Petites coses de la llar que fan ràbia (I): la tassa del vàter

Sempre que vaig convidat a casa d’algú intento sortir de casa cagat i pixat. Com sabeu, no m’agrada defecar ni miccionar a cap altra tassa que no sigui la meva. Però si mai no en tinc necessitat procuro sempre deixar la tassa del vàter com si jo no hi hagués passat mai.

Perquè res no fa més ràbia que trobar-te la tassa (per ordre de menys a més):

- Amb una cigarreta surant a l’aigua
- Amb pixum
- Amb una cigarreta surant al pixum
- Amb una caca surant a l’aigua
- Amb una caca surant al pixum
- Amb una caca i una cigarreta surant al pixum
- Amb una llepada de merda a la porcellana o al fons de la tassa

Tan costa estirar de la cadena i fer servir l’escombreta?

Aneu a cagar (però no a casa meva), fills de puta!

Fora pantalons!

Mmmmm....

Diguem-ho clar. I ben alt. A qui se li va ocórrer vestir les dones amb pantalons i sabates planes l’haurien de penjar.

Ja fa massa anys que dura aquesta lamentable moda que, sota l’excusa de la comoditat, suposa una veritable agressió al paisatge urbà.

Per què dones de figura perfecta, de cames llargues i ben tornejades, han d’amagar aquestes precioses extremitats sota uns texans de merda? I per què han de completar el conjunt amb sabates sense talons?

No hi ha res més seductor que una dona amb faldilles i talons.

Faldilles de la mida justa, retallades sobre els genolls, ensenyant la cama i el tros de cuixa suficient com per fer córrer la nostra imaginació.

I els talons? El taló estilitza la cama, l’allarga, la modela, la transforma de simple extremitat a objecte de desig. El taló, a més, converteix el simple fet de caminar en tot un exercici de seducció i atracció.

Reivindiquem doncs l'ús generalitzat de les faldilles i dels talons. És un acte de justícia.

De fet ja ho va dir Marilyn Monroe: «I don't know who invented high heels, but all women owe him a lot».

La gent que parla fluixet

Al llarg de la vida m’he anat trobant amb tot tipus de persones. Baixes, altes, primes, esveltes, botorudes, grasses. Morenes, calbes, rosses, pèl-roges, canoses. Curtes de vista, coixes, geperudes, atlètiques, musculoses, camacurtes.

Així a simple vista, per les seves característiques físiques sempre m’ha estat impossible endevinar-ne el caràcter, més aviat m’acostumo a equivocar en jutjar-los per l’aspecte físic.

Quan em presenten un coix, gras i calb, tot fa pensar que serà un paio simpàtic i alegre, però pot ser molt bé que sigui un perfecte imbècil.

O, a priori, una jove rossa, alta i esvelta fa tota la fila que serà antipàtica i estirada, i en canvi cinc minuts més tard m’està explicant acudits mentres me la xupa sota la taula del despatx.

Així doncs, al contrari del què diuen els tòpics no hi ha cap norma escrita que relacioni de forma empírica característiques físiques amb caràcter.

Cap?

Hi ha una excepció. La gent que parla fluixet.

És gent que parla amb un fil de veu, com xiuxiuejant, com si t’estiguessin parlant tota l’estona a l’orella, de forma tènue i apagada. Amb un to de veu monòton, sense alteracions ni en la cadència ni en el volum.

Gent que d'entrada fa cara de ser educada i amable, tranquil·la i pacient, amb aquella veueta sense estridències.

Però aquesta gent, amics meus, és una autèntica filla de puta. La gent que parla fluixet.

Fugiu-ne.

Mares i 4x4

Les classes a les escoles i els instituts del Principat han començat i amb elles ha tornat la invasió de mares amb quatre-per-quatres que matí i tarda col·lapsen els carrers de tots els pobles i ciutats del nostre país.

Perquè avui en dia es veu que ets una autèntica deixalla social si no portes el teu nen a l’escola en un vehicle de menys de 6 metres de llarg.

Vaja, que com a mare ets una autèntica filla de puta si se t’acut portar els teus fills a estudi en un Golf o un Punto.

Ep, i el totterreny no pot ser qualsevol. Ni se t’acudeixi posar els teus fills al seient del darrera d’un Lada Niva o un Santana, això sí que no! Com a mínim ha de ser un X3, un Cayenne o qualsevol altre model que no baixi dels 40.000 euros, que si no el nen ens queda més traumatitzat que la filla d’en Josef Fritzl.

Dies enrere, fent un cafè, vaig escoltar la següent conversa entre dues noies, una amb un nen d’uns tres mesos en braços.

— Això de tenir nens és un «gasto» terrible.
— M’ho imagino.
— La banyera, els bolquers, l’habitació, l’esterilitzador... i és clar, ens hem hagut de comprar un 4x4.
— Ah, és clar.

Filles de puta.

I els pares? Els pares, el monovolum.