Els que es queden

Li van oferir una feina d'enginyera a la NASA, però ha preferit obrir una casa de massatges a l'Estartit. I el país n'està agraït.

En aquests foscos dies, qui més qui menys coneix algú que ha decidit marxar fora de les espanyes a buscar-se la vida.

És això que la ministra d’Ocupació (no és cap ironia el nom, tot i que pugui semblar-ho) va batejar com a ‘mobilitat exterior’. Sense reconèixer que les xifres d’atur sobrepassen el 25% i el de l’atur juvenil està per sobre del 50%. Bé, és el què té no tenir vergonya.

L’escena es repeteix diàriament a estacions i aeroports: famílies que s’acomiaden entre llàgrimes dels seus fills que, carregats de maletes, encaren un futur, a voltes desconegut, lluny de casa nostra.

Estats Units, el Québec, la Gran Bretanya, Holanda… països que sense la hipoteca del totxo i amb molts deures fets, o bé han superat la crisi econòmica o bé l’han sabuda entomar millor que aquí, són el destí d’aquests valents joves.

Milers de joves que, esperonats per la certesa d’un futur inexistent a casa, emprenen el camí de l’exili; paradoxalment, en molts casos, tal i com van fer molts dels seus avis anys abans.

Ara bé, a diferència del procés migratori que va poblar Catalunya als anys 60 i 70 del segle passat, els qui ara marxen no són la carn de canó del país. Marxen els més formats, els que tenen més títols, els més llegits: enginyers, químics, metges, etc.

Les possibilitats que algú d’ells tingui una feina adequada al nivell del seus estudis aquí, certament, és propera a zero en un país devastat per la crisi econòmica, per la incapacitat gestora i mental dels governants i pel constant espoli criminal d’Espanya.

I marxen. I ho fan moltes vegades envoltats d’una estela d’heroïcitat, de valentia i d’admiració. Perquè realment cal ser molt valent per agafar les maletes i viatjar a una realitat desconeguda i diferent a milers de quilòmetres de casa, deixant enrera tot allò que t’ha envoltat i t’ha acompanyat tota la vida.

Són les víctimes del sistema i a la vegada els herois nacionals que emprenen el viatge a la recerca del nou El Dorado.

Cada setmana en podem llegir més d’una història plena d'admiració a qualsevol diari del país.

Però alguns es queden. Alguns són aquí i no pensen marxar.

Molts tenen títols, d’altres no. Però tots plegats s’esforcen a intentar canviar les coses. Molts encara estan disposats a emprendre riscos, a assumir la responsabilitat de fer un tomb a la realitat i d’aixecar un país que, malgrat tot, està ple d’oportunitats i possibilitats.

Els que es queden. Els que encaren la proa contra l’adversitat. Els que planten cara a la situació. Els que encenen petites guspires enmig de la foscor.

Els que tenint-ho tot a la contra obren negocis, tenen idees, engeguen projectes, obren botigues… Se la juguen sense tenir ni paracaiguides ni coixí que els esmorteeixi la caiguda si les coses no van bé.

I d’aquests poc se’n parla. O gens.

I aquests, amics, són els autèntics herois.

Aquests són els que faran possible que els que han marxat, ho estan fent o ho faran algun dia torni.

Aquesta palla va per tots vosaltres.

PS. I a més, i enterrant qualsevol mite que es pugui tenir, les catalanes estan més bones, follen més i millor i la mengen infinitament més bé que cap guiri. No cal anar a buscar bestiar fora.

Sóc nazi

Quan era nen i algú pronunciava la paraula nazi ràpidament em venien al cap les imatges que ens havien mostrat a l’escola dels camps d’extermini alemanys: Treblinka, Auschwitz-Birkenau, Belzec, Dachau…

M’imaginava aquells alts, rossos i a la vegada temibles comandants de les SS, que amb mà de ferro dirigien unes presons on morien —jueu amunt, jueu avall— unes 1000 persones diàries.

M’imaginava el terror patit per milions de persones en allò que els alemanys en van dir l’Endlösung i nosaltres, poc amants dels eufemismes, en diem Holocaust. Milers i milers de persones que morien incinerades, penjades, afusellades, congelades, gasejades, ofegades, electrocutades, esclafades… i de qualsevol altra manera que se li acudís a la coneguda creativitat i eficàcia alemanya.

En poques paraules, per a mi, ser nazi era molt pitjor que ser un assassí fill de la gran puta o que ser espanyol. Era l’horror en majúscules, és a dir, l'HORROR.

Anys després, quan era jove i algú deia la paraula nazi, a més dels camps i els soldats, pensava en aquells joves amb bótes del Dr. Martens, jersey Fred Perry, pantalons Levi’s i amb un cap tant pelat per dins com per fora que tenien com a entreteniment apallissar algú de qualsevol “tribu urbana” que els caigués malament; és a dir, totes. A més, és clar, de dedicar-se a perseguir qualsevol cosa que tingués una tonalitat diferent al color blanc o bé una sexualitat ambigua (o les dues coses a la vegada).

Uns joves tan profundament estúpids que adoptaren la forma de vestir d’un moviment que precisament tenia els seus origens a les antípodes del seu pensament: els skinheads, una subcultura apareguda als anys 60 a la Gran Bretanya amb origens obrers i multiracials. No debades els anomenaren boneheads, un terme que no traduïré perquè entenc que el nivell d’anglès adquirit pels meus lectors en l’eficaç sistema educatiu catalanoespanyol és excel·lent.

Què? Us pensàveu que avui no sortia la sagala, no?

En canvi, ara que ja pentino canes i començo a tenir els ous pelats, m’adono com d’equivocat estava.

I me n’adono gràcies a la col·laboració dels mai no prou valorats dirigents d’aquest país (‘país’ entès com a concepte adminisitratiu i de moment), com la senyora de Cospedal, en José Bono o el senyor Joan Josep Moreso, rector de la UPF.

Nazis són els que defensen el dret a l’habitatge, els que reivindiquen l’ús d’uns pisos buits per aquells que no tenen casa. Uns habitatges buits per cert, que els bancs van comprar als promotors urbanístics per salvar-los el cul i que nosaltres hem l’Estat ha finançat als bancs per salvar-los el cul i les pilotes, mentre els seus executius (els de les promotores i els bancs) es prejubilaben amb indemnitzacions multimilionàries. Uns pisos buits dels que, per cert, cap banc paga la quota de la comunitat de veïns. Uns habitatges buïts, per cert, que molts es troben en un estat lamentable d’abandonament i a punt de ruïna.

Nazis també són els estudiants que protesten contra les retallades a l’àmbit universitari, mentre la caterva de rectors i catedràtics continuen gaudint dels seus privilegis i malgastant indecents quantitats de diners en qüestions que poc o gens tenen a veure amb l’àmbit acadèmic.

Nazis són els que defensen el català a l’escola, al comerç, als cines, a la premsa… Els que reivindiquen poder utilitzar la seva llengua amb normalitat, en contra d’aquells que volen imposar el castellà arreu i voldrien veure com el nostre idioma desapareix del mapa de llengües vives del planeta.

Nazis són els que lluiten democràticament perquè el poble pugui decidir, també democràticament, el futur polític i administratiu del seu país.

Nazis som, simplement, tots els que no pensem com els que defensen, gestionen i administren l’status quo (whatever you want, whatever you like...) social, polític i econòmic actual.

Els que no som ni del PP, ni del PSOE, ni de Ciutadans; els que volem una educació pública de qualitat, els que volem viure plenament en català; els que volem decidir; els que volem una democràcia plena…

Vaja, que sóc nazi.

Doncs mireu, que em mengin el Schwanz tots plegats.

El viatge a Canaan

"hi ha una opció que es basa a creure en la persona
iniciada des de l'amor, conduïda per l'amor i cap a l'amor"

Fa pocs dies, Crist nostrusenyó, brandant un calze quadribarrat, tregué de les aigües una monja i un pseudocapellà, i amb la seva característica veu forta i masculina anuncià al món que els escollits per portar-nos a Canaan i allunyar-nos de l’apocalíptica terra de Sefarad eren nats.

Llavors, els dos nou profetes del poble escollit, com un sol home pujaren al món Barberà —el nostre singular Sinaí—, i en baixaren portant les noves taules de la llei amb els deu manaments de la plenitud nacional i social, escrits per la mateixa mà de Déu. En un perfecte català, per cert:

- No especulis en fals
- No paguis el deute il·legítim
- No acomiadis a ningú i paga a tothom una bona nòmina
- No deixis ningú sense sostre
- No retallis
- Proclama la sobirania alimentària
- Obre les portes de casa teva a tothom
- “Exprópiese, exprópiese”
- No paguis per la cultura.
- No a la guerra. Sí a l’amor (sense condó, però, que el Papa no ens deixa).

El poble no entengué massa què era allò de la sobirania alimentària (fer Rei a un plàtan? es preguntava), però no gosaren dubtar de la paraula de Déu.

Així i tot, un autònom que havia perdut el 80% de la facturació per culpa de la crisi va dir que si no acomiadava ningú qui en pagaria les nómines, i el nou biMoisès va respondre: “Déu proveirà”.

Un altre adorador va preguntar com deixarien de retallar si Sefarad no ens pagava el què ens devia, i els dos nous mesies van respondre de nou: “Déu proveirà”. Sense aclarir ni com, ni quan, ni si seria a 30, 60 o 90.

Després, un músic i un escripor van preguntar qui els pagaria la nòmina si no es podia mercantilitzar la cultura, i la monja va dir: “Músic pagat fa mal so”.

Un altre parroquià va preguntar si també caldria retallar els privilegis i les subvencions a l’església. Els nous mesies van callar.

Un botiguer de la Seu va preguntar si no hi havia ja massa manifestos, massa decàlegs i massa coses amb pretensió d'unitàries, com SI, la CUP, l’ANC, ICV, ERC… i si calia fer-ne un altre. I ells, mentre muntaven una nova capelleta, van respondre: “Que vinguin amb nosaltres, la fe vertadera. Hem vingut a sumar i no pas a dividir.”.

Un ferrer de Vinaixa va dir que ell no estava per totes aquestes collonades i que es podien fotre totes les promeses al bell mig del Mar Roig. Llavors, la monja li preguntà:

— Benvolgut ferrer de Vinaixa, és que no estàs d’acord amb el què defensem?
— Mireu senyora monja, a casa sempre hem estat de dretes i a mi això de ressucitar el Chavez però a la catalana, de deixar entrar a tothom i totes aquestes collonades multicultis d’esquerres no em em plauen gens.

Llavors la monja se’l mirà de fit a fit i esbossant un somriure li mostrà l’entrevista del diari Ara on deia:

“No tothom que s’adhereixi al nostre manifest hi ha d’estar d’acord.”

I és que no passa res! Que no vols anar a Canaan i vols quedar-te a Sefarad? Que te la sua la democràcia participativa, que estàs a favor de la banca privada… res home, res, tu signa aquí i paga els 10 euros trimestrals i cap problema, la porta és oberta a tothom.

Després un pastor de Cornellà va preguntar si el nou sou digne li donaria per comprar-se la nova Play que estava a punt de sortir. I ells van dir que els deu manaments no eren inamobibles, només era una proposta que s’havia de millora i fer entre tots, i van afegir-hi l’onzè:

- Tindràs la nova Play

Llavors, un altre de Llagostera va dir que li agradaria que tothom portés un Opel, perquè havia tingut un Corsa que li havia donat molt bon resultat. I van afegir-hi el dotzè:

— Conduiràs un Nissan.

Finalment, un petit infant preguntà si no seria millor arribar primer a Canaan i després, un cop ben assentats, discutir-ho tot, perquè amb tanta conversa i discussió no veia pas clar que hi arribessin mai i mentrestant els egipcis ens continuarien escurant la butxaca i dant-nos pel darrere.

Els dos mesies es van mirar i després d’un moment de silenci van esclatar a riure. “A qui se li acudiria creuar el Jordà i establir-se a Canaan sense haver decidit abans fins i tot el color de les cortines!”

El nen va continuar pensant que sense tenir la casa feta a Canaan, el color de les cortines no era massa important.

Llavors, el poble escollit, oblidant velles divisions, van prometre seguir la sabata i la carbassa cap a Canaan, s’agenollà als peus dels dos escollits per Jehovà i van continuar discutint sobre els deu mamaments, que ara ja eren quinze, cinc havien estat esmenats, tres retirats i dos transaccionats per l’assemblea.

I ningú no recordà que Déu havia prohibit a Moisès creuar les aigües del Jordà i que pels seus sants collons, a més, va estar més de quaranta anys vagant pel desert amb el seu poble.