teclat, d’una esperança idíl·lica basada en la transmissió de bits i megabytes. Amors bitals. Il·lògics. Irracionals.
I paradoxalment, aquesta capacitat d’enamorar-nos irracionalment, aquesta capacitat d’actuar sense cap lògica ni raó, és la que més ens diferencia dels animals.
Sinó és la raó, doncs, què és allò que ens diferencia de les bèsties?
L’amor, amics meus. La capacitat d’enamorar-se.
Algú ara podrà dir que els animals també s’enamoren i que les plantes tenen sentiments. Si sou d’aquests «alguns» us convido a anar passant cap a un altre blog mentre recordeu la darrera prova d’amor que un ésser humà va rebre d’un animal [SFW].
L’amor és aquella capacitat només coneguda en els ésser humans que fa que hom senti una affecció viva envers una persona o una cosa.
Podem enamorar-nos d’una dona, de la nostra cunyada, de la nostra germana, de la dona del nostre millor amic; podem enamorar-nos d’un quadre, d’una pel·lícula, d’un llibre. Podem enamorar-nos d’un plat, d’un país, d’un cendrer o d’un senyor clavat en una creu. Fins i tot podem estar completament enamorats de nosaltres mateixos.
Tots, per estranys que siguin, són comprensibles.
«Ep, en conec un que està perdudament enamorat d’un segell del Rei d’Espanya». Sí, no és normal, però és possible, comprensible i racional.
Al capdavall, «el roce hace el cariño» que diuen els nostres veïns.
Però què passa quan l’amor sorgeix de forma estúpida i incomprensible envers allò intangible i desconegut? Quan l’amor esdevé il·lògic i irracional?
L’amor cibernètic, per exemple.
Internet està ple de casos de gent enamorada d’altra gent que no ha vist en sa vida. Persones que s’enamoren d’altres persones simplement per llegir quatre textos estúpids que pengen en un blog, o per quatre comentaris que hi deixen com a rèplica. Internautes enamorats de simples avatars, de textos de 140 caràcters, de falsos perfils socials.
No cal anar gaire lluny per conèixer algun cas d’aquests, a la nostra petita comunitat n’hi ha algun, capaç fins i tot de superar la llarga distància entre la costa oest d’Estats Units amb un idíl·lic poble pescador de l’Empordà.
Amors sense cap mena de fonament més enllà d’un somni, d’una imatge forjada a cops de teclat, d’una esperança idíl·lica basada en la transmissió de bits i megabytes. Amors bitals. Il·lògics. Irracionals.
I paradoxalment, aquesta capacitat d’enamorar-nos irracionalment, aquesta capacitat d’actuar sense cap lògica ni raó, és la que més ens diferencia dels animals.
