Natura intel·ligent: la rodona

La rodona, figura perfecta

«La natura és intel·ligent». Quantes vegades haurem sentit pronunciar aquesta típica i tòpica frase com a referència a coses que, de forma natural, tenen una forma i un funcionament perfecte? Moltes. Infinites.

La cadena tròfica, el procés d’oxigenació de les plantes, el cicle de l’aigua... són coses que donen veracitat a aquesta afirmació.

Però si hi ha un concepte que demostra aquesta «intel·ligència natural» per damunt de totes les altres, aquest és la rodona.

Fixeu-vos-hi. Una figura perfecta, sense angles, equilibrada, simètrica.

Ara, imagineu-vos un món sense la rodona. La cigala per exemple. Imagineu-vos la dificultat que suposaria la còpula si la polla fos quadrada o hexàgonal. O pitjor encara, en forma de trapezi. Us imagineu follant amb una titola trapezoidal?

O els dits. Intenteu imaginar-vos teclejant l’ordinador amb uns dits en forma d’estrella, o introduint uns dits rectangulars en una vagina heptagonal.

No debades, l’home, que històricament s’ha fixat en la natura per al seu desenvolupament social, tecnològic i cultural, ha adoptat la rodona com a eina de progrés. I amb èxit.

Feu la prova. Agafeu un rotlle de paper del vàter i pressioneu-lo lleugerament. Transformeu la rodona en una forma ovoide. Ja no roda igual, oi? Ja no és tan fàcil fer girar el rotlle, no?

Ara aneu més enllà. Inferiu-li una lleugera pressió per tots els costats fins transformar-lo en un element quadrangular. Fins i tot fent coincidir cada costat amb la línia de tall dels trossos de paper, fet que a priori sembla del tot lògic i funcional, l’experiència d’eixugar-se el cul esdevé una merda.

Ah, la rodona!

«És d’ells»

Recordo amb nostàlgia aquells dissabtes a casa els avis, quan era petit, mirant la tele. Dibuixos animats al matí o alguna pel·lícula de l’Oest a la tarda. Un televisor en blanc i negre amb una roda que et permetia escollir entre la UHF i la VHF sempre que tinguessis ganes d’aixecar-te del sofà.

De tant en tant, però, en John Wayne o en Super Ratón desapareixien de la pantalla i donaven pas a una imatge plena de gra, amb un soroll com de fregit.

Tocava llavors aixecar-se del sofà, fer girar les dues rodes, tocar l’antena o donar uns cops a sobre de l’aparell de televisió. Si cap d’aquells trucs donava resultat l’expressió era solemne i concloent:

«És d’ells».

I tornàvem a seure al sofà, tranquil·lament, sense esverar-nos, a esperar amb parsimònia que retornés la imatge. Conformats. El problema no era nostre, era «d’ells».

Avui enyoro l’ús d’aquella fórmula màgica que ens permetia afrontar tots els problemes. Que feia possible seure davant l’adversitat i esperar que tot es resolgués. Al capdavall, la culpa era «d’ells».

— Que no va l’Estatut?
— És d’ells.

— Que no ens accepten el pressupost?
— És d’ells.

— Que no van els trens?
— És d’ells.

— Per què el Barça ha perdut?
— És d’ells.

— Per què ja no follem tan sovint?
— És d’ells

I seure al voltant de la taula, treure les cartes i jugar una partida a la butifarra o al set i mig.

El segle XXI és una estafa

On és la meva nau familiar? eh? on és?

El segle XXI és un engany. N’hauríem de ser conscients.

Quan jo era petit hom s’imaginava l’any 2000 amb cotxes sense rodes, tots vestits amb uniformes de color platejat, amb naus espacials monoplaça i unes cuines en les que només prement un botó et servien l’àpat que volies, a l’instant, deliciós.

Vèiem els progressos que feia la societat i confiàvem en aquell futur promès: la tele en colors, les màquines d’escriure elèctriques, el fax, els primers ordinadors...

«Aviat volarem» pensava jo, «aviat sortiran a la venda els vestits de color plata i ens teletransportarem d’un lloc a un altre com a Star Trek».

I va arribar l’any 2000 i el somni es va esfondrar. De totes aquelles promeses, què havíem aconseguit? Res.

Bé, teníem Internet. Ui sí, internet! Quina puta merda internet.

Àustria, per què?

Àustria, què ha aportat Àustria?

Ningú no posa en dubte la certesa que si Catalunya esdevingués un estat independent seria la polla. De ben segur estaríem en els primers llocs del rànquing de tot: de cultura, d’educació, de sanitat, de ties bones...

I és que els catalans som tan collonuts que no se m’acut cap altra manera de mostrar la nostra magnificiència que reproduir dues cites del no prou reivindicat Francesc Pujols:

«ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda»

«els qui vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els qui governin les nacions, s'agenollaran davant Catalunya»

Per això em sobta l’aital injustícia de veure com se’ns nega l’existència com a país independent mentres, en canvi, es permet la d’altres països provadament insignificants, sobrers i sense cap mena d’utilitat pública ni social.

No, no parlo dels microestats com Andorra, Lienchestein, Mònaco, San Marino o el Vaticà, la utilitat dels quals es redueix únicament a fer trempar els col·leccionistes de segells.

Parlo d’Estats amb majúscules. Estats amb cadira i vot a les més altes instàncies internacionals.

Àustria, per exemple. De què serveix Àustria? A qui collons li importa Àustria?

Què ha aportat al món Àustria? Els panets de Viena?

O Suïssa. Què nassos ha aportat Suïssa a la nostra civilització? Sí sí, segur que molts de vosaltres ja haureu saltat de la cadira cridant «els rellotges, els rellotges!». Veniu aqui i xucleu-me la vena del cul, fills de puta. Els rellotges? Tenint mòbil qui porta rellotge avui en dia?

O Dinarmarca. Ep! Dinamarca. Va ràpid, digueu-me coses de Dinamarca que no siguin la puta sireneta dels collons. 1, 2, 3, 4... temps!

O Bèlgica. Algú se’n recorda de Bèlgica. Quantes vegades a la vida heu pensat: «Oh sí, Bèlgica!». O la majoria de països sorgits de la desintegració de la històrica i gloriosa Unió Soviètica.

Amics, potser ha arribat l’hora que algú comenci a posar ordre a tot aquest desgavell. Potser, i disculpeu-me per tornar a citar en Pujols, ha arribat el moment de catalanitzar Europa:

«la catalanització d'Europa, que avui és el rovell de l'ou de la civilització, representa la universalització del món i per això creiem que el millor favor que se li pot fer és catalanitzar-lo fins que el nom de Catalunya ompli la terra i faci veure a tothom que en les qüestions capitals Catalunya té la paella pel mànec, i és l'única nació del món que pot portar ideals reals, positius i concrets, a la civilització europea»

Eufemismes matrimonials

«La meva parella és interiorista»

Permeteu-me avui fer una incursió ràpida i poc elaborada per denunciar algunes frases relacionades amb el món del matrimoni que, disculpeu l'expressió, fan cagar.

El meu company / la meva companya
No sé vosaltres, però el meu company és el paio que tinc assegut al davant, burxant-se el nas davant de l’ordinador 8 hores al dia a la feina.

La meva parella
El primer que em ve al cap quan algú em diu «la meva parella tal...» és que és marieta o lesbiana. O votant d'Iniciativa.

«M’han dit que esteu embarassats»
Que jo sàpiga, fins al moment és impossible que un home es quedi prenys.

És per això que cada vegada que sento una dona dir «el meu home...» em vénen ganes de menjar-me-la a petons. O de follar-me-la. Si no fos pel seu home, és clar.

«Hola! M'ha agradat molt el teu blog, el trobo molt interessant, i sobretot m'ha cridat l'atenció especialment aquest post, jeje»

Els blogaires, tothom ho sap, som una raça com l'arròs del Delta, a banda. Gent amb greus problemes de relacions socials però amb un ego més gran que la titola d'en Nacho Vidal.

Que ningú no ho negui. El blogaire no escriu un blog per mostrar les seves misèries al món, ni tan sols presumir de prosa, ni per esbravar les seves neures en públic. El blogaire escriu únicament i exclusiva per veure com la línia blava del seu Google Analítics es projecta verticalment fins a l'infinit. És la seva obsessió. El blogaire esmorza Analitics, dina Analitics i sopa Analitics.

El blogaire exitós no necessita sexe. Cada nou visitant únic és una felació al seu orgull cibernètic. Jo he vist blogaires masturbar-se amb el page rank de Google, amics meus.

De fet, al blogaire se la porten fluixa els articles, només són l'instrument per obtindre visites. I li suen la polla encara més els lectors, que només són osques a la culata del seu ego.

Socialment, això té el seu costat positiu. Sense blog, molts blogaires s'haurien convertit fa temps en franctiradors, violadors de monges, sodomites de downies o traficants de caramels a les portes de les escoles.

Però, com obtenir visites? Com aconseguir la dosi diària i ascendent d'autocomplaença. La paraula és promoció.

Pots fer-ho amb un anunci a doble pàgina a La Vanguardia, però el preu és tan escandalós que ni en Millet l'hagués pagat a compte del Palau si hagués tingut blog.

La forma més barata és el què els subnormals del món de l'empresa en diuen networking, els menys subnormals «treball en xarxa» i la gent normal en diem «fer contactes» o «fer amics».

Així, comencem a visitar altres blogs i a deixar-hi comentaris, amb l'esperança que algú cliqui el nostre nom i visiti el nostre espai a la xarxa. Comencem a posar enllaços de blogs amb més èxit que el nostre —i que ens importen una puta merda— per tal d'aconseguir que ells també ens enllacin. Intentem «fer amics».

El blogaire astut actua amb prudència. «Que se note el efecto sin que se note el cuidado» que deia l'afable Felip V abans de fer-nos quasi desaparèixer del mapa. No vol que la seva intenció real es mostri tan evident.

Així, el blogaire s'implica en altres blogs. Elabora els comentaris, els personalitza. En dues paraules: s'ho treballa. Sap que està fent una inversió de futur i que el retorn només és una qüestió de temps, paciència i esforç.

Avui, en una de les habituals/diàries visites al Google Analítics he examinat l'apartat paraules clau. Més que res perquè em diverteix l'original subnormalitat d'algunes cerques. I, perquè no confessar-ho, si els resultats són satisfactoris m'estalvia una palla.

«Temps era temps hi havia un poblat medieval», «exercicis on s'ha de posar ah, ah, ah», «moniatos disfressats» i «cançons per tocar en la flauta dolça» són una mostra dels textos que els intel·ligents visitants d'aquest blog han teclejat al caixetí del Google per trobar-me. Res de l'altre món.

No obstant, entre totes les paraules clau m'ha cridat l'atenció aquesta:

«hola! m'ha agradat molt el teu blog, el trobo molt interessant, i sobretot m'ha cridat l'atenció especialment aquest post, jeje

Bé, desitjo que també t'agradi el meu. Una abraçada :)»

De seguida m'he preguntat qui podia ser el tros de subnormal que podia escriure això al Google per a fer una cerca.

I l'he trobat, amics, l'he trobat.

Aquesta ànima imperdible s'ha dedicat a copiar i enganxar la mateixa frase com a comentari a desenes de blogs catalans amb l'esperança i el desig —suposo— d'obtenir l'esperat retorn en visites que alimentin el seu ego. Promoció, ho recordeu amics?, promoció.

Però no només això, sinó que després fa una cerca de la mateixa frase al Google per tal de comprovar, imagino, l'èxit de la seva bustiada virtual.

Responem doncs a la crida del seu ego. Visitem el seu blog. Participem-hi. Enllacem-lo.

Penseu que si Hitler hagués tingut un blog potser no hauria envaït Polònia.

Qui sap doncs les coses que el nostre altruïsme cibernètic pot estar evitant en aquest cas. Només cal un clic.

Mataria per un croissant

El de la foto cria malves després de desvetllar públicament el secret del bon croissant

De tant en tant m’agrada menjar un croissant per esmorzar. Una pasta sense massa secret. Dues banyes i un cos central, més o menys cruixent per fora i tou per dins.

Una pasta boníssima (obviant el seu origen francès), però amb un nom horrorós: «croissant». Com collons es pronuncia? Tal com s’escriu, ‘croissant’? ‘crussan’? ‘cruzan’?

Com a mínim els catalans hem tingut la decència de conservar-ne el nom original. No com els espanyols que l’han transcrit com a ‘cruasán’, una paraula que només llegir-la fa vomitar. Només per aquest motiu Espanya hauria de separar-se de la Península.

Però bé, deixant de banda debats lingüístics, centrem-nos en el tema principal del debat, que si no us he dit abans, és: Tan costa fer un croissant com deunostrusenyor mana?

Perquè de croissants ben fets n’hi ha ben pocs. Més aviat al contrari.


Hi ha el croissant cruixent.

És el fill de puta que es desintegra en cent mil molles a cada queixalada. Molles que cauen sobre el diari, sobre la camisa, sobre els pantalons, sobre la barra. Molles que s’enganxen com paparres al jersei i que en intentar espolsar-les es converteixen en moltes més molles tan filles de puta com les anteriors.

És el fill de puta que quan arribes a casa al vespre fa que la teva dona, només donant una llambregada a la roba, et digui: «Avui hem esmorzat croissant, eh?». Més delator que un rastre de pintallavis al coll de la camisa.


Després trobem el croissant pintat.

Sí, aquell fill de puta brillant, amb un vernís d’una mena de cola enganxosa que s’enganxa als dits com si fos loctite. Tot és agafar-lo, desenganxar-lo del tovalló al que s’ha adherit com una plepa, fotre-hi queixalada i intentar tornar-lo al plat; aquí comença una lluita titànica entre els teus dits i el croissant, en la que el segon resulta sempre el guanyador.

L’única manera de vènce’l és llepant els dits; llepar-los amb força i amb les dents intentar arrencar els trossets de croissant enganxats que, irremeiablement, passaran a enganxar-se a les dents. I s'hi quedaran. Tot el dia.


També tenim el croissant sec.

És fàcil de descobrir, és el que hi ha a la vitrina, amb textura de duna del desert i amb els ulls plorosos després de dos o tres dies sense que cap ànima piatosa l’hagi demanat.

Amb una capacitat de resistència tan gran que encara que el deixis tot el dia en remull dins del cafè amb llet, quan el treus continua sent tan dur com abans de ficar-l’hi.


No ens oblidem del croissant d’encenalls de xocolata.

D’efectes tan devastadors com el croissant cruixent, però amb una mena de petits canelons de xocolata. Encenalls que com la metralla d’una bomba iraquiana s’incrusten a la teva roba, a la teva pell, als volts de la cara, i s’hi desfan. Per sempre més.

L’avantatge és que en agafar-lo tres quartes parts dels encenalls es queden al plat.


I finalment, el bon croissant.

Espècie protegida. En queden pocs exemplars. És el croissant lleugerament cruixent per fora i al punt de tendre per dins.

El croissant que no deixa rastre enlloc, que no s’enganxa ni als dits ni al tovalló. Que no es desintegra. És el croissant perfecte.

Quan trobeu un bar que serveixi el croissant perfecte no l’abandoneu. Si cal compreu el bar, o caseu-vos amb la filla de l’amo, amb la cuinera, o amb l'amo. Però sigueu-li fidels.

I sobretot, guardeu el secret. Hi ha gent al món disposada a matar per aquest tipus de croissant i que serien capaços de torturar-vos per saber el lloc on l’heu menjat.

Cristianisme

Traducció del text per a tots els qui van ser escolaritzats en el sistema d'educació pública del nostre país o van fer estades d'idiomes a Irlanda als estius: que us follin!