Preguntes sense resposta

L'expressió forat negre, no és una redundància? Hi ha forats de colors?

De vegades la meva vida té un nivell d'absurditat tan gran que em passen coses com que des de fa més o menys un mes tinc un parell de preguntes que em ronden pel cap amb tanta intensitat que passo les nits en vetlla buscant una resposta que sé que possiblement mai arribaré a trobar. Haver trobat un signe de puntuació per a la frase anterior també hagués estat una bona cosa.

Pregunta 1:

Fins quan seran noves les «noves tecnologies»?

Pregunta 2:

Segons el DIEC, el significat de ‘contemporani’ és: 1. Que és del mateix temps, de la mateixa època que un altre. 2. De l’època actual.

Segons els historiadors la història de la humanitat es divideix en: Prehistòria (des dels primer homínids fins al sorgiment de l’escriptura), Edat Antiga (des de la difusió de l’escriptura al segle V, Edat Mitjana (des del segle V al XV), Edat Moderna (des del segle XVI al XVIII) i Edat Contemporània (des del segle XIX fins ara).

No creieu que algú hauria de començar a redefinir o bé el concepte ‘contemporani’ o bé el nom de l’Edat Contemporània? Perquè entre nosaltres, el segle XIX, per ser 'de la mateixa època' nostra o 'de l'època actual', comença a caure una mica lluny.

OOOOO! Bon vent!

Jocs estúpids

Anar per la vida és rematadament avorrit. Caminar per un carrer, circular amb el cotxe, seure en un vagó de tren, són activitats absolutament tedioses.

Quilòmetres i quilòmetres de vials sense poder fer res més que mirar cap endavant. Clar que hi ha els aparadors, o el paisatge, o els plafons de les carreteres, però si l’itinerari és rutinari l'única és opció es mirar endavant i anar fent.

És llavors quan t’inventes el joc.

Localitzes al parabrisa del cotxe o a la finestra del tren alguna taca. T’hi concentres, fixant-hi la mirada prou com per no perdre-la de vista però no tant com per no veure el què hi ha a l’altra banda del vidre.

Ja ho tens, la taca s’ha convertit en un punt de mira.

Llavors, inclinant el cap a dreta i esquerra i movent-lo de dalt a baix, només cal buscar objectius i disparar amb la ment.

Pam, pam, pam! Una iaia, 10 punts. Una dona amb un cotxet de nen, 50 punts. Un senyor amb cadira de rodes, 75 punts.

I si convé, amb una aclucada d’ulls, pots canviar d’arma i agafar un llançagranades, perquè tothom sap que per a un tràiler o una multitud sortint de missa, amb bales del 9 no n’hi ha prou.

Tanquem la paradeta

Des de fa quatre o cinc anys sembla haver-se generalitzat l'opinió que TV3, la teva, ha esdevingut una merda.

D’uns anys ençà, és ben habitual sentir afirmacions com «va de capa caiguda», «ha perdut molt», «va a pitjor», «TV3 ja no és el què era»...

I jo em pregunto... què era?

Filiprim, Betes i films, Blanc i negre, Bona cuina, Tres senyores i un senyor, 7 de notícies, Dinamita, Tot per l’audiència, Àngel Casas Show, La Lloll, Quico el Progre, Tres pics i repicó, Teresina SA...

Benvolguts pendons, qualsevol temps passat no va ser millor. Però ja no ho recordem.

I ara, tanquem la paradeta que avui és Sant Elies, Sant Pau, Sant Isidor, Sant Anicet i Sant Robert.


Bola extra: Per a tots aquells que diuen que TV3 a més d'empitjorar, s'ha espanyolitzat, un vell amic del nostre blog m'ha fet arribar la programació de la segona emissió de TV3, el 20 de novembre del 1983, amb els catalaníssims reportatges El Fary i Informació del viatge del Rei Juan Carles a Tunísia, El Zaire i el Congo Brazzaville. Dos programes amb una clara vocació nacional.

En la cabeza no, que estoy estudiando

Obertura del XIX Congrés Internacional d'Investigació Universitaria en Cardiologia Vascular. Rotterdam, 2010

Quan ens lamentem del mal ús que sovint es fa dels nostres impostos tendim a fixar-nos només en l’administració pública, això és ajuntaments, consells comarcals, diputacions i Generalitat. Així, surten a relluir els informes demanats per la Generalitat, les diferents corrupteles que han anat apareixent els darrers mesos o com es llencen els diners en actes, iniciatives i projectes inútils.

Avui, buscant una informació que no hi tenia res a veure, Google m’ha adreçat a diverses pàgines de concessions de beques i ajuts per a estudis. Això m’ha fet adonar que cada any les universitats catalanes (ja sigui elles mateixes o a través de diversos organismes públics) destinen milers i milers d'euros en beques i ajuts a estudiants, doctorands, postdoctorands, professors i catedràtics per a la realització d’estades i estudis d’una evident utilitat pública.

Vegem-ne alguns exemples:

• «Judicialització del federalisme: la conflictivitat constitucional en estats compostos en perspectiva comparada» 9.000 euros
• «Descentralització de les escoles bressol: experiència del Regne Unit» 13.500 euros
• «Els drets humans socials en el nou Estatut d'autonomia de Catalunya: la dignitat en el paradigma de la nació» 6.000 euros
• «El nivell supramunicipal de govern local a Alemanya» 10.200 euros
• «Ajuts per a la creació, el desenvolupament i la consolidació de xarxes temàtiques dinamitzadores de recerca i desenvolupament i de transferència de tecnologia per l'any 2003.» 4.100 euros
• «Construcción de una escala de ansiedad para personas ciegas» 13.204 euros
• «La reciprocitat com a recurs humà: l’ús de relacions informals obertes en els àmbits de la economia i de la política» 22.838 euros
• «Commensality rituals in the Prehistoric societies of Europe» 4.500 euros
• «Estudi dels espais de reflexió compartida entre professorat novell i expert que brollen a partir de la creació conjunta de material didàctic per a l'aprenentatge integrat de continguts i llengua en aules inclusives» 7.500 euros
• «El desenvolupament i la interpretació literària d'àlbums il·lustrats amb alumnes nouvinguts» 9.000 euros

I així, i anualment, ad infinitum.

A tot això cal sumar-hi el finançament d’estades pre i postdoctorals a les universitats més cool del món, amb imports entre 60.000 i 80.000 euros per cap, molts dels quals mai no arriben a tornar a Catalunya per, com a mínim, retornar la inversió en forma de matèria gris.

Parlant-ne amb un amic docent universitari m’ha advertit també dels diners que totes i cada una de les facultats de totes les universitats catalanes «llencen a la paperera anualment», com per exemple en:

• grups d’investigació que «no serveixen per a res»
• trobades i viatges internacionals («cada any, els grups fan quatre o cinc trobades internacionals que no són més que farres encobertes, doncs el treball en grup ocupa poques hores i es podria resoldre perfectament per internet»)
• assistència a congressos internacionals «totalment inútils i absurds»
• publicacions «sense cap mena d’utilitat pràctica ni evident»
• etc. etc.

Em sembla inconcebible que en el món universitari, que tan plora de manca de recursos, no hi hagi ningú ni disposat ni amb la gosadia suficient per fiscalitzar-lo, per analitzar la utilitat d’aquests estudis de milers d’euros, per garantir que la formació a l’estranger dels nostres acadèmics tindrà un retorn per al país, per esbrinar la utilitat de tan viatge arreu del món... Per saber, en definitiva, a què es destinen i per a què serveixen els diners que els contribuents públics dediquem a l’àmbit universitari.

Deu ser que és intocable. Em recorda allò de «no me pegues en la cabeza que estoy estudiando».

El tio bo de la classe

«Ja se la fotrà, ja... Temps al temps...»

Ara no sé com és, però quan jo era petit a totes les classes hi havia el «tio bo». Com a mínim un, tot i que a vegades n’hi havia tres o quatre.

El «tio bo» era el guapo de la classe, el que sempre estava rodejat de nenes. Acostumava a ser el primer en tot en el què en aquella edat ens importava: el primer a sortir amb una noia, el primer a morrejar-se, el primer a magrejar, el primer a emborratxar-se, el primer a tenir moto, el primer a follar... I tot, tot, molt abans que la resta.

Era un puto triomfador.

En els estudis, en canvi, no era el primer. Ni tan sols el segon. Ni el tercer. Més aviat acostumava a estar pels últims o nedant en la mediocritat.

I a tall de consol pensaves que tard o d’hora se la fotria. Que a la vida, sent un tio bo no n’hi havia prou, calia formar-se, calia estudiar, calia exercitar més el cap que el cos.

I ara, vint-i-cinc anys més tard, te’l trobes en un sopar d’exalumnes.

Arriba amb un Audi impressionant, amb un vestit impressionant, una dona de bandera i una cartera que a simple vista sembla molt més plena que la teva.

I conforme us aneu explicant la vida te n’adones que potser sí que n’hi havia prou sent un «tio bo», perquè continua sent un puto triomfador.

«T'agrada, gossa?»

Aquí ho tenen clar

Hi ha dues coses que per sobre de tot odio de la feina:

1. El comercial simpàtic
Que vingui el comercial de torn (traje, camisa blau cel, cabell engominat endarrera. somriure d'orella a orella) i que segui a una de les cantonades de la taula.

No és un seure complet, té mitja galta fora de la taula, un peu arrepenjat a terra i normalment té una de les mans ocupades amb una tassa de cafè, un bolígraf (Montblanc) o una agenda que fa temps que hauria de ser electrònica.

No vol res en especial, donar conversa o, si ets dona i estàs mínimament bona (això moltes vegades vegades vol dir tenir simplement un bon parell de mamelles), flirtejar una estona.

No has d’anar a buscar clients, fill de puta? No has d’anar a guanyar-te la teva miserable comissió? No has de portar l’Audi a passar la ITV?


2. L’alè a l’orella

Acostuma a ser un superior. Arriba, es posa darrera teu, s’inclina endavant, es recolza al respatller de la cadira i, amb el cap a l’alçada del teu (i a 5 cm de la teva orella), observa la pantalla del teu ordinador.

Habitualment sol acompanyar aquesta acció de frases com: «Com va?», «Què estàs fent?», «No et fa res que miri, oi?», «Mmmmmmmm...»

O la més odiosa: «Amb què estàs?». O la més molesta: simplement el silenci.

No em costa imaginar-lo en la mateixa posició, sense cadira pel mig, enganxat a la seva dona o a qualsevol puteta, i mentre manxa desenfrenadament, dient-li a cau d’orella: «què... T’agrada, gossa?».