Societat descompensada

Només va estudiar FP, per això té un bon paraigües

Vivim en una societat descompensada. I no parlo de la tradicional divisió entre rics i pobres (al contrari, d’això se’n diu equilibri, fills de puta), sinó de qüestions molt més profundes i transcendents.

Els estudis, per exemple.

Durant anys i panys, pares, polítics, mestres i demés gentalla ens ha estat intentant convèncer que la societat es dividia en dues parts: els que tenien estudis i els que no.

Ja a l’escola t’advertien: «si no estudies, aniràs a FP». I és que ja llavors la societat es partia en dos trossos ben definits, derivant els inútils cap a la formació professional i els intel·ligents cap a BUP. «Pobre, fa FP d’automoció...» pensaves, condemnant-lo sense compassió a formar part del populatxo.

I després del batxillerat tocava la universitat. Perquè res et podia fer més desgraciat que abandonar els estudis després del COU, quedant-te en terra de ningú. Merda entre la merda. Perquè almenys els de FP tindrien un ofici. Però tu, què tindries?

I és que la universitat era la hòstia. Era aquell espai que et convertiria en élite, en part de la classe intel·lectual, benestant i, —amb esforç i dedicació— potser dirigent del país. Llicenciat! La grandesa! El súmmum! Ítaca!

Perquè a més havies de ser llicenciat, no pas graduat. Ah les carreres de grau! la FP del món universitari! Escòria que no podia resistir els cinc anys de carrera i s’havia de conformar amb un títol inferior.

I llavors et matriculaves a la ‘uni’. I entraves per la porta gran, amb la teva carpeta acabada d’estrenar, on t’hi enganxaves l’adhesiu de la universitat de torn —llavors no et donaven la carpeteta oficial— perquè tot el barri veiés que eres universitari!

I els amics dels pares et preguntaven: «què estudies?». I tu, inflat d’orgull, amb el grau de superioritat moral de més que et dóna simplement el fet d’haver-t’hi matriculat, responies: «Dret / Medicina (oh! el sant grial!) / Biologia / Filologia (el què?) / Econòmiques (sóc Déu!)...».

Però llavors, conforme avançaves cursos (o assignatures, o crèdits com en diuen ara), t’anaves adonant que allò no era ben bé com t’havien explicat.

Els teus amics de la FP ja havien acabat els estudis feia temps. I treballaven. El colega fuster cobrava més de 100 papers al mes, el mecànic 120, el matricer 140... I tu? Tu encara pidolaves la setmanada als pares per poder sortir el cap de setmana.

I veies que tu no eres l’anècdota. No eres tan únic com pensaves. La universitat s’havia convertit en un fenòmen mainstream i tothom hi volia anar. Per què qui voldria renunciar a ser un triomfador, a formar part de l’élite del país com ens havien promès? I veies que al teu barri éreu més els que anàveu a la facultat que els que havien anat a FP i que cada any pujava més gent al tren amb la carpeta amb l’adhesiu de la universitat.

I llavors començaves a reflexionar si la societat seria capaç d’absorvir tant de llicenciat. Mil dos-cents llicenciats en Dret cada any per a dues-centes places anuals d’advocat, per exemple... I veies clarament que no, que no seria capaç.

A tot això s’hi afegia que de cop descobries que la universitat tampoc no et feia més intel·ligent, ni més savi. Tret de la matèria específica en què t’havies format (i amb prou feines), què en sabies de la resta de coses? Res. Ni ortografia sabies, perquè la majoria d’universitaris, amics meus, escriuen com el cul.

Pregunteu-li a un físic què en sap de literatura, o d’història. El més probable és que us contesti amb una constant. O pregunteu-li a un filòleg d’hispàniques què en sap de matemàtiques o de química. El més segur és que us acabi recitant qualsevol poema d’algun dels germans Panero (si pot ser de Leopoldo María), que fa molt culte i intel·lectual.

I així tenim tota una generació (o dues ja) de condemnats a les cues de l’atur, de frustrats intel·lectuals, de joves sobradament preparats que no poden aspirar a res més que servir entrepans a la barra d’un McDonald’s perquè ni tan sols una bombeta saben canviar.

Tot això mentre veuen que els tontos de la classe, els que no servien de res, els burros de la FP, tenen ofici i benefici i han pogut anar tirant a la vida. I alguns fins i tot han muntat negocis, algun d’ells amb èxit. Negocis als que envies el teu currículum ple de faltes d’ortografia per aspirar a ocupar alguna plaça d’administratiu.

Però és clar, tu tampoc no vas estudiar FP de secretariat. 

Un sistema endreçat

A aquesta me la follaria per sistema

D'un temps ençà no paro d'escoltar queixes sobre la situació econòmica social actual. Queixes que en molts casos s'han canalitzat en acampades, en d'altres en massives manifestacions com la de diumenge passat i en la majoria en laments protoalcohòlics a la barra de qualsevol bar.

Sigui com sigui, però, sembla haver-hi un consens per culpar al "sistema" de tot allò que ens passa.

"El sistema no funciona" diuen.

Doncs bé il·lusos amics mongoloids, sento desil·lusionar-vos, però tinc l'obligació moral de retornar-vos a la realitat: el sistema funciona de puta mare. De fet, fa més de dos mil anys que funciona de collons.

El problema és que des de fa una desena llarga d'anys, potser vint i tot, les classes populars d'aquest país món van començar a veure's el cul i, contràriament al què és en realitat, van creure que ells també podien beneficiar-se d'aquest sistema. Va ser així com la classe baixa de la societat, de la que en formàveu part la majoria, va decidir per ella mateixa que era l'hora de pujar un graó i convertir-se per obra i gràcia de Déu en classe mitjana.

I és clar, la classe mitjana té un bon cotxe, i una bona casa, i un apartament a Begur, i surt a sopar cada nit de dijous a divendres, i vesteix de Dolce&Gabbana i Armani, i va de vacances cada any a destins exòtics, i té un iPad, un iPod, un iPhone, una Xbox i una Wii...

I el sistema, que sempre ha estat amatent per cercar noves i creatives solucions per lucrar-se millorar va beneïr el canvi de paradigma: "benvinguts a la classe mitjana pobres desgraciats, aquí teniu els aparadors dels vostres somnis i la targeta que obrirà totes les portes de la felicitat". Consumiu fills de puta, consumiu.

I els pobres, ara convertits en nous benestants, van obrir àvidament les portes de la societat de consum i s'hi van llençar de cap.

I n'estaven tant convençuts que la pobresa ja no existia i que havíem assolit un estat del consum benestar absolut que fins i tot van començar a pregonar amb supèrbia que les dretes i les esquerres ja no existien, que formaven part del passat. Perquè reconèixer l'existència de classes, reconèixer l'existència de desigualtats, amics meus, feia pobre.

Però aquests solemnes desgraciats no recordaven que tant sols uns anys abans, quan ells eren petits, a casa només hi havia un cotxe, el diumenge es feia festa grossa amb patates xips, pollastre a l'ast i Mirinda, el paper pintat durava trenta anys i les mares apedaçaven la roba. No recordaven que a casa sempre havien format part d'això que ara en diuen classes populars, per no dir-ne pobres de merda. Una classe de la que, malgrat el miratge dels darrers anys, de fet no n'havien sortit mai.

I ara, quan el sistema ha dit que ja n'hi havia prou, quan ha vist que ja no podia esprémer més la gallina dels ous d'or sense matar-la i que ja havia xuclat massa de la mamella, ha decidit tornar als vells temps, i en un exercici de realisme ha tornat a posar cadascú al lloc que li pertoca i tornar al paradigme de pobres i rics. Com així sempre ha estat.

El sistema sap que tornaran a venir temps millors i que d'aquí uns anys podrà tornar a enganyar els pobres perquè tornin a creure's rics. De moment, però, el sistema ha fet endreça.

"El sistema no funciona" diuen. El sistema funciona de collons.

Monosutra (o post precoç)

Aquesta noia no pateix de l'esquena

Fa dues setmanes vaig comprar el Kamasutra.

Des de llavors, cada dia poso en pràctica una postura diferent, i a fe de Déu que n'hi ha de ben estranyes!

Ni m'imagino com deu ser fer-les en parella!

Personxs indignadxs

Ellx també està indignadx, però me lx follx igual

Un bon dia, algú amb un cert criteri estètic va decidir que la utilització de l’arrova per no fer distinció de gènere era cutre. Cutre i d’imbècils, hi afegíem alguns.

Alguns il·lusos vam creure que la tonteria de la puta arroba dels collons s’havia acabat. Que per fi algú havia posat seny. Però no. Si hom podia pensar que la deriva subnormaloide dels paritaris dels ous havia tocat fons, estàvem totalment equivocats, encara era possible anar més avall, enfonsar-se encara més en la merda de la correcció política.

Va ser el dia en què un grup de simis indignats reunits en assemblea, després de diverses consideracions,  debats i esmenes i de sotmetre-ho a l’anàlisi de dotze comissions i subcomissions paritàriament lingüístiques, van decidir buscar una alternativa que, utilitzant algun dels caràcters bàsics de l’alfabet llatí, els permetés continuar conservant i pregonant la seva correcció política i la seva voluntat de no discriminar entre polles i xones en l’escriure.

Aquell dia, va aparèixer la ‘x’.

Sí amics, la ‘x’, la vint-i-quatrena lletra de l'alfabet català —anomenada ics o xeix—, la incògnita, la lletra del porno, el cromosoma sexual dels mamífers, el 10 dels romans, la generació dels nascuts en els anys 70...

Així, si la simbologia aplicada a aquesta lletra no estava ja prou massificada, aquesta gent amb més amor als gossos que a la dutxa, va decidir donar-li un altre simbolisme. A partir d’aquell moment, la ‘x’ també s’utilitzaria per no fer distinció de gènere esdevenint així, en el còmput global d’estudideses humanes, una nova aberració lingüística.

Apareixeren així nous termes com:

— indignadxs

— acampadxs

— maestrxs

— trabajadorxs

— alumnxs

— chúpamex xl nabx

Algú haurà notat, però, que aquest nou comodí lingüístic presenta una dificultat important: no es pot utilitzar en català.

Efectivament, si en castellà la feminització de les paraules segueix més o menys una mateixa pauta —la substitució de ‘o’ per ‘a’—, en català la cosa és més complexa.

Indignats no es pot convertir en indignatxs, ni treballadors en treballadorxs, perquè no tindria ni lògica ni sentit.

Algú podria creure que aquesta dificultat per integrar la ‘x’ en la ortigrafia catalana va obrir un nou debat en aquelles assemblees tan preocupades per l'esdevenir de pobles i nacions per tal de buscar una forma paritària de resoldre el conflicte i, de passada, salvar la llengua catalana del masclisme lingüístic.

Però la solució ja l’havien adoptat molt temps enrera: no expressar-se mai en català.

Aur! Aur! Desperta Ferro!

Només veure la titola d'un almogàver, les dones ja tenien el primer orgasme

El 13 de març de 1311 la Companyia Catalana d’Orient arribà a prop del riu Cefis, perparats per emprendre una de les més glorioses batalles de la nostra història.

Atrapats entre el riu i el llac Copais, sense escapatòria possible, els almogàvers esperaven la càrrega de la cavalleria pesada francesa.

La inferioritat numèrica dels catalans era més que evident, 3.500 soldats de cavalleria i 4.000 infants envers els 700 cavallers, els 3.000 soldats de cavalleria i els 12.000 infants de les forces franceses. De fet, era tan clara i imponent la superiorat dels francesos que els aliats dels catalans, els turcoples, van fugir en desbandada.

La derrota dels almogàvers semblava clara.

Així i tot, els catalans van ordir una estratègia exemplar. Van situar-se amb el riu Cefis al flanc i el llac Copais a la seva esquena, una ubicació que malgrat els bloquejava qualsevol possibilitat de sortida tan sols permetia l’atac frontal de l’enemic i impedia qualsevol intent d’envoltar-los.

Aprofitant el sòl pantanós, els almogàvers van obrir solcs a la terra desviant les aigües del riu i inundant la plana amb fosses plenes d’aigua, invisibles a l’enemic a causa de la densa vegetació.

Un cop acabada la feina, un grup d’almogàvers es dirigiren cap als francesos, increpant-los i insultant-los; mentre la resta de forces catalanes restaven en les seves posicions.

Sent conscient de la inferioritat dels catalans i de la impossibilitat de la seva retirada, i esperonat per l’insult d’aquell grup d’almogàvers, el cap dels francesos, el duc Gautier V de Brienne, va ordenar la càrrega de la cavalleria pesada en dues onades.

Quant la primera onada arribà al terreny pantanós preparat pels catalans, cavallers i muntures es van veure aturats pel llot, l’aigua i el fang. L’aturada va fer que la segona càrrega dels cavallers francesos xoqués amb la primera.

Així, amb l’enemic atrapat en el fang i amb serioses dificultats per bellugar-se i lluitar a causa del pes de les seves armadures, l’almogaveria llançà la seva càrrega al crit de «Aur! Aur! Desperta Ferro!».

La infanteria almgàver es caracteritzava per la seva lleugeresa, tan en el vestir —E no aporten mes de huna gonella o huna camisa, sia stiu o ivern; e en les cames porten hunes calses de cuyro, e als peus hunes avarques de cuyro—, com en les armes —E porten bon coltell e bona correja, e hun fogur a la cinta. E porta cascu huna llança e dos darts—.

Així, lleugers de pes i sense els impediments de les armadures els almogàvers acabaren amb els cavallers francs. Diuen les cròniques que dels 700 cavallers tant sols en van sobreviure 12, mentre que les baixes dels almogàvers van ser irrisòries.

Mentre la infanteria catalana eliminava un rera l’altre la majoria de cavallers francesos, la cavalleria almogàver es llançà contra la infanteria franca, causant-hi també una terrible mortaldat.

Fou tant important la batalla, que com a conseqüència els amogàvers catalans es van apropiar del ducat d’Atenes, que van posar sota la sobirania del rei de Sicília. Les quatre barres de la Casa de Barcelona van onejar sobre l’acròpoli durant un segle.

Avui, quan tot just fa 700 anys i quatre mesos de la commemoració no celebrada de la batalla de Cefis, res fa pensar que els actuals catalans siguem descendents d’aquells valents soldats, d’aquells grans estrategues, d'aquells ferotges lluitadors que van fer tremolar i derrotar totes les gran potències militars de l’època i van portar el nom del nostre país arreu del món amb honor, dignitat i respecte.

No tingueu cap dubte que si avui Roger de Flor, Roger de Llúria, Ramon Muntaner ressucitessin ens passarien a tots els catalans pel coltell, després d’escupir-nos i insultar-nos.

Perquè no hi hauria cap altra forma de recuperar l’honor i la dignitat del què algun dia va ser el poble català.

Aur! Aur! Desperta ferro!

Deus aia!

...

Veyentnos sols venir, los pobles ja flamejen:

veyentnos sols passar, son bech los corbs netejen.

La guerra y lo saqueig, no hi ha mellors plahers.

Avant, almugavers! Que avisin als fossers!

La veu del somatent nos crida ja a la guerra.

Fadigues, plujes, neus, calors resistirem,

y si'ns abat la sòn, pendrèra per llit la terra,

y si'ns rendeix la fam carn crua menjarem!

Desperta ferro! Avant! Depressa com lo llamp

cayèm sobre son camp!

Almugavers, avant! Anem allí a fer carn!

Les feres tenen fam! 

Calcetes amarades d'humitat

«...les calcetes s’havien anat amarant d’humitat»

Intentava obrir-se camí entre les seves calces.

Ella hagués preferit que tot hagués anat més a poc a poc, li agradava jugar una mica abans de deixar tot el camí lliure. Però d’altra banda, ja feia molta estona que notava com les calcetes s’havien anat amarant d’humitat, des que ell li havia acaronat suaument el coll amb dos dits i un calfred de plaer li havia recorregut tota l’esquena; els mateixos dits que ara mateix lliscaven per sota la feble goma de les calcetes.

Ara, les tenia completament molles.

Mentre es debatia entre la idea d’obrir-se completament o mirar d’allargar més el joc, notava el contacte de la seva llengua humida amb la seva llengua humida, que en una mena de combat de plaer, lluitaven boca contra boca.

Però el debat era estèril, perquè mentre el seu cervell s’inundava d’opcions contradictòries, els seus dits ja recorrien els volts el seu cony.

Lluny quedaven ja aquells jocs preliminars que hagués volgut fer, aquelles carícies d’excitació prèvies al sexe. No calien. La pressió del penis erecte sobre la seva cama així li ho deien. I les calces, ara ja a l’alçada dels genolls, feia estona que havien deixat d’oferir resistència.

Els dits tenien via lliure.

Va tirar el cap tan enrera com va poder, deixant-se anar, deixant-se fer, rendint-se; mentre ell explorava cada un dels plecs del seu cony.

Suaument, delicadament, un dit va recórrer el perímetre del clítoris. Allò l’excitava, si és que a aquelles alçades era possible posar-se més calenta.

Lentament va apropar les mans als seus pantalons, va descordar-li el botó i la cremallera i va posar-li una mà dins dels calçotets. Amb un dit va resseguir-li la cigala, semblava gran, molt gran. Es va ajudar de les dues mans per baixar-li els calçotets i deixar-li el membre a l’aire. Era enorme.

S’hi hagués volgut amorrar en aquell mateix moment i fer-li la millor mamada de la seva vida. Li hagués volgut llepar, xarrupar, mamar... fins notar com explotava a la seva boca i el semen se li escapava per la comisura dels llavis. Però no podia, els seus dits ja havien trobat el forat del seu cony i ara un i després l’altre s’hi movien amb una cadència tan frenètica com el seu plaer.

En sabia. No hi havia cap dubte. En pocs minuts l’havia portat als límits d’un plaer que mai no havia viscut amb tanta intensitat. S’estava a punt de córrer i en volia més, molt més.

Així que va apartar-li la mà, va agafar-li la cigala i la va acompanyar en el camí del seu cony. Volia notar aquella bèstia dins seu, volia sentir-se perforada, foradada, penetreda amb la mateixa impetuositat que ho havien fet els seus dits.

Va obrir més les cames... i «adéu, he de plegar».

Altre cop eren 2/4 de 5 de la tarda i ell havia d’anar a recollir els nens a escola.

El xat s’havia acabat.

Dues expressions de l'ànima

Ui sí, quina mirada!

Diuen que els ulls són l’expressió de l’ànima. Que a través de la mirada podem conèixer el caràcter d’una persona, la seva forma de ser, la seva forma de pensar...

Mentida.

Mentida podrida.

En el cas de les dones —que és el què aquí ens ocupa i preocupa—, l’expressió de l’ànima es troba una mica més avall. Sí amics, en els pits. En les peres, si voleu dir-ho més clar.

Perquè amics i amigues (o en idioma quissoflauta, amicxs), què és el primer en el que es fixa un home quan es topa amb una dona de cara. En els ulls? Va home va, no em foteu riure! Ni els mariques es fixen amb els ulls quan una dona ens regala una generosa regatera.

A partir d’aquí, el cervell masculí —mitjançant un complex però innat sistema de valoració— evalua l’especímen que té al davant i n’extreu les conclusions sobre la seva forma de ser, la seva forma de pensar i el seu caràcter.

I de fet, si els pits són generosos, desafiants i atractius, poc importarà el caràcter i la forma de pensar de la seva propietària. Només desitjarem amorrar-nos-hi eternament.

Nota: Article escrit en commemoració de l'1 de Juliol, Dia de la Teta. Potser algun dia, Girona li dedicarà un carrer.