Je suis Charlie

Consulta sí o sí? I una merda!

Melafo, tant sí com no.

D’un temps ençà, molts polítics de l’anomenat bloc sobiranista (déu! com odio l’eufemisme sobiranista), manifesten regularment que cal celebrar sí o sí la consulta sobre la independència de Catalunya.

Quim Arrufat (CUP), Uriel Bertran (Solidaritat), David Fernàndez (CUP), Josep Rull (CiU), Joan Mena (ICV), Ernest Urtasun (ICV), Duran i Lleida (CiU), Joan Herrera (ICV), Josep Manel Ximenis (CUP), són alguns dels polítics del nostre país que diverses vegades han defensat que cal fer la consulta sí o sí.

Però jo em pregunto: ¿com volem que el nostre país celebri la consulta (i molt menys aconsegueixi la independència) si som incapaços de demanar-la correctament?

Perquè l’expressió sí o sí, amics, coneguts i saludats meus, és un horrible calc del castellà, un castellanisme infame que s’ha incorporat amb força (i sembla que irremeiablement) en el lèxic dels polítics catalans.

Ull!, l'enemic és SÍfilis.

Si realment volem defensar la celebració de la consulta, cal fer-ho tant sí, com no! Aquesta és l’expressió genuïnament catalana que cal emprar si no volem empobrir encara més la nostra llengua i, de passada, les nostres reivindicacions.

I si encara voleu més fermesa, també podeu defensar-la peti qui peti, per pebrots o, més nostradament, per collons.

Ep! un polític que parla correctament? Votem-lo!

Polisèmia

Gana, a més de ser un poble del Txad i un pla a Mediona, també vol dir altres coses.

Tenir gana és el desig de menjar, i tenir-ne ganes és la voluntat de fer alguna cosa.

La gana, si és bona o dolenta, ens fa fer les coses amb gust o a desgrat.

I no sé a vosaltres, però a mi, en veure aquesta imatge, se m'obre la gana i me'n vénen ganes de fer-ho amb ganes.

Ja sigui al Txad o a Mediona.

Coses de la llengua, tu!

Ps. El proper dia parlarem de l'ull.

Dispareu a la pianista

La meva veïna desafina de collons, però... importa?

Ni Prestige, ni Mas a Israel, ni el tifó a la conxinxina, ni tan sols la sandàlia del Fernànd-ez. Sens dubte la notícia que ha eclipsat l’actualitat setmanal i ha trasvalsat la societat catalana aquests dies ha estat el puto piano de Puigcerdà.

Si sou dels que viviu sempre en una òrbita extraplanetària i no us heu assabentat del tema, aquí van cinc cèntims: Una jove, guapa i prometedora estudiant de piano de la bella població de Puigcerdà s’ha dedicat durant cinc anys a torturar deleitar la seva [desequilibrada] veïna practicant 8 hores diàries, cinc dies la setmana, amb aquest noble instrument, pel què s’enfronta a una pena de set anys de presó i quatre d’inhabilitació.

Ben aviat han saltat els amants de la música, enfurismats pel què consideren un atac en tota regla a la CULTURA i a l’ART (així en majúscules) i indignats perquè la justícia gosi ja no només condemnar, sinó tan sols platejar-se jutjar algú per una cosa tant bella com és regalar a les orelles dels seus veïns l’execució incersant de boniques escales i repeticions fins l’extenuació de fragments d’obres durant 40 hores setmanals (més o manco 175 hores al mes o, si voleu, 2080 hores l’any).

Imagineu-vos-ho: des que us lleveu fins que us aneu a dormir gaudint de la cadència musical del do-re-mi-fa-sol-la-si —amb els seus sotinguts i bemols inclosos, les seves fuses i semifuses— de forma persistent, dia rera dia, setmana rera setmana, any rera any… cinc anys seguits. Qui voldria renunciar a aquest plaer?

Davant d’aquesta ofrena, la veïna —sens dubte una “ignoranta” de tres al quarto— no només va gosar queixar-se als veïns del “soroll” (soroll?), sinó que en diverses ocasions va trucar la policia municipal i l’Ajuntament, que van tenir els sant collons de demanar a la pianista i als seus pares que insonortizessin l’habitació on la jove tractava de convertir-se en el Grigory Sokolov de la Cerdanya.

Òbviament, els pares, tant generosos com la filla, van fer cas omís de les demandes municipals. Això sí, van posar unes mantes damunt del piano no fos cas que agafés fred. I és que a Puigcerdà, quan baixen les temperatures, no et trobes la tita fins ben entrat el maig.

Però… però… com poden tenir aquesta nul·la sensibilitat per privar al món l’audició de la bella música del piano? Com poden tancar ulls i orelles a l’art? Com poden, en paraules de molts dels comentaristes que han assaltat aquests dies els digitals, atemptar contra la música, CONDEMNAR L’ART?

Algú s’imagina l’ajuntament de Viena demanant a Mozart que insonoritzés la seva habitació? o a Beethoven que —poc que hi sentia ja— toqués més baix?

Serien poc més que acusats de terroristes musicals, de musicalicides!

Cada cop que la vaig a veure,
els veïns demanen que insonoritzem l'habitació.
I no és pel piano

Davant d’això, aquest matí he anat a comprar-me una serra circular i reprendre la meva afició de tallar rajoles decoratives, de 8 del matí a 8 del vespre, caps de setmana inclosos si cal. Ja friso per sentir el so de la serra lliscant per la ceràmica… el so de l’ART. En majúscules també.

I estic ben convençut que cap veí gosarà denunciar-me per dedicar-me a una ocupació que contribueix a dignificar artísticament l’espai urbà i els immobles del nostre país.

Per què… us imagineu que algú hagués prohibit a Gaudí martellejar la ceràmica per fer el seu famós trencadís? Impossible, perquè Gaudí, com el piano de la jove de la Cerdanya, també és ART en majúscules.

Qui gosa dir que el piano no és art?

Com deien les nostres àvies

Com deien les nostres àvies, dona finestrera, o puta o xafardera.

No descobriré pas la sopa d’all si ara i aquí afirmo que els periodistes d’aquest país són merda. Hi ha molts aspectes que podria destacar per justificar aquesta afirmació, però avui només en diré un.

Els locutors, presentadors, articulistes, periodistes, etc. d’aquest país, parlen i escriuen el català com el cul. I per si fos poc, lluny d’erigir-se com a principals defensors i difusors de la correcció lingüística, gramàtica i ortogràfica, estan esdevenint un dels principals elements que contribueixen a la destrucció de la nostra llengua.

Ús de castellanismes (per no dir, ús directament del castellà), utilització de la gramàtica a la babalà, incorreccions ortogràfiques… la competència lingüística dels comunicadors catalans és lamentable. Patètica. I preocupant.

A totes aquestes incorreccions cal afegir-hi, a més, la seva evident contribució a l’empobriment de la nostra llengua. El català utilitzat per la majoria de professionals de la informació i l’oci és cada cop més pobre, més light que diuen ells, més magre de paraules i expressions que haurien de tenir el deure de conèixer i, sobretot, emprar.

Bona mostra d’això és l’expressió “com deien les nostres àvies”. Cada cop que la sento, la ràbia em crema les venes i m’irrita l’anus.

“podríem parlar d’aquest nou tema, però com deien les nostres àvies, això són figues d’un altre paner”

“última pregunta del concurs, pots endur-te 100.000 euros, però ull! com deien les nostres àvies, no diguis blat fins que sigui al sac…”

“si bé les reparacions han crescut un X % ja sabem que, com deien les nostres àvies, olla vella, o bony o forat…”

I ho diuen entre riures. Perquè tots sabem que el riure és el recurs que els estúpids fan servir per amagar la seva ignorància.

Per a la majoria d’ells, es veu que això dels refranys, els adagis, les frases fetes i les dites és una cosa del passat. Una tradició folclòrico-lingüística que va desaparèixer de forma tan misteriosa com fulminant d’una generació a l’altra. Calculo, més o menys, que en deu fer trenta o quaranta anys d’això; seria bo posar-hi data per actualitzar la wikipedia: els refranys i les dites van desaparèixer l’any 1987 amb la mort de l’última nostra àvia”.

(I si per casualitat a algun d’ells se li escapa alguna frase feta —sense l’afegitó de les àvies— ja podeu ben comptar que és perquè l’estan dient en castellà)

Instal·lats en la república catanyola del seu locutori, escriptori o estudi, aquests comunicadors no se n’adonen que lentament i pausada estan destruint la nostra llengua.

Però ep! ells tan feliços.

Doncs bé amics comunicadors, com deien les nostres àvies, que us donin pel cul.

Independentisme amarg

"Bah, la tens molt petita" em deia.
Però ja fa tres dies que no pot recolzar el cul enlloc

D’independentistes n’hi ha de tota mena. Per sort, la majoria acostuma a ser gent normal, un gruix format per mestresses de casa, bancaris, professors, matricers, funcionaris, estudiants, esportistes… Alguns d'ells, independentistes de pedra picada que ja clamaven per la llibertat quan l’independentisme era vist per tothom com una cosa entre radical i utòpica i hasta delictiva; d’altres, nouvinguts a l’independentisme, però amb una força i il·lusió abassagadora.

Però a l’altra banda existeix una minoria eternament insatisfeta. Sortosament cada cop més minoritària, però força sorollosos, aixafaguitarres i torracollons, i terriblement molesta.

És l’independentisme amarg. O dat pel cul, com en díriem des de la correcció política.

Pessimistes de mena, són veritables especialistes a trobar pegues a tot, a veure sempre el costat fosc de les coses, a explorar amb lupa tots i cada un dels aspectes negatius de qualsevol cosa que es faci i magnificar-la fins a l'infinit. I si alguna cosa pot sortir malament, ells desitjaran que surti malament; encara que les probabilitats que això passi siguin del 0,00000000095%. Perquè del seu desig de fracàs n'han fet bandera i manera de viure.

“L’estelada és molt lletja”, “concert per la llibertat? no han tingut collons de dir independència”, “al final es tiraran enrera”, “sí, moltes enquestes a favor però al final veurem quants votaran sí”, “el subwoofer de l’altaveu inferior esquerre sonava fluix”, “per què 2014? per què no 2013, o 2012, o 2011, o 2010?”, “les manifestacions no serveixen per a res, els concerts no valen per a res, anar a votar no serveix per res, la consulta és una merda”, “ens fallaran”, “això no anirà bé, ja ho veureu”, “va, però si no hi toquen els [poseu el grup que vulgueu, fins i tot encara que hi toquin]”, “90.000 persones? bah, les mateixes que a un Barça-Madrid”, “la cosa s’afluixa, per l’Onze érem un milió i mig i ara només noranta mil”, “consultes? de què van servir?”...

És l’independentisme imbècil, incapaç de gaudir de les petites proeses i de les minses victòries, incapaç de veure res positiu en el procés amb sense aturador que ha engegat el poble català.

Uns es diuen Bianciotto, d’altres Zaballa, fins i tot n’hi ha que es fan dir Tracking… i tots coincideixen a tenir el seu immens ego impregnat de tant autoodi que a vegades fins i tot, potser sense adonar-se, comparteix argumentari amb l’enemic.

Gent que serà capaç de votar “no” al referèndum per poder dir la mateixa nit: “ho veieu, ha guanyat el no, ja us ho deia que la gent es tiraria enrera”.

Me’ls imagino llegint els resultats del futur referèndum per la independència “72% a favor del Sí? bah, quina merda, si hagués estat el 72,18 encara…”. ja els veig, asseguts davant de l’ordinador, just en el moment que el molt honorable de torn proclami la independència, tot piulant “Amb aquest #botifler no serem mai independents #fracas #botiflers #sempreseremespañols”

Independentisme amarg. I estúpid. I imbècil. Incapaç de moure un dit en favor d’aquesta independència que tant diuen desitjar, però que no dubten ni un segon a intentar destruir-ho tot i desmotivar tothom.

Els reconeixereu perquè sempre són el primer missatge que rebreu o el primer comentari que llegireu a una notícia, tot just hagi acabat algun acte de favor de la independència, ja sigui un Onze de Setembre, un concert, una cadena humana o un acte de l'ANC al barri de Ca n'Anglada de Terrassa.

No són perillosos. No els hem de témer. Però molesten, oitant que molesten. Quasi tant com en Duran. O més.

Això sí, quan deu anys més tard de proclamar la indepència, s’hagin convençut que el procés ha estat un èxit, llavors, amics meus, llavors serà quan diran que el mèrit va ser tot seu.

I és que ells sempre ho haurien fet millor.

Els que es queden

Li van oferir una feina d'enginyera a la NASA, però ha preferit obrir una casa de massatges a l'Estartit. I el país n'està agraït.

En aquests foscos dies, qui més qui menys coneix algú que ha decidit marxar fora de les espanyes a buscar-se la vida.

És això que la ministra d’Ocupació (no és cap ironia el nom, tot i que pugui semblar-ho) va batejar com a ‘mobilitat exterior’. Sense reconèixer que les xifres d’atur sobrepassen el 25% i el de l’atur juvenil està per sobre del 50%. Bé, és el què té no tenir vergonya.

L’escena es repeteix diàriament a estacions i aeroports: famílies que s’acomiaden entre llàgrimes dels seus fills que, carregats de maletes, encaren un futur, a voltes desconegut, lluny de casa nostra.

Estats Units, el Québec, la Gran Bretanya, Holanda… països que sense la hipoteca del totxo i amb molts deures fets, o bé han superat la crisi econòmica o bé l’han sabuda entomar millor que aquí, són el destí d’aquests valents joves.

Milers de joves que, esperonats per la certesa d’un futur inexistent a casa, emprenen el camí de l’exili; paradoxalment, en molts casos, tal i com van fer molts dels seus avis anys abans.

Ara bé, a diferència del procés migratori que va poblar Catalunya als anys 60 i 70 del segle passat, els qui ara marxen no són la carn de canó del país. Marxen els més formats, els que tenen més títols, els més llegits: enginyers, químics, metges, etc.

Les possibilitats que algú d’ells tingui una feina adequada al nivell del seus estudis aquí, certament, és propera a zero en un país devastat per la crisi econòmica, per la incapacitat gestora i mental dels governants i pel constant espoli criminal d’Espanya.

I marxen. I ho fan moltes vegades envoltats d’una estela d’heroïcitat, de valentia i d’admiració. Perquè realment cal ser molt valent per agafar les maletes i viatjar a una realitat desconeguda i diferent a milers de quilòmetres de casa, deixant enrera tot allò que t’ha envoltat i t’ha acompanyat tota la vida.

Són les víctimes del sistema i a la vegada els herois nacionals que emprenen el viatge a la recerca del nou El Dorado.

Cada setmana en podem llegir més d’una història plena d'admiració a qualsevol diari del país.

Però alguns es queden. Alguns són aquí i no pensen marxar.

Molts tenen títols, d’altres no. Però tots plegats s’esforcen a intentar canviar les coses. Molts encara estan disposats a emprendre riscos, a assumir la responsabilitat de fer un tomb a la realitat i d’aixecar un país que, malgrat tot, està ple d’oportunitats i possibilitats.

Els que es queden. Els que encaren la proa contra l’adversitat. Els que planten cara a la situació. Els que encenen petites guspires enmig de la foscor.

Els que tenint-ho tot a la contra obren negocis, tenen idees, engeguen projectes, obren botigues… Se la juguen sense tenir ni paracaiguides ni coixí que els esmorteeixi la caiguda si les coses no van bé.

I d’aquests poc se’n parla. O gens.

I aquests, amics, són els autèntics herois.

Aquests són els que faran possible que els que han marxat, ho estan fent o ho faran algun dia torni.

Aquesta palla va per tots vosaltres.

PS. I a més, i enterrant qualsevol mite que es pugui tenir, les catalanes estan més bones, follen més i millor i la mengen infinitament més bé que cap guiri. No cal anar a buscar bestiar fora.