Dues expressions de l'ànima

Ui sí, quina mirada!

Diuen que els ulls són l’expressió de l’ànima. Que a través de la mirada podem conèixer el caràcter d’una persona, la seva forma de ser, la seva forma de pensar...

Mentida.

Mentida podrida.

En el cas de les dones —que és el què aquí ens ocupa i preocupa—, l’expressió de l’ànima es troba una mica més avall. Sí amics, en els pits. En les peres, si voleu dir-ho més clar.

Perquè amics i amigues (o en idioma quissoflauta, amicxs), què és el primer en el que es fixa un home quan es topa amb una dona de cara. En els ulls? Va home va, no em foteu riure! Ni els mariques es fixen amb els ulls quan una dona ens regala una generosa regatera.

A partir d’aquí, el cervell masculí —mitjançant un complex però innat sistema de valoració— evalua l’especímen que té al davant i n’extreu les conclusions sobre la seva forma de ser, la seva forma de pensar i el seu caràcter.

I de fet, si els pits són generosos, desafiants i atractius, poc importarà el caràcter i la forma de pensar de la seva propietària. Només desitjarem amorrar-nos-hi eternament.

Nota: Article escrit en commemoració de l'1 de Juliol, Dia de la Teta. Potser algun dia, Girona li dedicarà un carrer.

Merdes contemporànies

Jo sóc més de figuratiu

L’art és aquella disciplina que és un 99% merda i un 1% de genialitat.

I és que des de temps immemorials, en aquest camp sempre hi ha hagut qui ens ha volgut donar gat per llebre i, valent-se d’una mena d’autoritat autoimposada i d’un merdós títol de belles arts o d’una plaça de crític d’art en un fanzine decrèpit, ens han volgut adoctrinar en l’estètica de la postmodernitat.

Perquè amics, des de fa ben bé un segle, el 99% de l'art que s’ha fet en el nostre món és merda. Millor en majúscules: MERDA.

La deriva merdosa, però, es magnifica a mitjan del segle XX, amb l’aparició de conceptes com postmodernitat, popart, opart, expressionisme abstracte i, sobretot, art contemporani.

És tan gran el mal que els estetes decadents de l’art modern han fet a la civilització que, algun dia, alguna ment preclara de l’Institut d’Estudis Catalans proposarà el mot ‘contemporani’ com a sinònim de ‘puta merda punxada en un pal’, només com a acte de justícia per tots els cagarros que crítics, artistes i marxants ens han fet menjar, des de Lichtenstein fins a Vasarely, des de Tàpies fins a Warhol.

I no contents en destruir tot criteri estètic en la pintura, aquests mercenaris de la contemporaneïtat han estès els seus tentacles cap a camps que hom creia inviolables i incorruptibles, com el cinema, la literatura, la poesia, la dansa, la música i les puntes de coixí.

La història és així: a la segona meitat del segle XX, una legió d’abanderats de la postmodernitat van engegar una croada per dilapidar el bon gust que encara imperava en el món en matèria artística, i van decidir elevar als altars qualsevol gargot fet per un simi amb una ploma i enfonsar als inferns segles i segles de realisme i de figurativisme.

Aquells precursors del fins ara ullerapastisme, actualment hipsterisme i fa vint anys postmodernisme, van abdicar de Monet i de Manet (si algun dia els havien distingit), de Van Eyck, de Bruegel, de Koninck, d’Emanuel de Witte, de Velazquez, d’Abbati, de Francesc Cuixart, d’Antoni Viladomat i de tants altres grans pintors de la història, en favor de la MERDA.

Van posar l’art figuratiu a l’alçada dels empestats per començar a idolatrar el gènere de l’absurd, en el que es valorava més la intensitat, la direcció i la intencionalitat d’un traç fet amb el cul, que no hores i hores de pràctica, d’experiència, de virtut i d’excel·lència; esdevenint, de forma volguda o no, un nou engranatge de la màquina d’idiotització col·lectiva.

I dins d’aquest corrent destructiu del seny, la decència i el bon gust no podem obviar els precursors del merdisme contemporani. Artistes sobrevalorats —però bons artistes en els seus inicis— com Miró, Picasso i Dalí, les primeres mamachicho de l’art modern.

És per això que cada cop que passo per davant de la Facultat de Belles Arts, de l’escola Massana o de qualsevol galeria d’art que tufeja contemporaneïtat em vénen ganes d’escupir-hi al crit de: Visca Bartolomeo della Gatta!

El problema és que encara m’aplaudirien, pensant que estic fent una performance contemporània.

Si la tita d’en Pere fos un país seria el Vaticà

«Té dos pits grans com dos melons»

Exemple de comparativa útil i entenedora

En un lloc o altre del món, cada dia algú publica una infografia amb dades comparatives sobre qualsevol cosa.

Aquestes comparatives busquen tangibilitzar la informació per tal de fer-la més propera i comprensible al lector, mitjançant el compliment de dues premises dades: aportar una informació útil i ser entenedores.

Per exemple, és evident que dir «té un tumor com una taronja» és molt més entenedor que dir «amb un perímetre de 31,41 cm».

Vist així, no hi ha cap dubte possible de la utilitat de les gràfiques i les dades comparatives.

Però què passa quan les dades a comparar excedeixen de molt la comprensió del lector? Doncs que es busquen elements comparatius que també excedeixen de molt aquesta comprensió i és llavors quan simplement cauen en l’absurd i la inutilitat.

Vegem-ne casos pràctics vistos aquest cap de setmana a diversos mitjans:

Si Facebook fos un país, seria el tercer del món

Aquest és un exemple de comparativa recurrent. I no per recurrent menys inútil i absurd. De la mateixa manera podríem dir: «Si Facebook fos una puça, seria l’insecte més gran del món» o «si Facebook fos un meló, seria la fruita més gran del món». Comparacions boniques, cridaneres, però que no aporten absolutament res.

El nombre de seguidors de Lady Gaga a Twitter és superior a la població de Suècia

Dues dades comparatives que, si bé van en la direcció correcta, no exemplifiquen absolutament res, perquè per a fer-ho caldria que la població del món conegués quants habitants té Suècia, una dada que no crec que coneguin ni els mateixos suecs sense consultar la Wikipedia.

El tràfic de dades del 2015 equivaldrà a la quantitat d’informació emmagatzemada dgitalment el 2010

Mande? Lo cualo? Algú sap quanta informació ha estat emmagatzemada al món en format digital durant el 2010? Si jo amb prou feines sé els CD que he gravat!

Si la Wikipedia fos un llibre, es tardarien 123 anys a llegir-lo

Una altra mostra de comparativa absurda, sense cap mena d'utilitat i fins i tot despreciable. Especialment perquè no només la comparativa, sinó la mateixa dada esdevé absolutament inútil. Té alguna utilitat saber quant temps tardaria una persona a llegir-se la Wikipedia sencera? Cap ni una.

Si poséssim tots els emails que s’envien durant un any un damunt de l’altre, la pila arribaria fins la lluna

Una dada simpàtica, curiosa i excepcionalment creativa però que ni aporta absolutament res ni és mentalment comprensible. O és que algú té la capacitat d’imaginar-se una pila de papers tant alta com per arribar a la lluna? Posats a fer, perquè no la fem més grossa? «Si poséssim emails que s’envien durant un any, impresos en cartró de 400gr, posats un damunt de l’altre, la pila arribaria a Mart; i si els fulls s’apilessin en vertical, llavors arribaria fins als anells de Saturn».

La capitalització bursàtil d’Apple és una vegda i mitja el PIB de Catalunya

Gran comparativa de dades macroeconòmiques que topa amb dues dificultats principals: 1) Algú sap què nassos és una capitalització bursàtil? 2) Algú sap què és el PIB?

Aquestes comparatives, de ben segur que ens faran exclamar més d’un «oh!» i un «ah!», i fins i tot algun «lo flipas, neng» però esdevenen tant solemnement inútils com les dades que ens il·lustren i que no són res més que una altra mostra que el periodisme és el pitjor i més lamentable ofici del món, especialment quan vol ser seriós.

Autoservei

No calen paraules

Mai no he amagat que una de les coses que més m’agrada del món és que em mamin la cigala. És còmode, descansat, plaent i, si ella és de les que s’ho empassen, net i polit. En definitiva, l’acte sexual perfecte si tenim en compte que, a més, durant aquesta estona ella no parla.

A més, a priori és un acte que no té massa complicació: obrir la boca, ficar-hi una cigala i  xarrupar.

Si és així, per què hi ha tan poques bones fel·latrius?

Fruit de la meva experiència personal, puc afirmar només una de cada quinze dones que ha baixat a l’abeurador de la meva fava es mereixeria d’un notable en endavant. La resta, si bé han conclòs la feina amb èxit (això és, treure’m la lleterada), s’han limitat a llepar i xarrupar de forma mecànica, sense gràcia, tal com ho faria un pekinès. O pitjor.

I és que, benvolguts amics, totes les dones creuen que xarrupar una titola és senzill.

Doncs no, amigues meves. Mamar una cigala per dur el seu propietari a l’èxtasi més brutal no és tasca fàcil. Cal habilitat, cal mestratge, cal art. I de tot això, no totes les dones en poden presumir.

En el fons, és com fer-se una palla. La majoria d’homes que em llegeixen coincidiran amb mi que les millors palles que han gaudit són les que s’han fet ells mateixos. Abaixar-se als pantalosn, estirar-se al llit, deixar un parell de mocadors de paper a l’abast de la mà, apujar-se la samarreta i deixar-se anar. Hi ha alguna dona que hagi pogut superar aquesta experiència?

És per això que sospito que les millors mamades deuen de ser les que es fa un mateix.

El problema és que si bé per una palla s’arriba amb certa facilitat a la cigala (a no ser que et faltin els braços o les mans), pocs homes poden presumir de poder-hi fer arribar la boca.

Jo mateix, per exemple.

La meva especial configuració anatòmica, sumat a un lleuger sobrepès i a una manca total i absoluta de flexibilitat de l’espina dorsal, m’han impedit sempre gaudir d’aquesta experiència.

I no us penseu que no ho he intentat. Però malgrat haver provat fins i tot de passar per un gimnàs per guanyar elasticitat, la soca de la cigala es manté sempre a uns cinquanta centímetres de la meva boca. Massa lluny, en efecte, per poder-me la encabir tota a la cavitat bucal.

És per això que si mai m’apareix un geni en una làmpada, el primer desig que li demanaré és que me la faci créixer com a mínim els vint centímetres que em falten per, ni que tan sols sigui, poder-me llepar la punta de la fava.

PS. Mentre això no arriba, si alguna dona vol rebre classes per perfeccionar l'experiència i sorprendre a les seves parelles amb la millor mamada del món, us informo que el període de matriculació a la meva acadèmia particular és obert durant tot l'any.

«Això és molt gran, és molt més gran»

Ella no participarà a l'acampada,

tot i haver caigut també a la xarxa corrupta

del sistema

Des de fa uns dies —massa dies— un grup de pollosos acampen lliurement en algunes places de diverses ciutats.

Sota l’etiqueta de spanish revolution, un grupet d’il·luminats desvagats tenen la pretensió de canviar el món muntant un campament d’estiu sobre les rajoles d’una plaça. Això sí, en castellà, no fos cas que «els de fora no ens entenguessin».

A la vegada, aquests demòcrates de fireta, pijoprogres de l’espanyolisme ranci, tenen els ous de negar-se a reconèixer el dret a l’autodeterminació dels pobles. Perquè es veu que reclamar un dret reconegut per les Nacions Unides no fa demòcrata (espanyol, és clar).

Però tornem al tema de la macrorave que s’han muntat els quissoflautes, des d'ara rebatejada com a #spanishravelution.

La pregunta que a hores d’ara fa tothom és com evolucionaran les acampades, com duran a terme les dos-centes cintuanta-dues mil reivindicacions que debaten, consensuen i aproven cada dia. És a dir, què passarà el dia que es cansin de clavar les costelles sobre l’enrajolat i l’excusa de poder dir que t’has fumat un porro i has cardat un clau enmig de la Plaça Catalunya no compensi l’esforç de viure com indigents.

Amics, amigues, la resposta és clara. No passarà res. Perquè per passar alguna cosa haurien de voler pencar, de voler implicar-se, d’organitzar-se... en definitiva, de treballar cada dia.

I d’això em temo, que un cop passada la fogarada principal, no en tinguin massa ganes, perquè el problema principal és que tenen tant de revolucionaris com de ganduls.

I mentrestant, mentre ells decideixen les mil maneres d’arreglar el món, critiquen aquells que no pensen com ells, es munten les seves orgies ideològiques, passen d’anar a votar ni que siguin les opcions més transformadores a la vegada que critiquen el bipartidisme(«així els castiguem») i es creuen els salvapàtries de la nació [espanyola], la ciutadania acaba de premiar en Camps amb una folgada majoria absoluta i els de les retallades amb un grapat més de regidories, alcaldies i diputacions.

Spanishrevolution? Que us follin a tots.

Tanco el bloc

Avui, 15 de maig de 2011 he decidit prendre una de les decisions més importants i a la vegada més dures de la meva vida, tancar aquest blog que tant estimo i que tants bÒns moments m’ha donat.

No ho sé, deu ser cosa de la tramuntana que tant ens afecta —encara que ens entestem a negar-ho o no—, però avui em sento tant feliç que he pensat que no podria mai a la vida viure sense parlar amb vosaltres i explicar-vos les meves coses, per això crec que reprendré els meus articles.

I parlar per a què? Per què em digueu les mateixes estupideses de sempre? Per què digueu les quatre grolleries per semblar aneuasaberquè quan no sou res més que quatre titafluixes? Per això he de deixar obert el blog? Aneu a cagar, home...

I llavors em miro els ulls de la meva filla i sembla que em parlin i que em diguin «et necessiten mare». I és cert. Perquè sé que encara que a vegades us passeu tres pobles amb mi, en el fons em necessiteu. Sóc com la «querida» virtual a la que acudiu a explicar les penes després d’haver-vos tirat l’amant de veritat, amb la que us desfogueu quan us ve el sentiment de culpa... Sóc la vostra cerveseta després d’un dia putejat a la feina. Així que us faré el favor de continuar.

Continuar? i uns ous! Hi ha tantes coses al món molt més interessants que perdre el temps amb vosaltres. Les flors, per exemple. Una rosa que et regala un desconegut, una orquídea que algú ha deixat furtivament a la teva taula, un sobre amb olor de liles i un cor dibuixat amagat entre els papers... No és millor tot això que esperar que quatre galifardeus se t’enfotin de tu a la cara, per molt virtual que sigui? Així doncs, adéu amics, me’n vaig a olorar roselles...

Ai les roselles! És inevitable trobar-ne sense obrir i no jugar al «poll, gall i gallina». Hi he jugat tantes vegades avui amb la meva filla i amb la personaqueempagalesfantes... i totes les he perdut. M’he emprenyat tant que al final m’hi he jugat el blog. Continuar-lo vull dir. I com veieu, he perdut. Mal que em foti, i que avui estic de baixada, aquí em teniu, a complir l’aposta, i durant molt temps diuen!

Encara que... vosaltres creieu que una puta rosella em farà reobrir el blog? Fos una hamburguesa de tofu, encara, però una flor que no serveix de res... A més, tantes hores asseguda davant de l’ordinador m’estan fent el cul gros, així que, ara sí, és un adéu definitiu.

Que fort, no? «Adéu definitiu». Sona gros. Com si no ens haguéssim de veure mai més, no? «Adéu definitiu». Apa, com si tanqués la porta que aquí no ha passat res. Esborrant d’una tacada un tros de la meva vida que, perquè no dir-ho, potser ha tingut més moments bÒns que dolents...

Sabeu què? Vaig a prendre’m la pastilla i després decideixo.

Quina era, la verda o la vermella? Calla, pren-te les dues.


Però què dius? Ja, ja, ja... Hòstia!

PS. Va per tu, mossa. 

'Todos con Japón'

A tu et fotria el cul com la bander del Japó.
Vols veure un tsunami? Doncs ves obrint la boca, que ara ve.

Benvolguts fills de la gran puta.

Si sou prou eixerits, cosa que sempre he posat en dubte, haureu notat que aquest blog ha patit una lleugera aturada concidint més o menys amb el triomf d’Artur I el Millor de Catalunya.

No, no m’he passat a twitter com algunes ments malèvoles i malpensants han insinuat.

La veritat és que des que vaig ser escollit Director General a la Generalitat dels Millors no he tingut temps per dedicar a altres coses que no siguin la feina. I és que no sabeu com s’allarguen les sobretaules dels dinars oficials! Em roben tota la tarda!

Però avui, aprofitant que he entrat a Internet per actualitzar el currículum de les meves biografies, m’he decidit a parlar-vos d’un tema que fa dies que em ronda pel cap: «todos con Japón».

Com sabreu, la terra del sol ixent ha patit una de les catàstrofes més grans dels darrers dos segles. Un brutal terrètremol ha assotat el país dels «que te estás durmiendo»* deixant un rastre de morts, devastació i detritus nuclears al seu darrera. Res comparable, d’altra banda, al regalet que els va fer l’amic Enola Gay, però ja sabeu que en aquests temps l’exageració és l’únic recurs que li queda a la premsa per mirar de vendre algun diari.

«Todos con Japón», sí.

Des del dia del terratrèmol, les mostres de solidaritat s’han anat estenent arreu. I no només a la xarxa, on milers de persones han canviat els seus avatars per la bandera del punt vermell, n’han escrit articles, poemes, haikus i altres collonades i han inundat el ciberespai amb tuiters solidaris amb els japos; també al carrer hem pogut vere balcons engalanats amb la bandera japonesa i la frase «Todos con Japón».

Siguem honestos: A quants de vosaltres us importava una merda Japó abans del terratrèmol? Siguem més honestos: Quanta gent odiava els japonesos abans del terratrèmol? Siguem encara més honestos: quanta gent abans del terratrèmol havia pregat perquè els mars s’obrissin i les fosses marianes s’empassessin tota l’illa de Japó, part de la Xina i les dues Corees?

Gràcies al meu càrrec tinc a l’abast una enquesta del passat mes de desembre sobre l’opinió que els catalans tenim dels japonesos. Els resultats indiquen que un 83% dels catalans «desitgen que s’obrin els mars i les fosses marianes s’empassin tota l’illa de Japó, part de la Xina i les dues Corees», un 14% «n’estan fins als ous de veure’ls sempre amb les càmeres de fotos» i un 37% mostren la seva satisfacció perquè «els japonesos la tenen petita».

Sí, sóc conscient que els percentatges no quadren, però sigueu comprensius: encara em falten dues asignatures per acabar la llicenciatura de Matemàtiques.

És per això que aquesta sobtada onada solidària amb el país de les tites picselades només té un nom: hipocresia.

Hipocresia perquè, en el fons, el què realment pensem i el què realment voldríem dir és ‘justícia divina’.

Com deia el general Douglas MacArthur: «hem apallissat prou els maleïts grocs com per enviar-los de nou a l’Edat de Pedra».


Recordeu Pearl Harbour!

PS. Per què no posen nom als terratrèmols com fan amb els huracans? No seria millor aquest titular: «Manel devasta Japón»?

* Etim. Un japonès està assegut a la barrra d’un bar de Sant Pol de Mar. Se li apropa un santpolenc i, donat-li una clatellada, li diu «que te estás durmiendo!».