El tio bo de la classe

«Ja se la fotrà, ja... Temps al temps...»

Ara no sé com és, però quan jo era petit a totes les classes hi havia el «tio bo». Com a mínim un, tot i que a vegades n’hi havia tres o quatre.

El «tio bo» era el guapo de la classe, el que sempre estava rodejat de nenes. Acostumava a ser el primer en tot en el què en aquella edat ens importava: el primer a sortir amb una noia, el primer a morrejar-se, el primer a magrejar, el primer a emborratxar-se, el primer a tenir moto, el primer a follar... I tot, tot, molt abans que la resta.

Era un puto triomfador.

En els estudis, en canvi, no era el primer. Ni tan sols el segon. Ni el tercer. Més aviat acostumava a estar pels últims o nedant en la mediocritat.

I a tall de consol pensaves que tard o d’hora se la fotria. Que a la vida, sent un tio bo no n’hi havia prou, calia formar-se, calia estudiar, calia exercitar més el cap que el cos.

I ara, vint-i-cinc anys més tard, te’l trobes en un sopar d’exalumnes.

Arriba amb un Audi impressionant, amb un vestit impressionant, una dona de bandera i una cartera que a simple vista sembla molt més plena que la teva.

I conforme us aneu explicant la vida te n’adones que potser sí que n’hi havia prou sent un «tio bo», perquè continua sent un puto triomfador.

«T'agrada, gossa?»

Aquí ho tenen clar

Hi ha dues coses que per sobre de tot odio de la feina:

1. El comercial simpàtic
Que vingui el comercial de torn (traje, camisa blau cel, cabell engominat endarrera. somriure d'orella a orella) i que segui a una de les cantonades de la taula.

No és un seure complet, té mitja galta fora de la taula, un peu arrepenjat a terra i normalment té una de les mans ocupades amb una tassa de cafè, un bolígraf (Montblanc) o una agenda que fa temps que hauria de ser electrònica.

No vol res en especial, donar conversa o, si ets dona i estàs mínimament bona (això moltes vegades vegades vol dir tenir simplement un bon parell de mamelles), flirtejar una estona.

No has d’anar a buscar clients, fill de puta? No has d’anar a guanyar-te la teva miserable comissió? No has de portar l’Audi a passar la ITV?


2. L’alè a l’orella

Acostuma a ser un superior. Arriba, es posa darrera teu, s’inclina endavant, es recolza al respatller de la cadira i, amb el cap a l’alçada del teu (i a 5 cm de la teva orella), observa la pantalla del teu ordinador.

Habitualment sol acompanyar aquesta acció de frases com: «Com va?», «Què estàs fent?», «No et fa res que miri, oi?», «Mmmmmmmm...»

O la més odiosa: «Amb què estàs?». O la més molesta: simplement el silenci.

No em costa imaginar-lo en la mateixa posició, sense cadira pel mig, enganxat a la seva dona o a qualsevol puteta, i mentre manxa desenfrenadament, dient-li a cau d’orella: «què... T’agrada, gossa?».

Servidora!

— L'última? — Servidora*

Sabia que tenia la batalla perduda abans de començar, però calia intentar-ho i veure si per un cop a la vida m’alçava amb la victòria. La podia aconseguir, només calia ser perseverant, dur, inamovible, Steven Seagal.

Després de dies d’ostracisme involuntari, ahir vaig anar a comprar. La salut mental i l’amenaça de dimissió de la meva nevera així m’ho aconsellaven. Necessitava veure el sol, la llum del dia, relacionar-me amb la gent i, de passada, aconseguir la soma que em manté viu.

Així que «ni cort ni peretzòs» vaig fer cap cap al meu supermercat habitual.

A la secció de carnisseria, dues iaies fent cua. Semblava que estaven acabant, així que vaig decidir fer cua per no arriscar-me que vingués algú altre i m’hagués d’esperar més. El metge m’ha recomanat que no passi més d’un parell d’hores dret al dia, així que em convenia donar-me pressa.

— L’última?
— Servidora

«Anem bé. Només una al meu davant», vaig pensar.

...

...

No us imagineu el temps que poden tardar dues iaies per comprar tres unces de pernil dolç i mitja lliura de vedella. Sobretot si es tenen confiança amb la carnissera.

Crec que amb poc més de vint minuts van fer inventari del magatzem de la farmàcia del costat (que el tenen replicat a casa seva), van escriure un corpus sencer de medicina geriàtrica i van repassar mig veïnat i les seves vergonyes.

Però finalment, les paraules màgiques:

— Apa nena, adéu, fins demà.
— Adéu, Maria, adéu... A qui li toca ara?
— A mi.

I aquí començà la batalla.

De cop, una senyora aparegué del no res com si d’un truc d’en David Copperfield es tractés, cridant com una esperitada.

— No, no, em toca a mi!
— Perdoneu, però em toca a mi.
— Ja, però jo havia demanat tanda.
— Pot ser, però quan he arribat aquí no hi havia pas ningú.
— Sí, és que he aprofitat per anar a fer uns encàrrecs.
— Disculpeu-me de nou, però fa més de mitja hora que m’espero i la tanda és meva.
— No, no, noi [fa ràbia quan et diuen noi], jo ja li havia demanat tanda a la Maria, oi Maria?

A partir d’aquí, les dues dones del meu davant, la carnissera, la de la tanda, i les tres dones que anaven al meu darrere van conjurar-se en contra meva. «Sí, sí, l’Antònia havia demanat tanda», «aquest jovent...», «li toca a ella»...

— Però, vos no compreneu que no podeu entrar, demanar tanda i anar-vos-en a fer encàrrecs com si res? Si tothom fes igual això seria una olla de grills. La cua és la cua i quan jo he arribat només tenia al davant la senyora Maria. I ningú més.

«Sí, sí, l’Antònia havia demanat tanda», «aquest jovent...», «li toca a ella», «he demanat tanda i he anat fer uns encàrrecs».

Havia caigut en un niu d’escurçons i només la força d’esperit de Chuck Norris, l’agilitat de Jackie Chan i la contundència de Bruce Willis me’n podien treure.

— Disculpeu senyores. Així, això de la tanda funciona d’aquesta manera, no? Jo puc demanar tanda i anar-me’n a pendre pel sac una estona i després tornar quan em roti i reclamar-la, no?

[Silenci]

Doncs mireu... Recorda senyora Maria que fa una setmana li vaig demanar tanda? Sí, veritat? Doncs vaig anar a fer uns encàrrecs i ja he tornat. Així que em toca a mi.


Només volia comprar una mica de pernil i un parell d’hamburgueses, però vaig decidir allargar la meva compra tant de temps com l’esquena m’ho permetés. Va ser una de les mitges hores més glorioses de la meva vida.

* Sóc conscient que la imatge que acompanya l'article no hi té res a veure. Però creieu-me, gallina vella no fa bon caldo, així que millor enriquim-lo amb avecrem.

Rogamos disculpen...

Rogamos disculpen las molestias por esta interrupción*. Esperamos reanudar nuestra emisión en breves momentos. Mientras tanto, les dejamos con unos minutos musicales.





Quina ràbia que feien els putos Minutos musicales, oi?

* Després d'un petit incident relacionat amb l'electricitat, estic carregant piles. De botó, no fos cas. Tornaré aviat.

On planta la cuca en Carles Puyol?

Volem tomàquet!

Durant els anys 80 del segle passat, amb la recuperació de la democràcia, els llavors governants del nostre país van iniciar una croada que també ens permetés recuperar-nos com a país.

La idea era teixir unes mínimes estructures d’Estat encara que continuéssim sotmesos a Espanya.

Fruit d’aquesta voluntat van néixer TV3 i els Mossos d’Esquadra. I posteriorment es va impulsar el què es va anomenar ‘rock català’, amb la voluntat de normalitzar la nostra llengua entre un jovent que res tenia a veure amb els setze jutges i els cantants de Xàtiva.

Però enmig d’aquesta tasca normalitzadora es van oblidar de l’element més important de normalització i cohesió d’un país:
la premsa rosa.

Catalunya disposa d’un nodrit repertori de revistes de totes les temàtiques imaginables i per imaginar (naturisme, agroecologia, psicopedagogia, cunicultura, medievalisme, pensament cristià, caramelles...), però cap, cap, dedicada a escampar les interioritats i les vergonyes del famoseig català.

Volem saber on planta la cuca en Carles Puyol, quins són els embolics extraconjugals de n'Emma Vilarasau i a qui se la xupa na Marta Torné. Volem conèixer les fílies sexuals de n’Espartac Peran i veure la casa d’en Xavier Coral. Volem un «robat» de na Núria Roca en top-less i de na Pilar Rahola en una platja nudista.

Volem saber fins l’últim detall del currículum «professional» de na Mari Pau Janer i conèixer quines substàncies ingereix en Joel Joan. Volem veure la col·lecció de llenceria de na Montserrat Nebrera, saber on planta el cul en Josep Cuní i què se n’ha fet d’en Josmar.

Les marujes catalanes són un percentatge altíssim de la població i tenen dret a ser informades des d’una òptica catalanocèntrica com a via per assumir una veritable consciència nacional.

Perquè elles també voten, Catalunya rosa.

No crec en aquesta democràcia

Jo no crec en aquesta democràcia que [birra, birra] no representa a [porro, porro] ningú i que no ens deixa [sofà, sofà] ser partíceps ni col·lectivament [play, play] ni individualment [passejar el gos] amb uns polítics que no ens representen [festa alternativa] i que només busquen alienar [megavideo, megavideo] les nostres consciències [clapar, clapar] i subjugar la nostra iniciativa [pare, encara no m’has fet la transferència d’aquest mes...] esdevenint còmplices d’un sistema [assemblea, birres, festa] que coarta la nostra llibertat individual [gespa de l’autònoma] en benefici propi [quedem al bar?]...

A cagar!

Menjar amb bata

Vegeu en canvi aquesta infermera.
Tot i que menja al mateix hospital, es treu la bata per dinar.

Essent la bata una peça de vestir que els metges utilitzen principalment per demostrar pulcritud, higiene i neteja, per què la majoria van a dinar i esmorzar fora de l’hospital amb la bata posada? Per què més d’un porta també l’estetoscopi penjat del coll (jo n’he vist tacats de salsa pesto i mostassa)?

Metges: fatxendes, fanfarrons, pinxos, fills de puta tots.

PS: Menys el Doctor Muerte. Sé que ell porta bata negra i que sempre dina al/del mateix lloc de treball. És dels pocs professionals que no dedicant-se a la gastronomia, en comptes de dur-se el dinar a la feina se l’endú a casa.