dijous, 14 de novembre de 2013

Dispareu a la pianista

La meva veïna desafina de collons, però... importa?

Ni Prestige, ni Mas a Israel, ni el tifó a la conxinxina, ni tan sols la sandàlia del Fernànd-ez. Sens dubte la notícia que ha eclipsat l’actualitat setmanal i ha trasvalsat la societat catalana aquests dies ha estat el puto piano de Puigcerdà.

Si sou dels que viviu sempre en una òrbita extraplanetària i no us heu assabentat del tema, aquí van cinc cèntims: Una jove, guapa i prometedora estudiant de piano de la bella població de Puigcerdà s’ha dedicat durant cinc anys a torturar deleitar la seva [desequilibrada] veïna practicant 8 hores diàries, cinc dies la setmana, amb aquest noble instrument, pel què s’enfronta a una pena de set anys de presó i quatre d’inhabilitació.

Ben aviat han saltat els amants de la música, enfurismats pel què consideren un atac en tota regla a la CULTURA i a l’ART (així en majúscules) i indignats perquè la justícia gosi ja no només condemnar, sinó tan sols platejar-se jutjar algú per una cosa tant bella com és regalar a les orelles dels seus veïns l’execució incersant de boniques escales i repeticions fins l’extenuació de fragments d’obres durant 40 hores setmanals (més o manco 175 hores al mes o, si voleu, 2080 hores l’any).

Imagineu-vos-ho: des que us lleveu fins que us aneu a dormir gaudint de la cadència musical del do-re-mi-fa-sol-la-si —amb els seus sotinguts i bemols inclosos, les seves fuses i semifuses— de forma persistent, dia rera dia, setmana rera setmana, any rera any… cinc anys seguits. Qui voldria renunciar a aquest plaer?

Davant d’aquesta ofrena, la veïna —sens dubte una “ignoranta” de tres al quarto— no només va gosar queixar-se als veïns del “soroll” (soroll?), sinó que en diverses ocasions va trucar la policia municipal i l’Ajuntament, que van tenir els sant collons de demanar a la pianista i als seus pares que insonortizessin l’habitació on la jove tractava de convertir-se en el Grigory Sokolov de la Cerdanya.

Òbviament, els pares, tant generosos com la filla, van fer cas omís de les demandes municipals. Això sí, van posar unes mantes damunt del piano no fos cas que agafés fred. I és que a Puigcerdà, quan baixen les temperatures, no et trobes la tita fins ben entrat el maig.

Però… però… com poden tenir aquesta nul·la sensibilitat per privar al món l’audició de la bella música del piano? Com poden tancar ulls i orelles a l’art? Com poden, en paraules de molts dels comentaristes que han assaltat aquests dies els digitals, atemptar contra la música, CONDEMNAR L’ART?

Algú s’imagina l’ajuntament de Viena demanant a Mozart que insonoritzés la seva habitació? o a Beethoven que —poc que hi sentia ja— toqués més baix?

Serien poc més que acusats de terroristes musicals, de musicalicides!

Cada cop que la vaig a veure,
els veïns demanen que insonoritzem l'habitació.
I no és pel piano

Davant d’això, aquest matí he anat a comprar-me una serra circular i reprendre la meva afició de tallar rajoles decoratives, de 8 del matí a 8 del vespre, caps de setmana inclosos si cal. Ja friso per sentir el so de la serra lliscant per la ceràmica… el so de l’ART. En majúscules també.

I estic ben convençut que cap veí gosarà denunciar-me per dedicar-me a una ocupació que contribueix a dignificar artísticament l’espai urbà i els immobles del nostre país.

Per què… us imagineu que algú hagués prohibit a Gaudí martellejar la ceràmica per fer el seu famós trencadís? Impossible, perquè Gaudí, com el piano de la jove de la Cerdanya, també és ART en majúscules.

Qui gosa dir que el piano no és art?

Articles relacionats

Related Posts with Thumbnails