El 'pueblo'

Com enyoro les excursions a los bancales amb la prima del pueblo.

Quan jo era petit acostumàvem a passar els estius al pueblo. Cada 1 d’agost, puntuals com un rellotge, carregàvem el seat fulaco del pare com si s’hagués d’acabar el món i enfilàvem l’autopista cap al sud.

Al principi em costava entendre perquè, si la majoria de nens de la classe marxàvem de vacances al Pueblo, no ens hi trobàvem. Fins que vaig descobrir que de pueblos n’hi havia molts.

El ritual sempre era el mateix, pujar al cotxe i viatjar com sardines centenars de quilòmetres durant hores i hores, amb els vidres abaixats per fer córrer l’aire i carregats de carmanyoles de truita de patates i llom arrebossat per resoldre els diferents àpats que hauríem de fer durant el llarg trajecte, aturats a peu de carretera.

L’arribada al pueblo també era invariable; petons, abraçades, més petons i ruta per les diferents cases per saludar familiars i coneguts que, jo, ni coneixia ni tenia cap interès per fer-ho: la chacha, el chaho, la tata, el tete, los primos...

Llavors s’obrien al davant trenta llarguíssims dies sense fer res. En una rutina que només s’alterava per la visita a una nova chacha, a un nou tío o a uns altres primos. Perquè si alguna cosa tenia la família del pueblo és que era immensa.

I arribava el dia de la tornada a Catalunya. La família d'allà s’aplegava al voltant del cotxe per acomiadar los catalanes, encara que molts no sabessin ni conjugar un sol verb en la llengua de Llull. Més petons, abraçades, algunes llàgrimes, molts buen viaje i hasta el año que viene mentre ens tornàvem a encabir al seat per emprendre el camí de retorn.

Amb el cap girat enrera ens acomiadàvem dels familiars amb la mà. I no podíem evitar percebre, en les cares colrades pel sol, una mirada d'enveja per aquells parents —desertores del arao— que havíem triomfat a Catalunya, mentre intentàvem acomodar-nos entre les bosses plenes de les ametlles, les taronges, els embotits i les garrafes d’oli que ens treurien el ventre de pena durant una bona temporada i que amb tanta dedicació i amor ens havien preparat els parents ‘pobres’ del pueblo.

Beneïts imbècils.

La mort de l'avi

Ella també plora la mort de l'avi. I fila prim, creieu-me.

La ment humana és ben misteriosa, i la gestió que fa dels sentiments encara més.

Per exemple, si demà caigués una bomba termonuclear a Igualada i l’esborrés del mapa no sentiria ni fred ni calor. O si una plaga biblíca assolés Mollerussa la meva cara no expressaria res més que uan fredor impassible.

En canvi, la mort ara fa dos dies d’en Llàtzer Escarceller m’ha deixat tocat. Sí amics, el traspàs de l’avi del Filiprim quasi em fa vessar una llàgrima, i encara no sabria ben bé dir-vos el perquè.

Potser aquella aparença de vellet entranyable amb certs aires de filldeputisme me’l va fer apreciar. Contràriament al què em passa amb la majoria de la gent, aquest petit avi em queia bé; m’era simpàtic, collons.

La seva mort, però, només em deixa una incògnita per resoldre.

Els mitjans han dit que en Llàtzer ha mort a l’edat de 96 anys. Però jo estic ben convençut que aquesta edat ja la sobrepassava quan tancava la paradeta al costat del sr. Bachs, ara ja fa més de vint anys.

De Brummel, calçotets, mitjons i altres bèsties nadalenques

Ep, que jo encara jugo amb nines! Foteu-vos la colònia pel cul.

Si hi ha alguna cosa que marca la frontera entre ser petit i ser un adult sens dubte són els regals.

Perquè sempre arriba un moment en què, sense saber ben bé el motiu, hom deixa de rebre bons regals per ser objectiu de tota mena de fato considerat útil per a l’edat adulta.

Els mitjons, els calçotets, les colònies, les corbates i altres complements de vestir substitueixen les joguines, els vídeojocs, els CD, els DVD, els llibres i tot allò que soni divertit.

Per això, tres mesos abans de les festes de Nadal permeteu-me aprofitar aquest espai per llançar un missatge als meus familiars, amics, coneguts i saludats:

Benvolguts fills de puta, els mitjons i els calçotets ja me’ls compro jo; la colònia també i de corbata no en porto.

Voleu fer-me el podrit favor de regalar-me una PS3, una Wii o qualsevol altra collonada que em permeti gaudir com un gos?

PS: És curiós que ningú consideri els condons com un d’aquests regals útils de l’edat adulta. Que m’hi deixo un dineral!

The sound of silence

Na Margalida ara pot dormir amb sa finestra oberta

L’activitat normal de l’ésser humà provoca un nivell de soroll de 55 decibels. Quan se superen els 65, el soroll comença a ser molest, i si se sobrepassen els 85 pot ser perjudicial per a la salut.

Quan el nivell de soroll supera els 80-90 dB, es fa difícil sentir el què una altra persona ens diu, fins i tot cridant. Quan supera els 120 dB, el soroll comença a ser irresistible i un cop passada la barrera dels 130 dB començarem a sentir dolor a les orelles.

A partir dels 140 dB, l’oïda patirà lesions permanents i si el soroll ariba als 180 dB es cremarà el timpà i quedarem sords per sempre.

Desconec a quants decibels va arribar la música dels tres individus de moralitat dubtosa al carrer Pare Francesc Molina de Palma el passat mes d’agost, però per una vegada i sense que serveixi de precedent, em trec el barret davant del jove Jorge Ignacio G.G., de 23 anys, per la seva actitud paradoxalment cívica.

Si la gent normal apliquéssim els mateixos correctius a tots aquells qui ens estaborneixen les oïdes amb els mòbils al transport públic o amb el cotxe sota la finestra de casa, Simon i Garfunkel ejacularien contra la tapa dels seus taüts.

564

Avui, mentre els carrers de Bilbao s'omplien amb milers de persones cridant a favor dels drets humans, civils i polítics...

Avui, mentre neixen noves esperances de pau i s'obre la possibilitat real d'establir ja i de manera definitiva un nou escenari de democràcia i llibertat plenes al País Basc...

Avui, mentre el poble basc comença a caminar de forma inexorable cap a un futur de pau, malgrat les traves que de ben segur posaran aquells a qui no interessa aquesta nova etapa.

Avui... quan veig que Catalunya i Euskadi estan més a prop que mai d'assolir l'anhelada llibertat, no he pogut evitar mirar enrere, recordar els anys de lluita i de dolor, i recuperar —després de remoure la col·lecció de vinils— 564 d'Hertzainak.

Una vegada i una altra.



564

Hotz amaigabe bat baino latzago
Ta urteak egun baino geiho
Bostehun eta hirurogeitalau ohe huts
Samiña zabaltzen
Batzuen ustez ordaintzen
Dagokien zigorra
Maite dutenentzat berriz
Askatasun haizea
Baina hori nork ulertarazi
Etxean zai bakarrik denari
Bostehun eta hirurogeitalau taupada
Gehiago gure bihotzean.

——

Més dures que el fred etern
i més que dies té l'any
hi ha 564 llits buits
estenent dolor
segons alguns paguen la pena que mereixen
pels que els estimen en canvi
són vent de llibertat
però com fer comprendre això
a qui espera sol a casa
són 564 batecs més
al nostre cor

Autenticitat

Quan jo era petit els pares m’enviaven cada dia a la lleteria a comprar la llet, avui un petricó, demà mig litre, que després havíem de bullir.

També era força normal, a més de les fruiteries, trobar moltes cases amb caixes de fruites i verdures al portal. El marit, pagès, deixava el gènere que no havia venut a la cooperativa o al sindicat i, d’aquesta manera, es guanyaven un sobresou. Era fruita i verdura fresca, recent arribada de l’hort. I es notava.

Recordo també els venedors ambulants que arribaven als pobles portant el fato que les botigues no veien: cassoles, ungüents, melons, matalassos... Alguns s’anunciaven a crits, d’altres amb un xiulet, els altres amb una cantarella. I sorties al carrer a xafardejar, encara que no haguessis de comprar res.

I, al matí, en anar a comprar el pa per preparar l’esmorzar —perquè menjàvem pa del dia— el forn et rebia amb aquella olor de pa acabat de coure, de llenya, i de llevat. I per la porta de darrera el mostrador encara veies el forner amb la pala de fornejar com treia els darrers pans del dia, emmascarat de farina de cap a peus.

Quan anaves a comprar uns pantalons, recordo el sastre com amb un genoll falcat a terra et marcava la vora amb una mena de guix i una agulla de cap de les moltes que portava a la boca. Com t’ajustava la cintura i, sense ni tan sols mirar-te als ulls, et preguntava: «cap on carregues?».

Perquè la moda unisex no havia arribat enlloc, ni a les sastreries, ni a les perruqueries... Bé, als barbers, perquè les perruqueries eren de dones. Dos reialmes separats en què era impensable trobar-se un Lecturas i un Interviu compartint la mateixa taula. Cada revista al seu lloc; i al seu gènere.

I recordo els partits de futbol després d’escola a qualsevol plaça, sense que els pares s’haguessin de preocupar per on eres; i agafar el cotxe de línia —allò que ara en diuen autobús, i saludar al conductor i pagar al cobrador. I el senyor de la llanterna al cine, que ens feia callar quan fèiem massa xivarri. I la sessió contínua, amb dues pel·lícules. I els pantalons sargits i aquells pedaços rodons que les mares ens cosien als genolls i als colzes dels pantalons i les jaquetes per no desgastar la roba...

Avui tot això ha desaparegut en favor del progrés. Un progrés que —innegablement— ens ha portat moltes coses bones i que ha contribuït a millorar el nostre benestar i nivell de vida, però que a la vegada ens ha pres aquella autenticitat que tenien les nostres vides.

Per això, tot destapant la segona cervesa de la nit, no puc fer res més que emocionar-me quan premo el play de l’equip de música i salta la primera cançó de 'A veces cuesta llegar al estribillo', el darrer disc de Rosendo.

Perquè veig que, malgrat tot, encara resten coses veritablement autèntiques.

Amaina tempestad (A veces cuesta llegar al estribillo, 2010)

Pan de higo (Loco por incordiar, 1985)

PS: Serveixi també aquest humil article de sentit homenatge a Labordeta, un altre home autèntic.

2 mm de fill de puta

Mosquit tigre «picant-se» la veïna. Fill de puta.

No sé si vosaltres compartireu amb mi aquesta mateixa afirmació, però estic convençut que aquest estiu els mosquits han estat molt més fills de puta que els anys anteriors. I no és cosa del mosquit tigre, perquè aquí ja fa temps que en tenim, simplement crec que n’hi ha més i més cabrons.

A casa, aquest any semblem malalts de xarrampió. No crec que hi hagi cap membre de la família que no tingui menys de quatre o cinc picades de mosquit a cada una de les seves extremitats.

I creieu-me que ens defensem. Ho hem intentat tot: flit, flit industrial, repel·lent, aparells elèctrics difusors, aparells d’ultrasons, gas mostassa i agent taronja. Però enguany els fills de la gran puta tenen una resistència que no havia vist mai.

Avui, després de ruixar-me tot el cos amb un repel·lent tan intens que els veïns han cridat als Mossos pensant que teníem un cadàver putrefacte a casa, m’han picat. I no una vegada, sinó tres.

Em sembla que se’l mengen el repel·lent.

A l’habitació on sóc hi tinc instal·lats dos aparells elèctrics antimosquits —dels del potet amb líquid— i just ara, un mosquit s’ha apalancat sobre un d’ells. Ep! i tan panxo! Com qui treu una cadira al carrer per prendre la fresca amb els veïns.

Sembla mentida que una bèstia de només 2 mm pugui putejar-te un estiu com ho han estat fent aquests insectes del dimoni.

I després diran que la mida importa.