ET

A mi, si els extraterrestres no són així, doncs no m'interessen

L’Agència Espacial Nord-Americana (NASA) té un pressupost anual de 19.000 milions de dòlars. Això, per a tots aquells que no estigueu avesats a treballar amb divises, són 14.484,7 milions d’euros al canvi d’avui mateix.

Molts d’aquests milions estan destinats a la investigació en astrobiologia, que és la disciplina científica que estudia l’origen i la presència de la vida a l’Univers, més enllà de la Terra. És a dir, ras i curt, si existeixen els marcians.

I avui, després d’anys i anys d’investigació i milions d’euros invertits en centenars i milers d’estudis, amb una gran expectació mundial la directora del programa d’Astrobiologia de la NASA ha presentat la primera prova que permet creure en la possibilitat que existeixi vida extraterrestre.

Jo creia que presentarien públicamet un humanoide de color verd, cap gros i sense titola. Però no. Tot el què han mostrat és un bacteri que viu en arsènic en un estany de Califòrnia anomenat Mono.

Senyors de la NASA, siguem seriosos.

En primer lloc, només han descobert un organisme unicel·lular, no el puto ET en bicicleta.

En segon lloc, Califòrnia es troba als Estats Units i aquest país, com a mínim fa un minut, encara era al planeta Terra. Ergo, el bacteri és terrestre i no d’origen extraterrestre (detall insignificant que potser han passat per alt).

En tercer lloc, que visqui en arsènic és intrascendent. Jo conec gent que viu a Badia del Vallès en condicions molt pitjors que aquest bacteri i mai cap astrobiòleg els ha analitzat.

I finalment, presentar un estudi amb l’expressió «això permetria pensar en la possibilitat que hi hagi vida en planetes amb atmosferes molt diferents de la terrestre» s’allunya molt del què hauria de ser una investigació de la NASA, suposo que amb un cert rigor i una certa base empírica.

Per presentar el què han presentat avui, no calien tants anys d’investigació. Per arribar a la conclusió que és possible l'exstència de marcians només us hauria calgut donar una ullada a això. I sense tant dispendi de recursos humans, tecnològics i econòmics.

Caspa n'hi ha a tot arreu

a fora...

 

...i dins

El 'pueblo'

Com enyoro les excursions a los bancales amb la prima del pueblo.

Quan jo era petit acostumàvem a passar els estius al pueblo. Cada 1 d’agost, puntuals com un rellotge, carregàvem el seat fulaco del pare com si s’hagués d’acabar el món i enfilàvem l’autopista cap al sud.

Al principi em costava entendre perquè, si la majoria de nens de la classe marxàvem de vacances al Pueblo, no ens hi trobàvem. Fins que vaig descobrir que de pueblos n’hi havia molts.

El ritual sempre era el mateix, pujar al cotxe i viatjar com sardines centenars de quilòmetres durant hores i hores, amb els vidres abaixats per fer córrer l’aire i carregats de carmanyoles de truita de patates i llom arrebossat per resoldre els diferents àpats que hauríem de fer durant el llarg trajecte, aturats a peu de carretera.

L’arribada al pueblo també era invariable; petons, abraçades, més petons i ruta per les diferents cases per saludar familiars i coneguts que, jo, ni coneixia ni tenia cap interès per fer-ho: la chacha, el chaho, la tata, el tete, los primos...

Llavors s’obrien al davant trenta llarguíssims dies sense fer res. En una rutina que només s’alterava per la visita a una nova chacha, a un nou tío o a uns altres primos. Perquè si alguna cosa tenia la família del pueblo és que era immensa.

I arribava el dia de la tornada a Catalunya. La família d'allà s’aplegava al voltant del cotxe per acomiadar los catalanes, encara que molts no sabessin ni conjugar un sol verb en la llengua de Llull. Més petons, abraçades, algunes llàgrimes, molts buen viaje i hasta el año que viene mentre ens tornàvem a encabir al seat per emprendre el camí de retorn.

Amb el cap girat enrera ens acomiadàvem dels familiars amb la mà. I no podíem evitar percebre, en les cares colrades pel sol, una mirada d'enveja per aquells parents —desertores del arao— que havíem triomfat a Catalunya, mentre intentàvem acomodar-nos entre les bosses plenes de les ametlles, les taronges, els embotits i les garrafes d’oli que ens treurien el ventre de pena durant una bona temporada i que amb tanta dedicació i amor ens havien preparat els parents ‘pobres’ del pueblo.

Beneïts imbècils.

La mort de l'avi

Ella també plora la mort de l'avi. I fila prim, creieu-me.

La ment humana és ben misteriosa, i la gestió que fa dels sentiments encara més.

Per exemple, si demà caigués una bomba termonuclear a Igualada i l’esborrés del mapa no sentiria ni fred ni calor. O si una plaga biblíca assolés Mollerussa la meva cara no expressaria res més que uan fredor impassible.

En canvi, la mort ara fa dos dies d’en Llàtzer Escarceller m’ha deixat tocat. Sí amics, el traspàs de l’avi del Filiprim quasi em fa vessar una llàgrima, i encara no sabria ben bé dir-vos el perquè.

Potser aquella aparença de vellet entranyable amb certs aires de filldeputisme me’l va fer apreciar. Contràriament al què em passa amb la majoria de la gent, aquest petit avi em queia bé; m’era simpàtic, collons.

La seva mort, però, només em deixa una incògnita per resoldre.

Els mitjans han dit que en Llàtzer ha mort a l’edat de 96 anys. Però jo estic ben convençut que aquesta edat ja la sobrepassava quan tancava la paradeta al costat del sr. Bachs, ara ja fa més de vint anys.

De Brummel, calçotets, mitjons i altres bèsties nadalenques

Ep, que jo encara jugo amb nines! Foteu-vos la colònia pel cul.

Si hi ha alguna cosa que marca la frontera entre ser petit i ser un adult sens dubte són els regals.

Perquè sempre arriba un moment en què, sense saber ben bé el motiu, hom deixa de rebre bons regals per ser objectiu de tota mena de fato considerat útil per a l’edat adulta.

Els mitjons, els calçotets, les colònies, les corbates i altres complements de vestir substitueixen les joguines, els vídeojocs, els CD, els DVD, els llibres i tot allò que soni divertit.

Per això, tres mesos abans de les festes de Nadal permeteu-me aprofitar aquest espai per llançar un missatge als meus familiars, amics, coneguts i saludats:

Benvolguts fills de puta, els mitjons i els calçotets ja me’ls compro jo; la colònia també i de corbata no en porto.

Voleu fer-me el podrit favor de regalar-me una PS3, una Wii o qualsevol altra collonada que em permeti gaudir com un gos?

PS: És curiós que ningú consideri els condons com un d’aquests regals útils de l’edat adulta. Que m’hi deixo un dineral!

The sound of silence

Na Margalida ara pot dormir amb sa finestra oberta

L’activitat normal de l’ésser humà provoca un nivell de soroll de 55 decibels. Quan se superen els 65, el soroll comença a ser molest, i si se sobrepassen els 85 pot ser perjudicial per a la salut.

Quan el nivell de soroll supera els 80-90 dB, es fa difícil sentir el què una altra persona ens diu, fins i tot cridant. Quan supera els 120 dB, el soroll comença a ser irresistible i un cop passada la barrera dels 130 dB començarem a sentir dolor a les orelles.

A partir dels 140 dB, l’oïda patirà lesions permanents i si el soroll ariba als 180 dB es cremarà el timpà i quedarem sords per sempre.

Desconec a quants decibels va arribar la música dels tres individus de moralitat dubtosa al carrer Pare Francesc Molina de Palma el passat mes d’agost, però per una vegada i sense que serveixi de precedent, em trec el barret davant del jove Jorge Ignacio G.G., de 23 anys, per la seva actitud paradoxalment cívica.

Si la gent normal apliquéssim els mateixos correctius a tots aquells qui ens estaborneixen les oïdes amb els mòbils al transport públic o amb el cotxe sota la finestra de casa, Simon i Garfunkel ejacularien contra la tapa dels seus taüts.

564

Avui, mentre els carrers de Bilbao s'omplien amb milers de persones cridant a favor dels drets humans, civils i polítics...

Avui, mentre neixen noves esperances de pau i s'obre la possibilitat real d'establir ja i de manera definitiva un nou escenari de democràcia i llibertat plenes al País Basc...

Avui, mentre el poble basc comença a caminar de forma inexorable cap a un futur de pau, malgrat les traves que de ben segur posaran aquells a qui no interessa aquesta nova etapa.

Avui... quan veig que Catalunya i Euskadi estan més a prop que mai d'assolir l'anhelada llibertat, no he pogut evitar mirar enrere, recordar els anys de lluita i de dolor, i recuperar —després de remoure la col·lecció de vinils— 564 d'Hertzainak.

Una vegada i una altra.



564

Hotz amaigabe bat baino latzago
Ta urteak egun baino geiho
Bostehun eta hirurogeitalau ohe huts
Samiña zabaltzen
Batzuen ustez ordaintzen
Dagokien zigorra
Maite dutenentzat berriz
Askatasun haizea
Baina hori nork ulertarazi
Etxean zai bakarrik denari
Bostehun eta hirurogeitalau taupada
Gehiago gure bihotzean.

——

Més dures que el fred etern
i més que dies té l'any
hi ha 564 llits buits
estenent dolor
segons alguns paguen la pena que mereixen
pels que els estimen en canvi
són vent de llibertat
però com fer comprendre això
a qui espera sol a casa
són 564 batecs més
al nostre cor